Cinquanta anys després de publicar el seu debut, Te deix, amor, la mar com a penyora, l’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) ha deixat per escrit algunes reflexions al voltant de la literatura a Gràcies, un títol que dedica als seus lectors i que publica Edicions 62. El llibre serveix per descobrir també alguns aspectes no tan coneguts sobre l’autora, com que va començar a escriure en català gràcies a Aina Moll, que troba que l’informe del censor sobre el seu primer llibre “ho encerta bastant” i que és una gran fan d’Els Simpson.

La Fira del Llibre de Palma canvia enguany d’ubicació –es trasllada a la plaça d’Espanya– però continua amb la mateixa essència: fidel a ella mateixa, la fira arriba amb el final de la primavera per convertir el centre de Ciutat en un punt de trobada d’escriptors, llibreters, editors i, és clar, lectors. Així ho han constatat els seus responsables a la roda de premsa amb què n’han presentat la programació quan queda poc més d’una setmana perquè comenci. 

Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

Ens situam a dia 23 d’abril de 1975. És dimecres i fa un dia esplèndid, i a un racó de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una autora jove i novella seu a la paradeta de l’Editorial Laia, que tot just acaba de publicar el seu debut. Està feliç i il·lusionada, és “un dia preciós, un Sant Jordi meravellós”, dirà quan el recordi. Tot i això, però, s’amaga darrere una muntanya de llibres mentre els altres autors que seuen amb ella es dediquen a signar un exemplar darrere un altre a la gent que s’acosta a comprar-ne. La qüestió és que ja han passat unes quantes hores i ella encara no n’ha venut cap.

L'escriptora mallorquina i acadèmica de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) Carme Riera ha rebut el Premi José Luis Sampedro 2024, un guardó impulsat pel Festival Getafe Negro, que s'ha lliurat en el marc d'aquestes jornades literàries, que se celebren a la localitat del 19 al 27 d'octubre.

Fa uns dies, Najat El Hachmi escrivia un article a l'ARA en què reivindicava la rellevància de les escriptores pioneres i posava d’exemple el cas de Carme Riera, que recentment ha tret una novel·la nova. L’article em va semblar honest i ple d’encerts: més enllà de les preferències literàries de cadascú, és important reconèixer el paper de les predecessores en aquells àmbits que tradicionalment han arrossegat estereotips, prejudicis i discriminacions de caràcter masclista. És evident que Carme Riera és un bon exemple d’autora que va trencar sostres i que va fer-se un lloc en un gremi extremadament masculinitzat, en el qual la presència femenina era, com a mínim, residual.

Ser pionera vol dir obrir camí allà on no n’hi ha, anar apartant arbustos i penetrant en espesses bardisses. S’ha de tenir un caràcter decidit i veure-hi clar allà on encara no s’ha fet la llum. I suportar les ferides de branques i esbarzers, d’espines que vas traient-te mentre avances. Les que ara ens dediquem a l’ofici d’escriure, a pesar de totes les dificultats que hem d’afrontar lligades a la precarietat i la incertesa, vam trobar-nos un camí ja fet en el qual no és estrany que siguem nosaltres les autores. Què hauríem fet si cap dona no s’hagués atrevit a trepitjar aquest terreny en altres temps exclusiu dels senyors? Per sort hem pogut comptar amb destacades figures que no només van entrar en la literatura per vocació individual sinó que sempre van tenir en compte l’avenç col·lectiu. Una de les autores que van irrompre amb força per estripar moltes cotilles en el terreny intel·lectual i literari va ser la Carme Riera, que acaba de publicar Una ombra blanca, una novel·la magnífica que té la virtut de fer pensar, sentir i somniar, tres coses que costa trobar en una sola obra. Que la Carme Riera publiqui novel·la després de set anys de no fer-ho hauria de ser un esdeveniment digne de rebre l’atenció que mereixen les figures cabdals d’una literatura. Però ai, resulta que en aquest país tan petit ens pensem que la via planera que trepitgem ha existit sempre i no reconeixem amb prou entusiasme les que la van forjar amb tot en contra.

