Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

“Si vols travessar un riu i veus que l’aigua no és gaire profunda, l’opció més intel·ligent és tirar totes les pedres al mateix lloc, i així potser faràs una muntanya que et permeti arribar a l'altra banda. Si les meves novel·les fossin pedres, cadascuna aniria a un lloc diferent... seria molt difícil que mai arribés a travessar el riu!” Amb aquest símil resumeix Carles Casajuana la seva trajectòria literària, que inclou tretze novel·les –entre les quals hi ha Kuala Lumpur (2005)– i dos llibres d’assaig, l’últim dels quals va ser Les lleis del castell (2014). "Treballo per projectes, i ho visc com un hàndicap", assegura. En el seu cas, però, és una virtut.