La peculiar i subtil obra de Rachel Cusk (Saskatoon, 1967) ha anat guanyant lectors a Catalunya gràcies a la lloable aposta de l'editorial Les Hores, que n'ha publicat quatre llibres en cinc anys. A més de dos dels seus títols més contundents –La feina d'una vida (2001), una reveladora i polèmica mirada sobre la maternitat, i Seqüela (2012), crònica del naufragi del seu matrimoni–, ha donat a conèixer les últimes novel·les que ha escrit, L'altra casa (2021) i Desfilada (2024). "Des de fa un temps no invento res, en el que escric –diu Cusk–. La vida és el material primordial d'un escriptor. La literatura més pura acostuma a provenir d'experiències personals i íntimes".

Hi ha poques novel·les als taulells de novetats en què la intel·ligència de l'autor despunti pràcticament en cada pàgina. L'altra casa, de Rachel Cusk, és una d'aquestes excepcions. Publicada a Les Hores en català i a Libros del Asteroide en castellà, explica els mesos que un pintor en decadència passa a la propietat d'un matrimoni, enmig de la natura. La narradora és una escriptora de mitjana edat que malda per recuperar la inspiració entrant en contacte amb l'artista, que al seu torn es proposa amargar el projecte de l'amfitriona fent-se escàpol i, les poques vegades que hi coincideix, torpedinant les seves conviccions. És un llibre breu però dens, carregat d'observacions agudes, sovint despietades, sobre l'envelliment, l'egoisme de l'artista, el fracàs inevitable de les parelles i les contradiccions de la maternitat.

¿Com és que la resta de conductors no quedaven igualment paralitzats?

Fa poc el cotxe em va deixar tirada de nit, al carril del mig de l’autovia. Es va aturar de cop, en plena pujada, sense que jo tingués temps de reaccionar. No us hi vulgueu trobar. Una grua se’l va endur a ell i un taxi em va portar a mi fins a casa. Durant uns dies vaig fer servir el meu cotxe d’abans, més petit i de motor dièsel. Quan vaig anar a buscar el vehicle arreglat, em van atacar inseguretats per totes bandes. Em feia tanta por que es tornés a aturar en un lloc inoportú que vaig oblidar els automatismes i vaig intentar ser conscient de cadascun dels meus moviments, no fos cas que fes alguna cosa malament. El resultat és que el cotxe se’m va calar un parell de cops i que vaig tenir la sensació que havia desaprès a conduir. Una mica el mateix que quan vaig fer un curs de perfeccionament de natació, ara fa uns mesos: normalment puc nedar quilòmetres sense cansar-me gaire, però si algú m’està mirant i jo he d’estar pendent de les parts del cos que moc i de la forma com respiro, em canso al cap de quatre piscines i no m’ofego de miracle.

]]>