Diu Carme Riera (Palma, 1948) que sempre intenta escriure coses diferents perquè si no s’avorreix. Fa aquesta afirmació mesos abans dels 50 anys de la publicació del seu debut, el recull Te deix, amor, la mar com a penyora, i just quan surt el seu darrer llibre, la novel·la Una ombra blanca. Si el primer era una col·lecció de contes intimistes i poètics en què l’autora teixia filigranes lingüístiques i narratives, el darrer és un procés de regressió a uns fets traumàtics als quals es veu obligada a enfrontar-se la seva protagonista, la cantant Barbara Simpson, qui viu una de les conegudes com a EPM: experiències properes a la mort. 

Les sirenes de Carme Riera (Palma, 1948) no tenen cua de peix, tenen ales. L'escriptora confessa que està obsessionada amb aquests éssers mitològics, que vincula directament amb les femmes fatales de la literatura de finals del segle XIX. "Se les descriu com uns personatges terribles, temptadors, que s'enduien els homes a la mort i al desastre. A l'Odissea ja apareixen amb ales, però després va venir Disney i els va posar la cua de peix", explica Riera. Ella ha tornat a les sirenes originals amb La pau dels somnis feliços (Edicions 62 / Bruguera), la història d'una jove que fuig de la seva illa natal. El conte, il·lustrat per Silja Goetz, reprèn la fascinació de l'autora per aquestes criatures que ja va desplegar a La veu de la sirena (Edicions 62 / Lumen, 2015).

Quatre anys després de ser encomanada, l'òpera en català sobre la figura de l'arxiduc Lluís Salvador ja és una realitat. El muntatge, titulat L'Arxiduc, s'estrenarà al teatre Principal de Palma amb dues funcions els dies 25 i 27 de novembre, a les 20 hores. La música és del compositor Antoni Parera Fons, premi nacional; el llibret, de l'escriptora Carme Riera, també premi nacional; de la direcció musical s en'encarregarà el cap de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB), Pablo Mielgo, i la direcció escènica és de Paco Azorín. Segons Parera Fons, el llibret de Carme Riera planteja els clarobscurs d'aquest personatge; per això, és una peça fortament dramàtica: "Ha estat un desafiament entendre el silenci i els dubtes de l'Arxiduc", ha dit el compositor sobre l'obra a la presentació de la producció d'aquest dimecres.

Creativa. Extravertida. Ambiciosa. Valenta. Orgullosa. Arrogant. Aquests són sis dels adjectius que Carme Riera fa servir per descriure l'agent literària Carmen Balcells, qui va conèixer el 1979 i amb qui va mantenir des de llavors una doble relació, professional i d'amistat, fins a la seva mort el 2015, als 85 anys. "Aquella notícia va ser un sotrac horrorós –recorda Riera–. La Carmen, que sempre tenia sortides genials, m'havia dit en diverses ocasions que quan morís jo havia d'ajudar a la seva beatificació. Em va semblar que, rere aquesta proposta, el que de debò em demanava era que n'escrigués la biografia".

"Ni la carícia més agosarada, ni la llengua més sensitiva mai no em feren sentir tan torbada ni tan plena de desig", admet un dels personatges d'Epitelis tendríssims, llibre de contes que Carme Riera va publicar ara fa 40 anys i que Edicions 62 acaba de reeditar conjuntament amb Contra l'amor en companyia i altres relats, del 1991. "Quan el col·lectiu Ofèlia Dracs va publicar Deu pometes té el pomer, que eren de temàtica eròtica, em va venir de gust dedicar tot un llibre a l'erotisme –recorda ara–. Era molt diferent del d'ara, l'erotisme de finals dels 70. El sexe es descrivia amb termes clínics o també amb males paraules. El menyspreu sempre acompanyava les dones, i encara ho fa: cal recordar que una cosa horrible és un conyàs i una cosa magnífica és collonuda".

