Una de les preguntes que em fan molt, i procuro esquivar, és quin és el meu restaurant preferit. La meva resposta sol ser que per fer què: per celebrar l’aniversari o unes noces d’or, per tenir-hi una cita o per anar-hi amb la colla? Però si m’obligués a fer un top 10 d’aquests que triomfen tant a les xarxes, és molt probable que un dels llocs que hi aparegués fos el Casa Xica.

Per què parlem d'un restaurant i no d'un altre? O d'un vi? O d'un formatge? Evidentment, els que ens dediquem a això procurem parlar de llocs que ens han semblat bons i que poden interessar als lectors. Però hi ha un altre element, que converteix un lloc interessant en un d'imbatible: el factor humà. Avui parlarem d'un restaurant que podria ser una sèrie de TV3, en què veuríem la vida de tres generacions com van creixent en el marc d'un preciós bar-restaurant d'un poble: L'Aliança d'Anglès.

Ja em disculpareu que comenci parlant de famosos, però és que qui va anar al restaurant va ser l'estrella, el líder de la banda BTS. Per a qui no estigui surfejant l’onada coreana, BTS és el grup de música que ha trencat absolutament tots els rècords. És un fenomen únic al món. Les seves fans es fan dir ARMY, que significa exèrcit, i creieu-me que no voldríeu importunar els seus soldats. L’integrant que va visitar el restaurant que avui ens ocupa és RM (nom artístic de Kim Nam-joon). A banda de ser el cantant principal de BTS, ja fa un temps que ha encetat la seva carrera en solitari i no li va gens malament. Si avui us en parlo, és perquè el lloc que va triar RM és a l’Eixample de Barcelona i val molt la pena.

Obertures i obertures de restaurants amb cartes calcades: croqueta, burrata, tataki, ceviche i torrija de postres. Quin ensopiment, estimats lectors. Per sort, de tant en tant apareix un lloc que no pots comparar amb cap altre perquè té un propietari que sap cuinar i que fa el que vol. Com que el Mathieu Pérez no és una persona convencional, el seu bar de tapes, el Sra. Dolores (Marquès de Campo Sagrado, 27), tampoc ho és. Això fa una mica més difícil descriure’l, però ens hi posem.

Sovint els periodistes estem obsessionats amb la primícia, la notícia, ser els primers a explicar alguna cosa. Però igual com hi ha receptes de xup-xup, hi ha informació que més val cuinar a foc lent per tenir perspectiva. Si bé és cert que la novetat sempre és molt llaminera, el que realment és difícil en el sector de la restauració és ser constant i fiable. Hi ha una part molt important de locals que no arriben als tres anys de vida. L'altre dia fullejava una fantàstica guia de restaurants, la BCN Foodie Guide, de fa cinc anys. Dels 50 establiments que recomanava, 20 havien plegat veles. Així que el que és –també– noticiable és que un restaurant continuï, mantingui el nivell i sigui rendible. Aquest és el cas del restaurant del qual parlarem avui: el Suculent.

És possible que només puguem aspirar a fer bé una cosa. Vull dir bé, bé; arribar a l’excel·lència. Al Japó, un país d’artesans, de propietaris de locals mil·lenaris (sí, mil·lenaris) que han estat en mans d’una mateixa família i mestres de la repetició i el perfeccionament, és habitual trobar restaurants especialitzats en una sola menja. Solen ser petitons, una barra per a un grapat de clients, amb un cuiner darrere que va fent i va servint.

Només cal haver viatjat una mica per saber que el nivell de la restauració a Catalunya és d'una altra dimensió. Avui us presento un exemple d'un restaurant que a Nova York hi hauria llista d'espera de setmanes per anar-hi. Ells, en canvi, a banda de fer un menú degustació espatarrant, mantenen una fórmula de migdia perquè els clients habituals no deixin mai d'anar-hi sempre que vulguin. N'hi ha que cada setmana repeteixen, cosa que és perfectament comprensible. Amb tots vostès: La Tartarería.

Avui la recomanació va dirigida als cafeters. Tant els que es preparen el cafè a casa i necessiten un proveïdor de qualitat, com els que els agrada gaudir-lo a la cafeteria. De fet, l'SlowMov és moltes coses, però per a la majoria del públic és una cafeteria, que es troba al carrer Neptú, 36, al barri de Gràcia de Barcelona. És sens dubte un dels llocs on pots degustar un dels millors cafès de la ciutat. És habitual trobar-hi veïns que hi van amb la seva tassa a reomplir d'energia matinera, i també molts estrangers que sempre van a la cerca de cafè d'especialitat. Si mai hi heu anat, és possible que fos a l'altre local (al carrer Luis Antúnez), del que s'han traslladat fa un parell de setmanes. Aquell espai ha quedat exclusivament per l'activitat principal de l'SlowMov, que és torrar cafè i vendre'n tant a particulars com a altres cafeteries. De fet, el canvi ve propiciat pel seu èxit i la necessitat de tenir més capacitat torradora.

