Les memòries del capità republicà Alberto Bayo recullen que en el transport de tropes i materials destinats al desembarcament a Mallorca de l’agost de 1936 es va utilitzar, entre altres vaixells, un pailebot anomenat Trinidad. Josep Massot concreta que es tractava d’un vaixell de 78 tones de desplaçament. Segons la llista oficial de la marina mercant espanyola, el 1935 es trobaven en ús dos vaixells d’aquell nom, un llaüt viatger i un pailebot de 74 tones, abans anomenat Angelina, matriculat a Las Palmas però construït a Torrevella el 1898 i que era propietat de Vicente Chapaprieta, pare del ministre d’Hisenda del govern de Lerroux. En realitat, havia estat adquirit el 1934 pel menorquí Andreu Vives Campomar i la companyia Marí-Landino. El novembre de l’any següent s’anunciava que el Trinidad substituïa l’Arnaldo Oliver en la ruta de Ciutadella a Barcelona.

Gabrielet i Tur Costa són el motiu i els cognoms d’una germandat originària de Sant Miquel de Balansat que ha donat dos destacadíssims artistes. Rafel Tur Costa (1927-2021), pintor, Medalla d’Or de les Illes Balears, el decés del qual ha estat una de les cinglades que ens ha infligit la pandèmia, i Antoni Tur Costa Gabrielet (1917-1998), pintor, gravador i ceramista, un mestre establert durant molts anys a Formentera, d’on és Fill Adoptiu i ànima encara present del mercat artesà de la Mola, on vivia.

Cilette Ofaire (1891-1964), de nacionalitat suïssa, fou escriptora, artista i navegant, capitana del iot de vapor anomenat Ismé. Amb ell va salpar de La Rochelle el 1933 i, després de recalar a diferents ports atlàntics, va entrar a la Mediterrània. A Alacant, el governador militar va creure que era una espia i immobilitzà el seu vaixell. Ella, malgrat tot, salpà cap a Eivissa el març de 1936. Aquest va ser l’últim port de l’Ismé perquè a l’estiu quedà avariat per les bombes de l’aviació feixista i, per Nadal, Ofaire i la seva tripulació, formada pel matrimoni Èttore i Dalgiza i el seu nadó Salvatore, nascut a bord a l’agost, foren expulsats d’Eivissa. El iot va quedar amarrat al moll, útil només per servir de trampolí per als capbussons dels al·lots de Vila.

La colònia penitenciària de Formentera s’havia creat a la primavera de 1940 per alleugerir la superpoblació de la presó provincial i la improvisada de Can Mir, totes dues a Palma. El primer centenar de presos que hi enviaren es trobà que havia de convertir en penal un erm a la vora de l’estany del Peix.

Des de Madrid rarament, o mai, s’ha entès bé res del que té a veure amb les Balears. Fa la impressió que ni tan sols la seva geografia era ben sabuda. Tal vegada per això mateix es va arribar a plantejar lliurar l’arxipèlag a Mussolini a canvi que deixàs d’ajudar Franco, com sembla que ha demostrat Manuel Aguilera en un llibre recent. A causa d’aquest mateix menysteniment i perquè no es podia tolerar que Catalunya obtingués un èxit militar fora de les seues fronteres estrictes, l’expedició comandada per Alberto Bayo l’estiu de 1936 no va rebre cap tipus de suport i va fracassar. Si el 1937 el govern de la República es va plantejar separar les Illes de la resta del territori sobirà espanyol, els revoltats gairebé ja ho havien dut a la pràctica pel que fa a Mallorca, convertida en una mena de colònia militar italiana.

Elliot Harold Paul, més conegut com Elliot Paul, va escriure The Life and Death of a Spanish Town, llibre publicat el 1937 a Nova York, després que l’autor i la seva dona, la periodista també nord-americana Camille Haynes, haguessin abandonat Santa Eulària a correcuita l’estiu de l’any anterior. Hi havien residit, amb absències intermitents, tots els anys de la República.

Pere Llull i Fullana va néixer a Algaida el 20 de maig de 1908. Era fill de Pere Llull Mudoy i Margalida Fullana Pizà. Es va casar amb Francisca Miralles. Junts tenien botiga i negoci de productes agrícoles. No varen ser a temps de tenir fills.

Era primavera i al racó que feia la persiana una aranya havia estès la seva teranyina tot esperant la seva presa per injectar-li el verí. A l’altra banda de la finestra, dins el despatx, el comandant militar de Manacor Antonio Ordovás acabava de preparar el parany que li permetria fer una bona purga entre les pròpies tropes i els esquerranosos de la zona que no haguessin estat assassinats ni empresonats fins al moment. Era el mes de maig de 1937.

