El seu país és l'únic del món on la música està prohibida. Malgrat això, ells toquen com els àngels. La melodia dels seus violins, guitarres, violoncels, flautes, tambors… inunda l'aula del conservatori on assagen a milers de quilòmetres de casa. La seva música realment atrapa. Els escoltaries durant hores. Són nois i noies molt joves, d'entre 14 i 22 anys, i tots han estudiat a l'Institut Nacional de Música de l'Afganistan (ANIM, de les sigles en anglès), que abans era a Kabul i que ara s'ha traslladat a la ciutat de Braga, al nord de Portugal. Com van arribar fins allà? “Els nostres concerts són la nostra manera de protestar contra els talibans”, asseguren. La seva responsabilitat és immensa: d’ells depèn que la música afganesa continuï viva.

Robert Martínez (Balaguer, 1973) s'ha guanyat el cor dels portuguesos. Quan el 2023 va rebre la proposta per ser el seu seleccionador, va tenir clar que calia anar a viure a Lisboa i aprendre portuguès. La primera roda de premsa ja la va fer amb un portuguès prou digne, però després de caure als quarts de final de l'Eurocopa el 2024 sentia certa pressió, ja que a Portugal es parlava de la possibilitat d'apostar per José Mourinho com a seleccionador de cara al Mundial del 2026. Amb la Lliga de les Nacions al sac, Martínez respira tranquil. Mourinho haurà d'esperar.

Després d’una temporada de clubs que semblava no acabar-se mai, la final de la Lliga de les Nacions es va decidir de forma agònica: als penals i després d’una pròrroga. Un duel titànic entre veïns que va coronar Portugal, primer equip que guanya dos cops aquest torneig. Durant el partit, ni Lamine ni Pedri van aconseguir brillar, atrapats a la teranyina tàctica de Robert Martínez. Va ser una final bonica i igualada, en què el joc col·lectiu va manar més que les individualitats. Una aturada de Diogo Costa a Morata va servir per donar el primer gran títol de seleccions a Martínez, un rodamon del futbol que va deixar Balaguer fa anys per buscar fortuna lluny. Primer al Regne Unit, després a Bèlgica i ara a Portugal, on va saber tallar les ales d'Espanya: Ni Nico ni Lamine van marcar diferències.

El líder del partit d'extrema dreta portuguès Chega, André Ventura, continua sumant suports i consolida la seva força al panorama polític lusità. El vot clau dels residents a l'estranger ha convertit el seu partit en la segona força més votada al Parlament, per davant dels socialistes, i això el situa com el nou cap de l'oposició. A Portugal no hi ha un reglament que estableixi quines funcions té aquesta figura, però a la pràctica Ventura podria esdevenir un interlocutor clau del primer ministre en qüestions d’estat, com els nomenaments als òrgans de control o la política exterior.

Amb l'escrutini del vot exterior acabat, la força d'ultradreta Chega aconsegueix el sorpasso i s'eleva a segona força del Parlament portuguès, per davant dels socialistes. Els dos partits estaven empatats a 58 escons després de les eleccions legislatives del passat 18 de maig, però el vot dels residents a l'estranger li ha donat dos escons a Chega i dos més a la coalició de centredreta Aliança Democràtica (AD), del primer ministre en funcions Luís Montenegro. L'AD es queda així amb 88 escons, Chega amb 60 i el Partit Socialista (PS) manté els 58.

L’allau d’informació d’actualitat global, política i econòmica, no para d’accelerar-se. La presidència Trump als EUA és una font inesgotable de sorpreses, ensurts i passos enrere que no deixen de neguitejar-nos. Per si no n’hi havia prou, aquest diumenge hi ha hagut tres eleccions europees importants que ens han tingut ben preocupats per la incertesa dels resultats i per les potencials conseqüències que podien tenir. En tots tres casos estava damunt de la taula el paper de forces contràries a la integració europea que podien guanyar. Encara que manca la segona volta de les eleccions presidencials poloneses, el resultat de les presidencials romaneses i de les parlamentàries portugueses no ha estat un desastre, tot i que el de les portugueses ha desbordat les previsions negatives.

El resultat de les eleccions legislatives a Portugal deixa dos titulars que no accepten matisos: la dreta avança clarament (especialment, l'extrema dreta) i l'esquerra pateix un retrocés històric (especialment, el Partit Socialista). Els mitjans portuguesos parlen aquest dilluns de "terratrèmol de Chega" o "terratrèmol Ventura" i d'"onada gegant de la dreta" per descriure el primer fenomen, i de "cataclisme" i "hecatombe" per parlar de la patacada dels partits d'esquerra, que han aconseguit poc menys del 30% dels vots, menys del que ha obtingut la coalició conservadora guanyadora, Aliança Democràtica (AD), liderada per l'actual primer ministre, Luís Montenegro.