Tenen nou taules i fa nou anys que la cosa funciona a tot drap. Van obrir com una vermuteria-gastrobar, però al cap de poc (tot i que continuen tenint una selecció brutal de vermuts) la cosa va créixer i realment el que tenim davant és un restaurant amb tots els ets i uts. De fet, el podem trobar com a recomanat a Bib Gourmand, la categoria de Michelin que proposa llocs bons i econòmics. Des del carrer Vallespir, avui toca parlar de La Mundana.

Quina descoberta, estimats lectors. Hi vaig arribar perquè un restaurador expert en cuina de cullera el va recomanar a Instagram. Vaig pensar: "Si ho diu aquest, s'haurà de tastar". És un local petit, senzill i encantador de la Barceloneta. Per fi tinc un lloc preferit per anar a menjar arròs al barri mariner. Un establiment nou, ja que només té un any i mig, però que és un restaurant de sempre. Ideal per a aquells a qui els agrada sucar pa, per als que xarrupen les closques i no els sap greu embrutar-se els dits i per a la gent que sap que menjar és tan important, que cal dedicar-hi temps. Aquesta setmana us presento el Casa Maians.

Quina il·lusió. Per fi havia arribat el dia en què anava al Motel Empordà, a Figueres. Tenia una agenda molt precisa: volia llebre a la Royale, atacar el carro dels formatges i demanar una crep Suzette. No sé si sou dels que ja sabeu què demanareu en un restaurant abans de posar-hi els peus. Jo en molts casos sí, i en el cas del Motel era una decisió presa des de feia molt de temps.

Aquest restaurant va ser una gran descoberta. Hi vaig arribar gràcies a una secció que vaig fer durant les eleccions municipals, en què anava a dinar amb els candidats a l'alcaldia de Barcelona. La candidata de la CUP, Basha Change, va triar un establiment que no coneixia i que em va encantar. Recentment, hi he tornat acompanyada d'alguns amics que no saben que també els faig servir una mica de conillets d'índies. I hi va haver quòrum en què era un lloc bo, diferent i econòmic. Es tracta del restaurant de cuina africana Abarka.

Avui toca parlar d'un oasi, un salvavides. Un restaurant on sempre menjaràs bé, que no és gens estirat i que a més ha fet una cosa extremadament difícil de fer en els temps que corren: contenció de preus.

L'onada coreana és un fet. Sèries a Netflix entre els continguts més vistos, botigues de cosmètica i, esclar, un gran interès per la seva gastronomia. Cada com més restaurants inclouen tècniques de cuina coreana i ingredients fermentats com el kimchi en les seves receptes. Ho noto també perquè cada cop més persones em pregunten per restaurants coreans a Barcelona. Avui us parlaré d'un d'aquests restaurants. Un de senzill i ideal per començar a endinsar-se en aquest món de menges tant diferents com delicioses.

"Has de tastar aquella lasanya, serà el millor que hauràs menjat en molt de temps", em va dir un amic. Vaig pensar que era una exageració i que la tenia idealitzada. Però tenia raó, és probablement la millor lasanya que he menjat fora d'Itàlia.

Uns amics valencians visitaven Barcelona i vam decidir dinar plegats. Tenia claríssim que havíem d'anar a un lloc popular i de receptari català. Quan van dir que s'allotjaven prop de l'estació de Sants em va venir a la memòria com un llamp que la sommelier Meritxell Falgueras havia recomanat amb entusiasme un lloc mític del seu barri: la Bodega Bartolí.

Tenia l'espina clavada de no haver visitat el Teòric Taverna (Bailèn, 117), un d'aquells llocs dels quals tothom parla bé. Així que vaig reservar-hi taula i vaig enredar uns amics. El que et trobes quan hi entres és un espai agradable, però senzill. Un restaurant llarg i estret, càlid i sobri.

El Fan Shoronpo era un restaurant extremadament popular de la Vila de Gràcia de Barcelona, amb el carismàtic Keita Tanaka al capdavant. Hi feien –com el seu nom indicava– shoronpos, uns farcellets de pasta farcits de carn i de caldo típics de la gastronomia japonesa, i ramen. Sempre hi havia cua, especialment a l'hivern, quan la gent es delia per menjar un d'aquells plats fumejants. Però va venir la pandèmia, i el restaurant va haver de tancar, deixant la fidel clientela òrfena de shoronpo.

Els clàssics són clàssics per alguna cosa. I avui toca parlar d'un clàssic de bandera: Can Pineda, al barri del Clot, carrer de Sant Joan de Malta, 55. Hi ha diverses raons que fan d'aquest lloc un lloc molt recomanable, raons objectives, però també n'hi ha de subjectives. Comencem per aquestes segones, més de pell.

Avui toca parlar d'un dels millors llocs on omplir-se la panxa d'aquells farcellets de felicitat anomenats dumplings (i no arruïnar-se en l'intent). Però primer una mica de context. Què és un dumpling i quina diferència hi ha amb les gyozes dels restaurants japonesos. El dumpling és el paraigua general que ho englobaria tot, i la Ruta de la Seda hi va fer la resta. A la Xina hi ha dumplings de molts tipus, com el dim sum, al Japó les gyozes, a Corea el mandu... Tots varien en matisos, però el concepte que hi ha darrere és el mateix.