"Quan vaig escriure Dins el darrer blau volia saber coses, cercar el misteri", ha explicat l'escriptora Carme Riera al Consolat de Mar, en un acte d'homenatge del Govern balear pel 25è aniversari de l'obra a què fa referència. Una cerca que la va dur a estudiar exhaustivament la història dels jueus conversos que escapaven de la Inquisició a Mallorca i que va transformar en una novel·la històrica, Dins el darrer blau (Edicions 62), considerada una de les obres més importants de la literatura catalana del segle passat.

El consell regulador de la Denominació d'Origen Oli de Mallorca ha escollit l'escriptora Carme Riera com a Tafonera Major 2019-2020 en un acte que ha tingut lloc a l'almàssera de Son Moragues, ha informat Efe a través d'un comunicat de l'entitat. Abans d'entregar-li el 'quartà' (antiga mesura de l'oli), el president del consell regulador, Sebastià Solivellas, ha destacat de l'escriptora mallorquina que "en la seva extensa obra literària ha transmès el vincle amb la nostra terra i d'ella mateixa amb les oliveres i els seus fruits", raó per la qual ha estat designada Tafonera.

Dins el darrer blau és una “novel·la de caire històric, però també d’aventures, un relat coral i d’intriga”, diu Pilar Beltran, d’Edicions 62. I això que el final del llibre -reeditat ara que fa 25 anys que va guanyar el premi Josep Pla- se sap abans i tot de llegir-lo si es coneixen una mica els fets en què es basa. El 1688, un grup de jueus conversos mallorquins van intentar fugir en vaixell després d’una delació, però abans de poder salpar la Inquisició els va detenir, empresonar i jutjar. “Trenta-set persones foren condemnades al braser -recorda l’autora a l’epíleg de la reedició de la novel·la-. Tres d’elles, Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, com que no volgueren abjurar de la seva religió, foren cremades vives”.

Va ser l'escriptora Carme Riera qui va proposar a la cantant Marta Elka de posar música a uns poemes sobre la maternitat escrits quan ella estava embarassada, alguns dels quals són inèdits. Elka va acceptar i juntament amb el productor i llaütista Toni Pastor varen endinsar-se en la creació de 'Cançons de maternitat', un treball que varen veure amb "compromís" i com un "repte motivador".

Conservats durant gairebé un segle en un moble amb visor Verascope, els 1.200 negatius en plaques de vidre que formen la col·lecció Vignetti-Obrador són un dels conjunts fotogràfics de la primera meitat del segle XX a les Illes que millor han sobreviscut el pas del temps. Amb la particularitat de sumar un gruix més que considerable de fotografies d’un sol autor, amb la singularitat d’haver estat realitzades amb càmera estereoscòpica, que ofereix una visió en tres dimensions tot i la incipiència tècnica de l’època, i pel mateix fet de ser negatius en plaques de vidre, la col·lecció Vignetti-Obrador adquireix un valor que va més enllà de l’àlbum familiar, que és l’àlbum que va fer, entre el 1910 i el 1940, el matrimoni format per l’enginyer i fotògraf aficionat Adolfo Vignetti i la mallorquina Fanny Obrador.

Manacor no perd l'aura de terra de grans escriptors, i la Fira del Llibre d'aquest dilluns n'ha donat fe. 'Nova Esmirna', del manacorí Tomeu Matamales, ha estat el llibre més venut, seguit de 'La novel·la de Sant Jordi', de Màrius Serra, i 'La bruixa', de Camilla Läckberg, en versió catalana i castellana. Però, a més de Matamalas, 'Jo vos prec', d'Antoni Gomila; 'Resplendor de foc', de Jaume Mesquida; 'Moriren dues vegades', d'Antoni Tugores i 'Nandi', de Toni Lluís Reyes, entre altres obres d'autors locals, han tingut una gran acollida, segons els llibreters consultats per l'ARA Balears.

L'escriptora mallorquina Carme Riera ha declarat que "el deure de la gent que escrivim és ser crítics i evidenciar les mancances de la societat". Ho ha fet en la presentació de la seva darrera novel·la, 'Venjaré la teva mort', en la qual tracta qüestions relacionades amb la corrupció, l'evasió fiscal, la violència de gènere i la pederàstia, un tema que, diu, l'"horroritza".