Què tenim encara de neardentals? Fa només 40.000 anys que els humans moderns vam conviure amb ells, però no va ser fins al segle XIX quan el descobriment d'un crani va permetre descobrir una altra espècies humana. Des d'aleshores l'arqueologia ha permet saber millor com eren, què feien i quins rastres hem heretat. Fe, un repàs del que sabem ara i quines han sigut les últimes troballes.

Fa entre 50.000 i 55.000 anys, grups d’humans moderns que havien sortit de l’Àfrica es van trobar amb altres humans euro-asiàtics que nosaltres anomenem neandertals i s’hi van encreuar. Això vol dir, és clar, que hi va haver híbrids de primera generació que van ser adoptats pels emigrants d’origen africà. Com que els humans moderns eren grups nombrosos que s’expandien per un territori vastíssim i els neandertals portaven milers d’anys en un marcat declivi demogràfic -avui dia parlaríem d’una espècie en perill d’extinció-, el senyal genètic d’aquests híbrids es va anar diluint fins a quedar fixat en prop d’un 2% del genoma dels humans actuals no africans.

Identificar el primer individu d’una espècie és una quimera. La pregunta és molt típica dels humans actuals, que ens sentim còmodes quan parcel·lem i delimitem la realitat. L’evolució de les espècies, però, és un procés de canvis mínims al llarg del temps que fa impossible assenyalar el primer exemplar de qualsevol espècie. El mateix passa amb l’últim, tret que l’espècie s’extingeixi. En aquest cas hi ha, segur, un últim individu. Això va passar amb els neandertals, amb qui els humans moderns vam conviure a Europa fa desenes de milers d’anys. La primera trobada deuria ser com una al·lucinació. Els humans moderns venien de l’Àfrica i eren negres. Els neandertals, adaptats a un clima més fred, eren blancs i amb els ulls clars. Les faccions i els hàbits culturals de tots dos eren diferents, però no prou per considerar que els altres no eren persones. En aquells primers temps, potser van intentar comunicar-se amb un to amistós o potser van lluitar amb totes les seves forces. Una cosa és segura: van copular.

Mentre parlem, dues reproduccions exactes de cranis de neandertal ens observen des del cim d’una prestatgeria. A Rebecca Wragg aquests hominins l’apassionen des de petita. Ha dedicat la seva vida acadèmica a l’estudi d’aquesta espècie humana, amb la qual vam interactuar fa desenes de milers d’anys. Wragg és membre honorària de la School of Archaeology, Classics and Egyptology de la Universitat de Liverpool i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació. Ha esmerçat vuit anys a escriure el llibre Neandertales, publicat en castellà per GeoPlaneta, una obra que no només recull el nostre coneixement sobre els neandertals i el posa a l’abast de qualsevol lector, sinó que captura molt bé la fascinació de pensar que algun dia vam estar cara a cara amb una altra espècie d’ésser humà.

Quan s’és un humà modern, és a dir, un Homo sapiens sapiens del segle XXI, costa molt entendre com era el simbolisme dels neandertals, els Homo sapiens neanderthalensis. D’entrada perquè, aparentment, els neandertals es van extingir fa més de 30.000 anys. Però també perquè, com a anomalia biològica, és la primera vegada que una única espècie d’Homo habita el planeta, sense altres cohabitants del nostre gènere, espècie o subespècie que ens permeti entendre realment el terme humanitat. Aquesta característica ha fet que, encara avui, ens resulti difícil reconèixer la humanitat d’altres espècies fòssils que ens van precedir. I dic reconèixer en dos sentits diferents: el primer, com admetre; el segon, com identificar. Els dos sentits estan implicats en la visió que fins fa ben poc teníem dels neandertals com a poc humans, però la realitat és molt diferent i en les pròximes línies explicaré per què.