En la introducció d'aquesta nova edició de La parada, Lluïsa Julià recull una interessant observació planiana sobre Joaquim Ruyra. L’autor de La vida amarga sosté que el gironí és un Tolstoi “d’una complexitat limitada” en “un marc literari més petit”. Un elogi a mig coure, certament. El fet, però, és que l’obra ruyriana s’ha guanyat un respecte que podríem anomenar canònic, tot al llarg del segle passat. Carner i Riba l’esperonaren a escriure i a traduir. Espriu, un dels seus més ferms defensors, s’hi referí com “el príncep de la prosa catalana”. Ferrater el va elogiar, però també va argumentar per què li costava tant escriure una novel·la. Pla admirava la justesa adjectival del seu estil. Rodoreda s’hi interessà pels “estats onírics” i per les “descripcions d’angoixa”.