"És com dirigir el Barça de la millor època", afirma Nelson Valente, mirant-se la companyia que ha reunit a la Sala Petita Teatre Nacional per Amnèsia, que es representarà del 9 de maig al 2 de juny. L'autor i director argentí més present al teatre català (aquesta temporada amb quatre obres en cartell i l'any que ve ja ha avançat que té tres projectes més a Barcelona) estrena una comèdia dramàtica sobre una família que ha d'afrontar un moment tan decisiu com inevitable: la demència de la mare, que interpreta Mercè Aránega. La dona ja no es pot valdre per si mateixa i toca repartir-se la responsabilitat, "en general malament", diu Valente, entre els germans. L'obra, però, va més enllà del diagnòstic mèdic i parla de fins a quin punt ens defineix la nostra memòria, "com processem els records i com processem el dolor del passat", explica Valente, que cita des de Buñuel fins a Lorca, passant per l'Argentina: "Vinc d'un país al qual li falla la memòria i comet els mateixos errors de forma recurrent", recorda.

Una història, tres obres, tres produccions i tres sales alternatives en un projecte comú de col·laboració entre Barcelona i Buenos Aires, entre el teatre català i el teatre argentí. Un projecte estrenat al passat Festival Grec que fa camí en l’inici de la nova temporada amb Silvia, una brillant mostra de comèdia realista que firma i dirigeix l’argentí Nelson Valente. A qui ja hagi vist alguna de les anteriors obres de Valente, des de la magnífica El loco y la camisa fins a la no menys interessant Solo llamo para decirte que te amo, no el sorprendrà la claredat de l’estructura dramàtica de Silvia, l’excel·lència en el dibuix dels personatges i el pols de la direcció per fer rutllar un text que comença com una comèdia fútil que, a poc a poc i sense estridències, es recolza en el drama íntim. El drama d’una dona gran que fins ara ha fet tot el que s’esperava d’ella i que, mort el marit, deixa Buenos Aires per estar-se a casa de la filla exiliada a Màlaga. Valente modula l’humor, impacta i diverteix mentre exhibeix la devastadora petitesa dels seus personatges.

'Sólo llamé para decirte que te amo'

La Villarroel. Fins al 10 d’octubre

Ens va meravellar amb El loco y la camisa (Teatre Romea, 2014) i des d'aleshores Nelson Valente ha trobat a La Villarroel, i més concretament a les sessions Off, el reducte per a les seves agudes i àcides mirades sobre les relacions personals. Si a El declive (Villarroel, 2018) es fixava en els vincles de dos matrimonis ja grans i a Els gossos (Villarroel, 2020) en l'aparent felicitat d’una família benestant, a Sólo llamé para decirte que te amo torna al nucli familiar i a la possibilitat de canviar la pròpia vida. Totes les seves propostes busquen desmantellar les aparences que regeixen les relacions socials o familiars.

]]>