Un diumenge electoral a Romania, Polònia i Portugal va deixar resultats més o menys semblants en aquests tres estats membres de la Unió Europea. A saber, en tots tres casos la formació conservadora de cada país (Aliança Democràtica a Portugal, Coalició Cívica a Polònia i la candidatura independent de l'alcalde de Bucarest, Nicusor Dan) ha resistit l'envestida de la respectiva extrema dreta. En el cas de Polònia es tracta encara d'una primera volta, en què el candidat de la dreta liberal –i també alcalde, en aquest cas de Varsòvia, Rafal Trzaskowski– ha aconseguit superar per un marge estret el candidat ultra, Karol Nawrocki, a l'espera del que pugui passar d'aquí dues setmanes, a la segona volta. A Romania, la primera volta l'havia guanyat el candidat antieuropeu, George Simion, líder de la formació d'extrema dreta AUR, admirador de Trump i de Viktor Orbán, però en la segona volta, i contra tot pronòstic, Nicusor Dan ha aconseguit passar-li al davant, amb un resultat que ha donat aire a la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen i a les institucions europees en general. Per acabar, a Portugal el fins ara primer ministre conservador ha aconseguit repetir en el càrrec amb una victòria ajustada davant dels socialistes (els grans derrotats de la jornada) i de la ultradreta del partit Chega, que ha experimentat un d'aquests creixements espectaculars que fan les propostes il·liberals del món en aquests anys vint del segle XXI. Montenegro haurà de governar en minoria i primer explorarà les aritmètiques parlamentàries que li permetin governar sense dependre de l'extrema dreta de Chega, però manté una postura ambigua sobre el que pugui passar en el futur. Amb diferents modulacions, els partits de la democràcia liberal i de la socialdemocràcia europea es troben amb dilemes semblants.

La coalició conservadora (AD) de Luís Montenegro s'ha imposat a les eleccions legislatives d'aquest diumenge a Portugal. A falta que es recompti el vot a l'estranger, el primer ministre en funcions ha obtingut el 32,1% dels vots, 89 escons. En segon lloc han quedat per molt poc marge els socialistes de Pedro Nuno Santos amb el 23,4% dels suports i 58 escons. El gran guanyador de la nit ha estat l'extrena dreta de Chega, que fins a últim moment havia sobrepassat els socialistes i finalment s'ha quedat amb el 22,56%, i els mateixos escons. És el primer cop que la formació supera el 20% dels sufragis. Al darrere queden Iniciativa Liberal (5,5%), l'ecologista Livre (4,2%), el Partit Comunista (3%), el Bloco d'Esquerda (2%) i l'animalista Pan (1,36). Un resultat que constata el retrocés de tota l'esquerra (que suma 69 diputats davant els 92 que tenia a la legislatura anterior) davant els 156 de les formacions conservadores.

De Varsòvia a Lisboa, passant per Bucarest, milions d’europeus estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir el rumb polític de Romania, Polònia i Portugal. Aquest superdiumenge electoral se celebra enmig de fortes tensions geopolítiques, comercials i econòmiques al continent, a causa de l'amenaça russa i de la guerra comercial declarada pel president dels Estats Units, Donald Trump. Brussel·les es manté a l'espera, sobretot de saber si Bucarest farà un gir cap a l’extrema dreta.

A principis de novembre del 2022 la Fiscalia portuguesa ordenava l'escorcoll de la residència oficial de l'aleshores primer ministre de Portugal, el socialista António Costa, per un presumpte cas de corrupció (alguns van parlar directament de lawfare) que els mesos següents s'acabaria desinflant del tot. Però, per a sorpresa de tothom, en un gir que amb el temps s'ha interpretat com un moviment polític per salvar la seva carrera europea, Costa va decidir dimitir i deixar en paper mullat la majoria absoluta que havia aconseguit a principis d'aquell mateix any. El resultat d'aquesta operació va ser que s'acabés l'aliança socialista ibèrica i Portugal girés a la dreta el 10 de març del 2024.

Nuno Crato (Lisboa, 1952) va ser ministre d’Educació i Ciència de Portugal entre el 2011 i el 2015 i se’l considera un dels artífexs del miracle educatiu del país. Va ser un dels principals impulsors de les reformes que van permetre al país lusità assolir els millors resultats de la seva història a l’informe PISA. Visita Barcelona de la mà de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Societat Catalana de Matemàtiques.

Un nen de 12 anys ha apunyalat amb un ganivet sis companys en una escola de la localitat portuguesa d'Azambuja, que forma part del districte de Lisboa.

Una guarderia, un centre cívic, un banc de cèl·lules mare, una fàbrica o una consultoria són espais de treball amb dinàmiques molt diferents. Però a Portugal han aconseguit que –almenys durant l'últim any– es converteixin en protagonistes d'un mateix experiment laboral: una prova pilot per implementar la setmana de quatre dies i analitzar després si aquesta mesura és la utopia impossible que critiquen els seus detractors. Un total de 41 empreses del país amb més de 1.000 treballadors afectats van participar en el programa per analitzar els efectes de treballar un dia menys i –com explica a l'ARA un dels seus coordinadors, el catedràtic d'economia Pedro Gomes, de la universitat londinenca Birbeck College– els resultats han estat majoritàriament positius.

