<![CDATA[Ara Balears - civilització]]> 10 <![CDATA[Berlín i les guerres que vindran]]> Primer va ser Macron, que aquests dies tornava a insistir que els aliats haurien d’enviar tropes a la guerra d’Ucraïna. En el segon aniversari de la injustificable invasió russa del país, la màxima mandatària europea, Úrsula von der Leyen, convidava Europa a “preparar-se per a la guerra”. Dies després anunciava un gran impuls a la indústria armamentística i a la “innovació” en matèria militar, en paral·lel a l’enterrament dels compromisos per la sostenibilitat i la mitigació del canvi climàtic. També hem sabut que el major fabricant de defensa israelià rep més de vuit milions d’euros d’ajudes de la UE enmig d’una massacre que l’estat invasor sionista perpetra de la mà de la intel·ligència artificial. Per rematar aquest panorama, la socialdemocràcia alemanya ha fet públics els seus plans de recuperar el servei militar obligatori d’aquí a 2025. Suècia ja ho va fer el 2017.

]]> <![CDATA[Com venjar-se d'un rei mort]]>

Tenim la sort de viure en una civilització que honora els difunts, encara que en alguns tanatoris del país situen el taüt arrambat a una paret, com si fos un escudeller, i no de cara a l’altar o l’equivalent, que és el més digne: ja ho corregiran. I no parlem dels recordatoris, que fan més pena de la que haurien de fer.

]]> <![CDATA[Paper de canyet, gemec de saluet]]> Heu intentat arrancar una mata de canyes o de canyet amb les mans? Segurament que no podreu. Les seves arrels són fortes i profundes, cerquen el batec i les venes del món. La xarxa teixida d’arrels arriba a l’infinit. Heu escoltat el canyet de s’Albufera quan es vincla al fort vent de tramuntana? El canyet tan fort i tan fràgil, que fins i tot reviu després de les flames. Manté la vida i la identitat alhora que s’adapta a les circumstàncies més adverses. Així és s’Albufera, així som nosaltres.

]]> <![CDATA[Pixum i merdum]]> És coneguda l’eterna disputa filosòfica entre els defensors de l’inqüestionable progrés de la humanitat i els que, contràriament, es desesperen veient-la caure una i altra vegada en els mateixos errors. 

]]> <![CDATA[Contra la ideologia postcivilitzadora]]> Qui em llegeix sap que utilitzo sovint la paraula civilització. És un concepte clàssic, per no dir antic. Només des d’un agnosticisme gairebé religiós es pot creure que l’ésser humà neix amb una brúixola que l’empeny a humanitzar-se: que fa que se senti millor, més ple i feliç, quan la segueix, i pitjor, més buit i desgraciat, quan se’n desvia, de manera que la vida de cadascú només haurà valgut la pena si mor havent avançat en aquest rumb. Alguns em diran que, si això és així, el progrés és possible i, si és possible, hi ha individus, societats i països més civilitzats que altres. ¿No estem justificant el supremacisme? No, si el grau d’humanitat es mesura pel tram cobert des del punt de partida. No, si ser més civilitzat no estalvia, així que es perd la humilitat, estimbar-se en inferns tan pregons com l’altura de la caiguda. En tot cas, la condició necessària per civilitzar-se és creure que fer-ho és possible: que la vida no consisteix en donar voltes a una sínia ni és, com deia Shakespeare, “una història explicada per un idiota, plena de soroll i fúria”.

]]>