La crisi dels opioides fa temps que ha arribat al nivell d'emergència nacional als Estats Units. Però la situació actual d'increment de l'addicció a substàncies com el fentanil entre els ciutadans nord-americans no s'explica sense els esforços de grans empreses farmacèutiques per disparar els seus beneficis. La qüestió ja ha arribat a mans de la justícia i algunes d'aquestes companyies comencen a pagar el preu de les seves decisions.

En una de les primeres escenes de la sèrie No digas nada, un home col·loca una gravadora davant una dona entrevistada i li pregunta detalls sobre els anys més difícils del conflicte armat a Irlanda del Nord. Ell li diu que són fets que són gairebé "història antiga". L'entrevistada, pèl-roja i amb una serenitat una mica inquietant, respon "per a ells no ho és". Tot i que fa més de 25 anys de la signatura de l'Acord de Pau de Divendres Sant, les ferides de l'Ulster segueixen obertes i ara són diverses les sèries que les comencen a explorar des de gèneres variats. L'últim exemple és, precisament, No digas nada, adaptació del llibre de no-ficció del periodista Patrick Radden Keefe (traduït al català amb el títol No diguis res per Periscopi) en què entrevista exmembres de l'IRA i busca resoldre el misteri de la desaparició de Jean McConville, una viuda de 38 anys i mare de deu fills de qui es va perdre el rastre el desembre de 1972. La sèrie s'estrena aquest dijous a Disney+.

Quan era petita i sortia de l'escola, Cheng Chui Ping "era l'encarregada de tallar la llenya i de cultivar un petit tros de verdures", i també "ajudava a criar els porcs i els conills de la família". Nascuda el 1949, Ping va créixer a Fujian, una província rural de República Popular de la Xina, on la fam matava milers de persones cada any, però ha acabat passant a la història com una de les contrabandistes de persones més conegudes del món: entre el 1984 i el 2000 va aconseguir que més de 3.000 xinesos entressin de manera il·legal als Estats Units, negoci gràcies al qual va acabar guanyant gairebé 40 milions d'euros.

"Hi ha dues amenaces severes a la veritat, en el món d'ara: una és el poder polític i corporatiu; l'altra, la intel·ligència artificial". Com a bon periodista, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) sap que ha de "lluitar" per guanyar-se l'atenció del lector "des de la primera frase", i per això la seva intervenció com a primer convidat del programa Resident CCCB ha arrencat amb força i ha continuat amb afirmacions que, explicades de primera mà, són un bon toc d'alerta sobre el present i dibuixen un futur força inquietant. Durant l'estada de dos mesos a Barcelona, Radden Keefe comissariarà un cicle de converses, Veritats fràgils, i participarà en diverses trobades amb estudiants i lectors amb la intenció "de mantenir una relació més pausada i profunda amb la ciutat, també més sostenible", segons ha explicat la directora del centre, Judit Carrera.

Canalles és el tercer llibre de Patrick Radden Keefe que apareix en català, de la mà de Periscopi. És un recull excel·lent d’històries aparegudes al New Yorker i protagonitzades per personatges excessius que sovint cauen en la criminalitat. Autor dels èxits No diguis res, sobre els anys dels Troubles a Irlanda del Nord, i L’imperi del dolor, al voltant de la crisi dels opiacis dels Estats Units, en aquesta entrevista desgrana la seva aproximació al periodisme d’investigació.

El dolor mal tractat, crònic o puntual, és un malson per a milions de persones i representa també un mercat potencial gegantí. La desconeguda Purdue Pharma va saber identificar-ho, i es va convertir en pionera a l’hora de combatre'l amb píndoles d'oxicodona, que, per evitar-ne l'abús i l'addicció, alliberaven progressivament aquest analgèsic opioide. En principi, les pastilles havien estat testades per la farmacèutica, el regulador en garantia la seguretat i la validesa científiques, els metges en regulaven l'ús mitjançant la necessària prescripció i el prospecte informatiu i la promoció entre els professionals s'ajustaven a la legislació vigent. En realitat, res va ser així.

Mentre el món estava confinat pel coronavirus, el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) aprofitava el temps per donar forma al seu últim llibre, L’imperi del dolor (Periscopi / Reservoir Dogs, 2021), un extens treball d’investigació sobre la dinastia Sackler, una de les grans fortunes dels Estats Units, el cognom dels quals ha decorat durant anys les parets de grans institucions culturals i universitàries com el Museu del Louvre, el Metropolitan Museum i la Universitat de Harvard. Més enllà de la seva activitat filantròpica, són també els propietaris de Purdue Pharma, la companyia farmacèutica que va comercialitzar l’OxyContin, el fàrmac responsable de la crisi dels opioides als Estats Units, que ja ha causat mig milió de morts i més de dos milions d’addictes. Els Sackler van promocionar el seu fàrmac com a tractament per al dolor no només oncològic, sinó també per a dolors lleus com la migranya i el mal d’esquena, i van amagar deliberadament el seu potencial addictiu. Tot plegat amb agressives tècniques de màrqueting i amb la connivència de metges, funcionaris i advocats.