Marx tanca l’etapa juvenil amb una carta escrita al pare des de Berlín, el 10 de novembre del 1837. En aquest valuós document escrit a 22 anys, justifica la vocació lírica davant del pare com una etapa vital necessària, però superada, i dirigeix una mirada retrospectiva cap a la seva producció literària. En fa un balanç molt autocrític, especialment de la seva poesia, la qual considera excessivament romàntica i intel·lectualista. En la part més punyent, s’acusa a si mateix d’escriure sentiments desordenats i construïts a l’atzar, fer “reflexions retòriques en comptes de pensaments poètics”, i caure en un romanticisme idealista. Ens diu que ja havia intentat posar-hi remei introduint la sàtira i l’humor en alguns poemes, i a través de l’escriptura de la novel·la experimental Escorpí i Fèlix i el drama Oulanem.

“Calla i calcula”. Aquest és el mantra que, mig de broma, mig seriosament, es diu que molts físics han fet servir per no pensar gaire en les conseqüències filosòfiques de la mecànica quàntica, la teoria física que millor descriu el món de les partícules elementals. Tot i que proposa una descripció de la realitat molt estranya, és la teoria més exitosa de la història. Per això, molts la fan servir com una mera eina de càlcul, com qui fa anar un robot de cuina. David Wallace, físic i filòsof del Pittsburgh Quantum Institute dels Estats Units, no ha acceptat mai aquest mantra i s’ha dedicat a pensar en la mecànica quàntica fins a les últimes conseqüències. I ha arribat a una conclusió sorprenent: l’existència d’universos paral·lels és la manera més conservadora d’interpretar aquesta teoria. Ho ha defensat aquesta setmana en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en el marc de la XIV edició del Congrés Internacional d’Ontologia, que se celebra a Sant Sebastià, Barcelona i la Corunya del 28 de setembre al 14 d’octubre.