Durant més d'una dècada, els científics han perseguit la idea de reviure espècies extingides, un procés anomenat desextinció. Ara, l'empresa Colossal Biosciences sembla que ho ha aconseguit, o s'hi ha acostat molt, amb el llop gegant (també anomenat llop terrible), una espècie extingida que és coneguda per la famosa sèrie de televisió Joc de Trons.

El càncer és, segurament, el sistema darwinista més perfecte. El 1859, el naturalista britànic va proposar en la seva teoria de l'evolució que els individus més ben adaptats a un entorn específic són els que acaben sobrevivint i passant els seus gens a futures generacions. En el cas dels tumors això es compleix a la perfecció: les mutacions que apareixen a les cèl·lules competeixen entre elles i, al final, aquelles capaces de resistir els tractaments acaben desplaçant la resta i proliferant. Els fàrmacs emprats per combatre-les acaben deixant de ser efectius.

Curar cremades amb pell artificial impresa a partir del material genètic del pacient serà aviat una realitat. És el que es proposa des de 4D-Bioskin, un projecte de medicina personalitzada i regenerativa que durà a terme el primer assaig clínic a Espanya per tractar cremades i ferides cutànies amb substituts autòlegs de pell humana bioimpresa.

El 1889 el metge francès Francois-Gilbert Viault va baixar d’una muntanya dels Andes, es va extreure sang del braç i la va analitzar al microscopi. Els glòbuls vermells –que transporten l’oxigen­– li havien augmentat un 42%. Acabava de descobrir un misteriós poder del cos humà: quan en necessita més, és capaç de produir aquestes importants cèl·lules a la carta.

Som primats. Encara que escriguem poemes, componguem simfonies i formulem teoremes, estem íntimament emparentats amb goril·les, ximpanzés i companyia. Per això, "estudiar els primats no és només un caprici de zoòlegs sinó que ens pot donar informació crucial sobre nosaltres mateixos", explica Tomàs Marquès-Bonet, investigador ICREA de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i catedràtic de genètica de la Universitat Pompeu Fabra.

Fa vint anys que els científics van crear el primer esborrany del genoma humà, els 3.000 milions de lletres genètiques d’ADN que estan entortolligades dintre de la major part de les nostres cèl·lules. Els científics lluiten encara avui per desxifrar-lo.

L’oxitocina és una hormona important perquè fa que les mares reconeguin els plors de les cries i corrin a ajudar-les. No només fa que se’ns activi un instint protector quan veiem un nen, sinó també que ens sentim emocionalment propers a les nostres mascotes. Una desregulació d’aquesta hormona podria relacionar-se amb l’autisme, i també se l’ha implicat amb els lligams de llarga durada que establim amb les parelles. Per això se la coneix tradicionalment com a l’hormona de l’amor. Però s’acaba de publicar un article que ho posa en dubte, perquè suggereix que els mamífers poden aparellar-se de per vida sense necessitat de l’oxitocina.

Elías Campo (Boltaña, Osca, 1955) és expert en leucèmies o limfomes, uns càncers molt variats que afecten la sang, els ganglis limfàtics i altres òrgans. El grup de recerca que lidera ha descrit el genoma de la leucèmia limfàtica crònica. És membre de l’Acadèmia Nacional de Medicina dels Estats Units i director de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps). Quan no investiga, atén pacients o es dedica a gestionar la recerca, i li agrada caminar o anar amb bicicleta per la muntanya. El seu telèfon mòbil va ser un dels espiats en el cas Pegasus i, com que és un telèfon corporatiu amb informació mèdica i, per tant, privada, de tercers, l’Idibaps i l’Hospital Clínic han denunciat el cas a l’Agència de Protecció de Dades.

