Si l'Ana i l'André no haguessin volgut tenir fills i ella no s'hagués quedat embarassada, si no s'haguessin mudat de pis i no haguessin tingut de veïns la Madalena i en Miguel, Mariana Salomão Carrara (São Paulo, 1986) no hauria trobat un desllorigador narratiu tan impactant per a la primera novel·la que se'n pot llegir en català. El bon olfacte de l'editorial Les Hores i la destresa del traductor del llibre, Pere Comellas, han fet possible que els lectors puguin descobrir Si no fos per les síl·labes de dissabte, una història que comença amb el cap esberlat de l'André, el marit de l'Ana, a l'entrada del bloc de pisos on vivien. L'home ha estat la víctima col·lateral del suïcidi d'un veí: mentre l'André sortia del pis, en Miguel li queia a sobre.

La peculiar i subtil obra de Rachel Cusk (Saskatoon, 1967) ha anat guanyant lectors a Catalunya gràcies a la lloable aposta de l'editorial Les Hores, que n'ha publicat quatre llibres en cinc anys. A més de dos dels seus títols més contundents –La feina d'una vida (2001), una reveladora i polèmica mirada sobre la maternitat, i Seqüela (2012), crònica del naufragi del seu matrimoni–, ha donat a conèixer les últimes novel·les que ha escrit, L'altra casa (2021) i Desfilada (2024). "Des de fa un temps no invento res, en el que escric –diu Cusk–. La vida és el material primordial d'un escriptor. La literatura més pura acostuma a provenir d'experiències personals i íntimes".

La història de la Isabel i en Simon (Bell i Sigh) que, mig any després de conèixer-se, decideixen abandonar la convenció de la ciutat —Dublín—, canviar de vida i traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos (en Voss i en Pip), està narrada amb tanta espiritualitat per Sara Baume a Set campanars que enamora. La calma d’aquesta nova vida envoltada de rituals d’una parella de solitaris inadaptats és la força que travessa les estacions (els sons, les olors, la flora i la fauna locals canvien) i fa reduir cada dia l’interès dels protagonistes pel món exterior: només van a ciutat per comprar, a contracor, amb barrets i ulleres. Un confinament voluntari de vuit anys que els portarà a l’autoconeixement radical.

Una de les coses més boniques de participar en la diada de Sant Jordi des del taulell de les signatures és veure amb els teus propis ulls l’impacte que la nostra festa provoca en els autors estrangers que la viuen per primera vegada. En alguns casos es tracta d’escriptors o escriptores avesats a èxits de públic arreu del món, però crec que per moltes fires del llibre que hagis vist, la celebració ciutadana i transversal de Sant Jordi, la transformació de tota una ciutat, els impacta de debò.

Vida i literatura s'han entrellaçat sovint, en la trajectòria literària de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964). Es va atrevir a parlar del suïcidi del seu pare a Swing low (2000), va novel·lar la relació amb la seva germana, que també va llevar-se la vida, a Les tristes recances (2014) i va gaudir d'una gran acollida entre els lectors gràcies a la impactant Elles parlen (2018), ambientada en una comunitat religiosa mennonita similar a la que ella va conèixer de petita. A Que no s'apagui la flama, traduïda per Octavi Gil Pujol i publicada a Les Hores, igual que Les tristes recances i Elles parlen, Toews explica una peculiar història d'aprenentatge, en què una nena de nou anys, la Swiv, és expulsada de l'escola i passa una temporada a casa amb l'àvia Elvira. Una i altra intercanvien lliçons de vida mentre la mare, actriu en crisi, passa el dia fora de casa, embarassada de sis mesos d'un nen que creixerà sense pare. Toews atén l'ARA des de casa seva, al Canadà.

La de Charmian Clift (30 d'agost de 1923 - 8 de juliol de 1969) és la història d'una tragèdia grega. L’escriptora australiana es va suïcidar als 44 anys. Poc després, el seu marit, l’escriptor i periodista George Johnston, va morir de tuberculosi i alcoholisme. Uns anys més tard, la seva filla es va treure la vida amb 21 anys davant d’una relació amb un grec truncada per la decisió de la família d’ell, que la rebutjava per no ser grega. Aquest desenllaç tràgic, però, va venir precedit per una recerca de llibertat, que Clift va perseguir fins al final.

Si la gran Siri Hustvedt afirma que Dolor (Les Hores / Acantilado) és una novel·la extraordinària, és que ho és. La culpa, la infidelitat, l’atzar, la personalitat i la maternitat són els temes principals de la novel·la de Zeruya Shalev (Israel, 1959), traduïda de l’hebreu al català per Roser Lluch i Oms. El 29 de gener de l’any 2004, quan l’autora tornava a casa seva a Rehavia (Jerusalem) després de portar el seu fill a la llar d’infants, un terrorista suïcida palestí va fer volar un autobús mentre ella passava pel costat. Aquest fet autobiogràfic és el punt de partida de la protagonista de Dolor, l’Iris, una directora d’escola de 45 anys que aquell fatídic dia la casualitat va fer que fos allà i el seu marit no. 

Jamaica Kincaid va néixer el 1949 a l'illa caribenya d'Antigua. Després de passar-hi la infantesa i l'adolescència, els pares la van enviar a fer de mainadera als Estats Units. Va ser allà on la jove es va rebel·lar contra el seu destí i va aconseguir guanyar-se la vida gràcies a l'escriptura: a més de treballar vint anys per a la revista The New Yorker, ha escrit novel·les com Lucy i Autobiografia de la meva mare –totes dues traduïdes per Carme Geronès a Les Hores–, que l'han convertit en una veu indispensable, compromesa i literàriament exigent de les lletres en llengua anglesa.

Cada any, al voltant d'un milió de persones a tot el món són sotmeses a teràpia electroconvulsiva per tractar alguns trastorns o malalties mentals greus. Entre el 2013 i el 2017, l'escriptora Linda Boström Knausgård (Estocolm, 1972) va entrar i sortir en divuit ocasions d'una institució psiquiàtrica on va rebre electroxocs. Encara que les seqüeles van ser considerables, ha transformat l'experiència en una novel·la poderosa, Filla d'octubre, que Les Hores publica en català, en traducció de Carolina Moreno Tena, i Gatopardo en castellà.

Hi ha poques novel·les als taulells de novetats en què la intel·ligència de l'autor despunti pràcticament en cada pàgina. L'altra casa, de Rachel Cusk, és una d'aquestes excepcions. Publicada a Les Hores en català i a Libros del Asteroide en castellà, explica els mesos que un pintor en decadència passa a la propietat d'un matrimoni, enmig de la natura. La narradora és una escriptora de mitjana edat que malda per recuperar la inspiració entrant en contacte amb l'artista, que al seu torn es proposa amargar el projecte de l'amfitriona fent-se escàpol i, les poques vegades que hi coincideix, torpedinant les seves conviccions. És un llibre breu però dens, carregat d'observacions agudes, sovint despietades, sobre l'envelliment, l'egoisme de l'artista, el fracàs inevitable de les parelles i les contradiccions de la maternitat.