Antoni Trobat i Oliver va néixer a Algaida el 15 de maig de l’any 1886. De malnom era en Pixedis. Era fill de Bartomeu Trobat Sastre i de Caterina Oliver Oliver.

“Se’n va anar a Palma i mai no en sabérem res més”. El diploma de Víctima del Franquisme que els va entregar la Conselleria de Memòria Democràtica del Govern de les Illes Balears és un reconeixement, un consol que arriba després de massa temps. La família ho ha agraït, “però pensàvem que ens explicarien què li va passar”, afegeixen.

Primavera del 37. El jove pollencí Miquel Campins Cerdà aquell migdia va partir cap a Ciutat amb l’excusa d’anar a ajudar el seu amic Pau Seguí a fer una feina desmuntant uns mobles per a uns anglesos. En Miquel, de malnom Violiner, era músic –com molts a la seva família–, tocava el clarinet a la banda municipal i, abans del cop d’estat, també el saxo a l’orquestrina Pollença Jazz. Un jove actiu, que havia estat a la junta directiva de la societat recreativa Joventut Pollencina i que jugava en el seu equip de futbol.

Gabriel Buades i Pons va néixer a Inca el 6 de maig de 1903. Era el tercer dels set fills del matrimoni entre Gabriel Buades i Bisellach i Francisca Pons i Mateu. Una família pagesa, de classe baixa i d’idees liberals, pel que feia a l’educació dels fills. Només un dels germans Buades i Pons va poder anar un parell d’anys a escola; la resta, de ben joves, es varen posar a fer feina.

Els morts, un dels llibres de José Miguel L. Romero, editat el 2006 per l’editorial Mediterrània-Eivissa, ha esdevingut fonamental per a la història de la repressió a les Pitiüses. El seu subtítol és Les víctimes de la Guerra Civil a Eivissa i Formentera, 1936-1945. El pare Massot, que tristament ha faltat d’entre nosaltres fa ben poc, n’és el prologuista i qualifica el llibre d’esforç honest amb un resultat rellevant.

Toc de diana. En Miquel Bonnín Fuster, a la seva llitera, obria els ulls, s’arreglava i sortia cap a fora amb els que dormien amb ell al barracot. La claror s’anava obrint pas a la badia de Pollença, mentre prop d’un centenar d’homes formaven. Recompte. Himnes patriòtics. 

Llorenç Vaquer i Garcia va néixer a Porreres l’any 1897. Era picapedrer. Estava afiliat al Partit Socialista i a la Unió General de Treballadors, sindicat en el qual representava els picapedrers. Va ser un home molt vinculat a la Casa del Poble de Palma i amb uns valors republicans molt ferms.

Els veïns de Santa Eulària des Riu, a Eivissa, gairebé ja no maleïen quan la turbina hidràulica instal·lada al molí d’Enmig deixava d’enviar corrent a les bombetes del poble. Les apagades es varen fer tan freqüents que els propietaris dels cafès es donaren de baixa del subministrament i tornaren als llumeners d’oli i els Petromax. Poc temps després, cap al 1933, aquella precària planta elèctrica va tancar. Tant se val si no havia funcionat ni deu anys, fer llum amb l’aigua del riu no havia estat una proesa petita.

Antoni Frau i Sans va néixer al barri del Terreno de Palma l’any 1885. Es creu que, en casar-se amb Magdalena Planas, se n’anà a viure al barri de Santa Catalina. Allà varen néixer els seus dos fills, n’Antoni i en Ferran. Era impressor i secretari del Partit Socialista de Palma i president de la Federació Socialista del mateix barri de Santa Catalina.

La memòria, de per si, és fràgil i el temps va posant sediment com ho fa una bona nevada, que ho tapa tot. Les vivències es difuminen, els noms s’esborren, els detalls perden nitidesa i els records acaben coberts d’oblit. Però és sobretot quan s’és conscient que la veritat serà negada i que la memòria serà silenciada quan més necessari es fa intentar fixar-la. Simplemement, perquè hi ha coses que ni es poden ni s’han d’oblidar. 

Andreu Paris i Martorell va néixer a Inca l’any 1896. Era sabater, militant sindicalista de La Justícia i, des de ben jove, estava fortament compromès amb la classe treballadora. Fou un dels impulsors de l’agrupació socialista de la seva ciutat. 

Joan Canyelles Capllonch va néixer l’any 1903. Era el pare de na Catalina i na Magdalena i el company de na Francisca.