Els òrgans judicials de les Balears van rebre durant el 2025 un 0,2% més d'assumptes que l'any anterior en haver-se'n registrat un total de 200.020, mentre que la capacitat de resolució dels tribunals va créixer i el total d'assumptes resolts (193.755) va experimentar un increment interanual de l'1,8%.Tot i això, segons la informació facilitada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB), els assumptes que van quedar en tràmit el 31 de desembre (120.884) van augmentar un 8,8%.

El jutge protagonista de la investigació de la trama russa de l'independentisme i del cas Negreira, Joaquín Aguirre, ha rebutjat l'escorta dels Mossos i s'ha aferrat exclusivament a la Policia Nacional. Segons ha avançat El Español i ha confirmat l'ARA, ha demanat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que tramiti amb el ministeri de l'Interior la petició d'escortes del cos policial estatal, ja que no veu "oportú" que li facin el servei els agents de la policia catalana, que són els que en condicions normals haurien de fer-ho. De fet, així ho va remetre el ministeri de l'Interior de Fernando Grande-Marlaska, que confirmen que han rebut la petició, tot i que assenyalen que correspon als Mossos.

1. Justícia política. Per voluntat del PP, el Consell General del Poder Judicial ha complert cinc anys de provisionalitat. Des del 2018 els mandats estan caducats i, per tant, l’organisme està en situació manifesta de manca de legitimitat. Per què no es renova? Perquè el PP no vol. I per què no vol? Perquè fa deu anys, quan es va constituir l’actual consell, el PP governava –amb Mariano Rajoy com a president– i disposava d’una majoria parlamentària que li va permetre configurar el CGPJ a la seva imatge i semblança. Les relacions de força han canviat, les normes per a la renovació del CGPJ són les mateixes; la diferència és que el PP no està en condicions de configurar una nova majoria pròxima a les seves posicions com l’actual. En conseqüència, el partit que acusa el govern actual de posar en joc el règim democràtic, de cop d’estat i de mil atrocitats es nega sistemàticament a complir la llei, en benefici propi. I després de cinc anys de resistència ara demana canviar el reglament com a condició per posar en marxa la renovació del CGPJ. Dit d’una altra manera, especula amb la tendència conservadora de la justícia per conservar la posició dominant en els seus òrgans.

La defensa de Penalva i Subirán ha renunciat durant la sessió d'aquest dilluns a interrogar el fiscal Juan Carrau i el jutge Miquel Florit, qui va iniciar la investigació per revelació de secrets i va ser jutjat pel cas Mòbils. Una de les acusacions particulars sí que ha sol·licitat poder formular preguntes, entenent que procedia, "com a mínim", la testifical de Carrau. El Tribunal ha rebutjat aquesta idea i l'advocat ha formulat protesta.

L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre, i les Urquinaones i Tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi, un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.

1. Sedició. Diu el Tribunal Suprem que l’eliminació del delicte de sedició “deixa impunes els processos secessionistes sense violència” i denuncia un marc normatiu “de ruptura territorial que prepara la secessió d’una part del territori de l’Estat”. És a dir, la negociació entre el govern espanyol i Esquerra hauria obert el camí a la secessió pacífica. I tanmateix cap sector de l’independentisme ha fet èmfasi en aquesta conquesta. Totes les reaccions s’han centrat en la indignació per la negativa d’alguns beneficis als condemnats. Per què? ¿S’ha d’atribuir a l’estat depressiu de l’independentisme?

Setmana de venjances. Revenges sonades que persegueixen que les teòriques víctimes intentin fer caure el protagonista de la humiliació. Vam començar amb Shakira i vam acabar amb Llarena, que té menys gràcia però ens estalvia les rimes.

Començaré pel més evident. Abolir –no reformar– delictes anacrònics com la sedició és un acte degut en un estat democràtic que aspira a respectar els drets humans, especialment els drets de les minories i els grups dissidents. Les lleis que criminalitzen la sedició es remunten a règims polítics predemocràtics i van ser concebudes originalment per protegir monarques i governs autoritaris de qualsevol crítica o aixecament potencial del poble. Típicament, l'objectiu era condemnar qualsevol acte, publicació o opinió que es fes amb "intenció sediciosa" o "difamatòria". La tipificació legal incorporava elements subjectius de gran vaguetat, i això facilitava una aplicació arbitrària per part de jutges o altres operadors jurídics amb l'objectiu de silenciar o eliminar la crítica o l'oposició política, restringir la llibertat de premsa o limitar la llibertat d'expressió quan el seu objectiu era criticar els poders establers. La sedició, per exemple, va ser utilitzada pels britànics per suprimir la dissidència contra l'administració colonial a l'Índia i empresonar lluitadors per la independència com Mohandas K. Gandhi. Malauradament, a l’Índia independent, el delicte al qual Gandhi es va referir com "el príncep entre les seccions polítiques del Codi Penal Indi dissenyades per suprimir la llibertat dels ciutadans" no es va derogar i avui és el centre de les crítiques de defensors de drets humans. La raó? En ple retrocés democràtic i de gir cap a l'autoritarisme instigat pel primer ministre Narendra Modi, les imputacions per aquest delicte no han fet més que augmentar. Ara mateix hi ha més de deu mil persones acusades de sedició, entre les quals líders opositors, estudiants, periodistes, i acadèmics.

Junts aposta per derogar la sedició i no tocar el delicte de desordres públics, especificar que la rebel·lió requereix l'ús d'armes i eliminar totes les penes i causes obertes vinculades a aquest delictes. Aquests són els quatre punts clau de l'esmena a la totalitat amb text alternatiu que la formació independentista registrarà a la proposició de llei de reforma del Codi Penal impulsada pel PSOE i Unides Podem, que aquest dijous arriba al Congrés per a la seva presa en consideració.