Un rumor popular diu que Walt Disney es va fer congelar per poder ressuscitar en el futur (no és cert: el seu cadàver es va incinerar el 1966). La idea parteix de l’anomenada teoria criònica, segons la qual es podrien preservar organismes a molt baixa temperatura instants després de la mort per tornar-los a la vida quan la tecnologia ho permeti. Això encara no s’ha aconseguit, ni sembla que hagi de ser possible mai, però, malgrat tot, des de mitjans del segle passat s’han criopreservat centenars de cossos, que esperen pacientment la seva oportunitat en algun congelador. Mentrestant, els experiments per reviure teixits humans continuen avançant per altres camins i, recentment, s’ha aconseguit que retines de cadàver puguin tornar a detectar llum.

L’obesitat es considera una pandèmia que actualment afecta la majoria de països i té un impacte sanitari important, ja que augmenta el risc de malalties cardiovasculars, càncer i diabetis, entre altres patologies greus. Segons dades de l’OMS, l’obesitat mata prop de tres milions de persones cada any. Per perdre l’excés de quilos que posa en perill la salut, la solució és ingerir de manera regular menys calories de les que necessita el cos per funcionar. Però això és més fàcil de dir que de fer, perquè tan bon punt reduïm les quantitats del que mengem, s’activen els circuits de la gana, que ens empenyen instintivament a voler alimentar-nos. Aquest és un dels factors que sol fer fracassar més dietes. Per això entendre millor com funcionen aquests senyals ens hauria de permetre trobar maneres d’ajudar a rebaixar el pes als que ho necessiten. Un estudi publicat recentment a la revista Cell descriu precisament un complex entramat de senyals entre l’intestí, la medul·la espinal i l’hipotàlem que es coordinen per suprimir la gana, i que potser es podrien estimular amb l’ajut de fàrmacs específics.

Últimament estem tan preocupats per l’amenaça per a la salut mundial que representen els virus que gairebé ens hem oblidat d’un problema igual o més perillós: la resistència als antibiòtics. Sabem que qualsevol fàrmac dirigit contra un microbi tard o d’hora acaba fent que es torni resistent, gràcies a la selecció natural que afavoreix els mutants que el sobreviuen, però la situació és especialment greu en el cas dels bacteris, perquè es van limitant les opcions de tractament que tenim sense que en trobem alternatives prou ràpid. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que la culpa no és només dels antibiòtics introduïts pels humans, sinó que aquestes resistències ja apareixen espontàniament a la natura, cosa que fa que encara siguin més difícils d’evitar.

¿I si a la sang d’un esportista hi hagués algun element capaç de reforçar la capacitat intel·lectual dels que no fan exercici o no poden fer-ne? ¿I si una proteïna que creix quan fem exercici contribuís a frenar els símptomes de malalties com l’Alzheimer i altres trastorns de la memòria i la capacitat d’aprenentatge?

El procés de desenvolupament d’un càncer és lent. Des de la primera lesió a la cèl·lula que es convertirà en maligna fins que la malaltia és detectable amb les tècniques actuals solen passar dècades. Els càncers, doncs, no apareixen d’un dia per l’altre per culpa d’un disgust o un estrès puntual, com es diu a vegades, sinó que necessiten molts anys per evolucionar. Per això se solen veure en edats avançades. Aquest fet, àmpliament demostrat, xoca amb una realitat evident: què passa amb els càncers infantils i juvenils? En teoria, no haurien d’existir. Aquest misteri preocupa als científics des que es van entendre les bases moleculars que hi ha darrere la malaltia, però encara no se n’ha trobat una resposta satisfactòria. Ara, un nou estudi publicat a la revista Cell Reports proposa que hi ha diferències importants a nivell genòmic i molecular entre els càncers dels adults joves i els que es veuen a la vellesa, i que això podria ajudar a trobar tractaments més específics.

Possiblement pocs lectors ho deuen saber, però la meitat del peix i el marisc que es menja al món no es pesca, sinó que es cria en piscifactories. Això té un problema: els bacteris i els virus entren molts cops en els tancs d’aigua on es crien aquests peixos i provoquen una gran mortalitat, amb les pèrdues econòmiques que comporta per als criadors. Es calcula que cada any les infeccions a les piscifactories causen unes pèrdues de 5.000 milions d’euros a les empreses del sector de tot el món.