Thomas Mann (1875-1955) va publicar aquesta nouvelle el 1930, en un temps, com escriu Edgar Straehle al magnífic epíleg, “extremament convuls, marcat pel període d’entreguerres i l’auge del feixisme”. Feia només un any que l’autor alemany havia rebut el premi Nobel i ja era una figura consagradíssima més enllà de les fronteres del seu país. El 1930, Mann —que, amb 26 anys, donà a llum l’enlluernadora Els Buddenbrook— ja havia publicat La mort a Venècia (1912) i aquella exhibició d’altura de talent que és La muntanya màgica (1924). A l’exili nord-americà va publicar, entre altres, la pertorbadora El doctor Faustus (1947). S’entén que, amb aquest bagatge, l'escriptor de Lübeck sigui considerat un dels narradors més destacats del segle XX.

La cartoixa de Parma, escrita –o més ben dit dictada– per Stendhal (pseudònim de Henri Beyle, Grenoble, 1783 - París, 1842) en només cinquanta-dos dies i publicada el 1839, és una novel·la que ha suscitat tants elogis, que arrossega una mítica tan rutilant, que ja no és possible descobrir-la, llegir-la per primer cop, amb neutralitat i innocència. Per molt rigorós que vulguis ser, saber que Balzac, Tolstoi i Lampedusa la van celebrar predisposa a la fascinació i convida a l’entusiasme. És com quan has de contemplar per primer cop La tempesta de Giorgione: ja saps que és una obra mestra, ja saps que la consideraràs una obra mestra, només et queda aclarir per què, i què en destacaràs tu personalment, i com te la faràs teva. Esmento la pintura de Giorgione perquè em sembla detectar-hi la mateixa mescla de gracilitat i misteri, d’ironia i terbolesa, d’intel·ligència, sensualitat i perill que hi ha en l’obra mestra de Stendhal.

Vivim en una època en què s’abusa dels adjectius hiperbòlics i dels ditirambes exaltats, però costa presentar Robèrt Lafont (Nimes, 1923 - Florència, 2009) sense recórrer a les grans paraules i als qualificatius alçurats i pomposos. Historiador, lingüista, traductor, poeta, dramaturg, novel·lista, professor i activista cultural i polític a favor de la llengua i la cultura occitanes –també va formar part, de jove, de la resistència durant l’ocupació nazi de França–, Lafont va ser un personatge certament excepcional. Reconec que jo no el tenia gaire controlat –només em sonava vagament associat al nom llustrós de Tristan Tzara, amb qui va fundar, al costat de Joan Cassou, l’Institut d’Estudis Occitans–, i que l’he descobert ara gràcies a una novel·la breu tan preciosa com estranya i desoladora, tan anacrònica com moderna, titulada L’illa dels immortals. Va ser publicada el 1996, però a moments sembla escrita al segle XVII o XVIII.

Una bona estona és una novel·la estranya, fascinant i estranya. Moderníssima tenint en compte que data del 1970 i explica una situació de principis dels anys 60. La fascinació prové de la protagonista, una jove quebequesa de llengua anglesa a París. Una noia ingènua; tanmateix, decidida i supervivent. Un dia es troba que el seu segon marit no és a casa (l'anterior és mort) i aquí comença l'excusa argumental que, a base d'anar acumulant situacions, va desenvolupant el to general de la novel·la. Surt a buscar el marit, que dona senyals de vida estranys, ara hi és ara no hi és. El cas és que la noia es passa uns quants dies amunt i avall de París. Frenètica, absorbida per la situació insòlita. Després, el temps passa ràpid, els mesos, les estacions. El marit no torna, no reapareix, i ella va fent, amb calma, sense rancúnia, en un París clarament previ al 68, conservadoríssim, estranyíssim, lletgíssim, amb cases inhòspites i famílies estranyes, amb parisencs supremacistes que la menyspreen.

Excepte Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, la seva novel·la més ambiciosa i més impossible –i paradoxalment (o no) també la més rodona–, sempre que llegeixo Max Besora (Barcelona, 1980) penso i sento el mateix: el que més m’agrada de les seves novel·les –l’esperit brètol, la mescladissa de gèneres i referents, la imaginació irresponsable, la gosadia desbocada fins al deliri, la naturalesa de broma colossal alhora improvisada i hiperconscient– és també, en última instància, el que més m’hi falla.

Narcís Comadira

'Els moviments humans'

Edicions 62. 88 pàgines

]]>

Pedro Vallín (Colunga, Astúries, 1971) es veu a si mateix com un extraterrestre en el Madrid cortesà que venera Ayuso i odia Pedro Sánchez, però ha desenvolupat el que és el gran tresor d'un escriptor: un punt de vista i un estil propi i recognoscible. Armat amb el bagatge dels seus extensos coneixements sobre cinema, sobretot el més comercial i de factura hollywoodiana que ja va defensar a ¡Me cago en Godard! (Arpa Editores, 2019), i sobre la base d'articles ja publicats a La Vanguardia, Vallín ens proposa a C3PO en la corte del rey Felipe (Arpa Editores) un viatge a les entranyes del duel a mort que protagonitzen a Espanya el progrés i la reacció.

]]>

'Ai, William!', d'Elizabeth Strout. Edicions de 1984.

]]>

'La dona amagada'. Colette. Traducció i pròleg de Maria-Mercè Marçal. Epíleg de Joana Masó. Comanegra, 2021.

]]>

Fa temps que Nick Hornby va desxifrar la seva pròpia fórmula de l’èxit. L’autor dels magnífics Fiebre en las gradas, En picado o Alta fidelitat s’ha fet un nom a través de llibres on, amb un estil molt cinematogràfic -farcits de diàlegs enginyosos, amb un punt d’humor i ironia, i plens de referències a la cultura popular-, intenta a través del pla detall de les vides de personatges aparentment perifèrics fer un retrat costumista de la societat britànica. Una fórmula de la Coca-Cola que a Alguien como tú (Anagrama) no acaba de sortir rodona.

]]>

És fàcil sentir nostàlgia de la joventut, quan tot està per fer i la vida és una successió d’expectatives encara per desprecintar. Ens ho recorda Marcos Ordóñez en el seu últim llibre, Una joven pareja (Pepitas de calabaza), on a través de l’Iván i la Patricia -la jove parella en qüestió- l’escriptor i periodista barceloní ens transporta a la Barcelona de finals dels 70, quan la Transició no era sinó una altra expectativa que, semblava, havia d’obrir tot un món nou.

]]>