Als països nòrdics l’esquerra revifa, i a Polònia, Hongria i els Països Baixos els ultraconservadors han retrocedit.

Quan el 25 d’abril del 1974 Celeste Caeiro, que aleshores tenia 40 anys, va arribar al restaurant on treballava a Lisboa, el seu cap els va dir, a ella i a la resta de treballadors, que aquell dia no obririen, que els militars havien ocupat els carrers i que hi podia haver un cop d’estat. Abans que marxessin, però, els va demanar que s’emportessin les flors que havia comprat per regalar als clients. Justament aquell 25 d’abril, el restaurant on treballava Celeste Caeiro celebrava el seu primer any. Ella va decidir que no tornava directament cap a casa. Va agafar unes quantes d’aquelles flors i va anar a veure què passava al carrer. Pel camí, un soldat li va demanar una cigarreta. Com que ella no en tenia, li va donar un clavell. I el soldat el va posar al canó de la seva arma. La revolució dels capitans començava així a posar rumb cap a un nom ideal i idealista: la Revolució dels Clavells. Celeste Caeiro és una dona menuda que recorda amb emoció un gest que li va sortir espontani. Canviar una cigarreta per un clavell. I titular la revolució més poètica de la història. 

Quan pensem en el 25 d’abril de 1974, data de la Revolució dels Clavells a Portugal, als que ja tenim una edat ens venen al cap imatges que han esdevingut icòniques: els soldats amb un clavell al canó de l’arma o el rostre del capità Salgueiro Maia, un dels herois de la revolta, que no va acceptar mai cap ascens derivat de la seva actuació d’aquell dia.

La pel·lícula Scarface narra la història de Tony Montana, un immigrant cubà que arriba a Miami i aconsegueix fer-se un nom entre els narcotraficants de cocaïna més poderosos, rics i temibles. Montana, interpretat per Al Pacino, va canviar un camp de refugiats per mansions i luxes al Miami dels anys vuitanta. Quaranta anys després, els Mossos d'Esquadra han batejat com a Operació Montana un operatiu a Sant Boi de Llobregat que s'ha saldat amb la detenció de vint persones vinculades al grup criminal d'un dels traficants més actius de l'Estat. En una nau d'aquesta localitat a tocar de Barcelona, el 2018 els Mossos d'Esquadra van trobar 1.413 quilograms de cocaïna a l'interior d'un contenidor que venia del Brasil. Darrere d'aquell enviament hi havia un home que havia emigrat de Veneçuela i que gestionava una xarxa que operava a diferents punts de la península Ibèrica i de Sud-amèrica. Ell ho liderava tot des de casa seva, a Valls. Llavors els Mossos ja el van detenir (i es troba a la presó des d'aleshores), però, ara, amb la Policia Nacional han seguit el rastre d'aquest home i han descobert una gran xarxa de blanqueig dels diners que passava per Portugal i acabaven a Veneçuela. La història d'aquest veneçolà ha recordat als investigadors la biografia (fictícia) de Montana.

El nou govern conservador de Portugal, liderat per Luís Montenegro, ha pres possessió aquest dimarts i ha donat el tret de sortida a un nou cicle a la política portuguesa després de pràcticament una dècada de governs d'esquerres amb el socialista António Costa al capdavant. Montenegro s'ha envoltat de pesos pesants de la seva formació, el Partit Socialdemòcrata (PSD), per afrontar una legislatura que no serà gens fàcil i que diversos analistes qüestionen que arribi a poder completar els quatre anys de mandat. En la seva primera intervenció pública des de les eleccions, Montenegro ha demanat "maduresa" i "capacitat de diàleg" a tots els agents polítics del país per poder afrontar aquesta nova etapa.

Enmig de l'apocalipsi financera, just després de la Gran Recessió, l'economista britànic John Maynard Keynes enumerava en un assaig quines serien les possibilitats econòmiques dels nets de la seva generació. Imaginant com seria el món el 2030, l'acadèmic augurava que els avenços tecnològics haurien impulsat la productivitat fins al punt que aleshores les persones només treballarien quinze hores a la setmana. "Tres hores al dia seran suficients per satisfer el vell Adam [en referència al primer home segons el Gènesi] que la majoria de nosaltres portem dins", argumentava. Keynes no es va equivocar en la primera part de la teoria, però sí que va errar en la segona. Malgrat que la hipòtesi del creixement econòmic i les millores industrials s'ha complert, la reducció del temps de treball no ha evolucionat al mateix ritme i el món continua –per ara– estancat en la setmana laboral de cinc dies, que s'acosta les 40 hores de feina.