Hi va haver una època, certament convulsa, en què a Espanya manaven els catalans. Va ser durant el Sexenni Revolucionari, de la Gloriosa (1868) a la Primera República, de la qual ara es commemora el 150 aniversari. En aquells anys de canvis frustrats van arribar a presidents el general Joan Prim i Prats, Estanislau Figueras (el de la famosa sentència pronunciada en català en un consell de ministres: "Estic fins als collons de tots nosaltres") i Francesc Pi i Margall. Abans o després, tots van passar per l’exili. La transformació de l’Estat va quedar estroncada i es va acabar imposant la involució: és a dir, la Restauració.

Són quaranta-vuit personatges (només dues dones, i la feina que va costar que hi fossin) que formen part d'una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona iniciada el 30 de setembre del 1871, fa 150 anys, amb un nom en harmonia amb els temps: Galeria de Catalans Il·lustres. Aquest conjunt variat es va anar formant al llarg d'una centúria, des del 1871 fins al 1971, i enmig de moltes polèmiques, irregularitats i dificultats. El primer retrat que s'hi va penjar va ser el de l'historiador Antoni Capmany, el 1871, i l'últim, el del poeta Joan Maragall, el desembre de 1971. Va voler ser, quan va començar a fer-se, el símbol d'una ciutat moderna i cosmopolita, però no ha envellit gaire bé: després d'abandonar el Saló de Cent de l'Ajuntament va anar, primer, al Palau de les Belles Arts, situat al Saló de Sant Joan; posteriorment es va ubicar dins del Museu d'Art Modern, al Parc de la Ciutadella, i finalment es va instal·lar al Palau Requesens. Durant la postguerra, els retrats dels il·lustres també van passar un temps oblidats als dipòsits municipals.