Cinc anys després de l'empresonament dels Jordis, tres anys després de la sentència contra els líders del Procés i el mateix dia que es compleixen 82 anys de l'afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys. L'ANC ha donat aquest migdia el tret de sortida a una acampada a la plaça Catalunya de Barcelona amb l'objectiu de denunciar la repressió judicial contra l'independentisme. La iniciativa, que durarà dos dies i tindrà xerrades i intervencions de persones represaliades, forma part de la campanya Nosaltres acusem, amb la qual l'entitat busca forçar una comissió d'investigació al Parlament sobre la causa general contra el moviment. L'objectiu final: que l'informe que se'n derivi es faci arribar al Consell d’Europa.

La Generalitat i l'Estat acumulen ja diversos documents com a resultat de les seves reunions. En la de fa dues setmanes a Barcelona, per exemple, el ministre Félix Bolaños i la consellera Laura Vilagrà van acordar un text per posar les bases sobre com encarar el conflicte polític. I aquest dimecres els integrants de la taula de diàleg han acordat dos documents més. El primer, més aviat genèric, sobre com desjudicialitzar el conflicte. El segon, per mirar de blindar i impulsar el català. Aquests en són els punts més rellevants.

La reforma del delicte de sedició ha tornat a aparèixer com una possible mesura per a la desjudicialització del Procés. Quan se’n parla, sobretot es pensa en la situació dels exiliats. Però segons els experts no queda clar que la reforma alleugereixi el seu camí de tornada.

L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa ha estat a punt d'aprovar una nova resolució carregant contra Espanya perquè "encara hi ha nombroses causes penals" per l'organització del referèndum de l'1-O i es mantenen les euroordres contra els exiliats. El text posava l'estat espanyol al costat de Turquia i aspirava a respondre a la pregunta: "¿S'hauria de jutjar els polítics per declaracions fetes en l'exercici del seu mandat?" I la resposta que plantejava el ponent de l'informe, el diputat socialista letó Boriss Cilevics, consistia en felicitar el govern espanyol pels indults, criticar-lo pel fet que ara es puguin revertir i recomanar-li, de nou, reformar els delictes de sedició i rebel·lió. Però el PSOE i el PP s'han aliat per evitar que s'aprovin les conclusions de l'informe, tot i que el text original ja és públic i es pot consultar íntegrament (sense necessitar cap votació).

Una associació professional de guàrdies civils i entitats com Convivencia Cívica Catalana, Hablamos Español i la plataforma Escuela de Todos duran aquest dilluns al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una reclamació perquè s’executi la sentència que pretén forçar el 25% de castellà a les aules. És el primer avís d’una situació que era evident: petits grups que busquen el conflicte lingüístic ja fa temps que han descobert que poden aconseguir victòries per la via judicial, i no s’aturaran. Continuaran pressionant per augmentar el pes del castellà a l’escola, partint de la falsa premissa que la immersió en català –que ja tenim clar que no es compleix del tot– impedeix un aprenentatge correcte del castellà. 

Una de les poques imatges d’unitat que ha brindat l’independentisme els últims temps va ser quan, just aquesta setmana ha fet un any, va registrar conjuntament una llei d’amnistia al Congrés per intentar posar fi a totes les causes judicials que hi ha obertes arran del Procés. Aquesta unitat no ha sigut suficient per saltar el mur que planteja l’Estat també en aquesta qüestió, que ara per ara no ha permès ni tan sols que la norma s’hagi arribat a debatre al ple. Què ha passat? I, sobretot, i ara què?

La judicialització de la política –el trasllat de les decisions polítiques a la justícia– és un concepte que els darrers anys ha passat al primer pla de l’ull social. El gran precursor ha estat el Procés de Catalunya, iniciat amb la consulta del 9 de novembre de 2014, i seguit pel referèndum l’1 d’octubre de 2017, que va desembocar en l’empresonament de gran part de l’Executiu de la Generalitat. “El que era un problema polític es va convertir en un problema jurídic”, recorda l’exlletrat del Tribunal Constitucional (TC), Joaquín Urías. “Des del TC i el Tribunal Suprem (TS) es van intentar presentar com a il·legals les accions polítiques”, afegeix.

1. Una tendència inquietant. Diu Jürgen Habermas que “avui, com demostra la pandèmia, la consciència bascula cap a un estat defensiu”. Fa temps que constato una tendència inquietant: és cada cop més habitual que en les converses (familiars, amb amics, entre col·legues, en qualsevol àmbit de relació) sorgeixin referències a un futur autoritari com un destí gairebé inevitable. A vegades són comentaris en termes d’anàlisi de relacions de forces i dels desequilibris de poders i amb voluntat de buscar vies per superar l’amenaça de l’autoritarisme postdemocràtic, però sovint contenen una dosi preocupant d’assumpció fatalista, com si la democràcia estigués al final del camí.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat a 6 mesos d'inhabilitació i 1.080 euros de multa per un delicte de desobediència el secretari tercer de la mesa del Parlament i exregidor de la CUP a Lleida, Pau Juvillà, per no haver despenjat uns llaços grocs del seu despatx municipal per les eleccions locals del 2019. Una situació que s'assimila a la que ja es va viure al Parlament la legislatura passada quan el TSJC també va inhabilitar el president, Quim Torra, per no haver despenjat el llaç groc del Palau de la Generalitat i, després d'un recurs del PP i Cs a la Junta Electoral Central, el president del Parlament, Roger Torrent, va acabar retirant-li l'escó malgrat que encara no hi havia una sentència ferma.