Quan l’anava a visitar la trobava sovint arrufada en el sofà fent randa. Tenia una destresa extraordinària amb el ganxet tot i dur unes ulleres amb vidres de cul de tassó que li feien els ullets petits, petits. Sovint se’ls fregava amb aigua de Lurdes, una botelleta amb la forma de la marededeu amb un líquid miraculós que ben segur li retornaria la vista. Al rebost estotjava tota casta de dolços, lliures de xocolata, galetes i, sobretot, unes petites boles de merenga i ametla que cuinava a foc lent amb amor i paciència. Aquells dolços tan fràgils eren com niguls que es fonien dins la boca, un miratge que es trencava entre el crec-crec de la fruita seca cruixent.

Les fondes varen tenir un paper essencial en la vida quotidiana dels pobles de Mallorca. Més enllà de proporcionar allotjament als viatgers, als comerciants i als treballadors que es desplaçaven d’un indret a un altre, eren establiments on l’hospitalitat es demostrava també davant els fogons. El menjar formava part de l’experiència de l’hoste i la destresa del cuiner podia convertir una fonda en un lloc de referència. A Alaró, la història de la Fonda Alaronense, més tard Can Cames Seques, permet recuperar una part d’aquesta cultura gastronòmica.

El meu petit hort creixia cada dia. Llevar les males herbes, fermar les tomatigueres i veure com l’aigua, gota a gota, assaciava la set de les plantes em recompensà amb un esplet de fruits saborosos. Només es resistia la carabassera, fins que un dia semblà despertar-se de la peresa, com si la calor l’hagués sumida en una llarga letargia. Els seus brots començaren a créixer i a ultrapassar els límits parcel·lats de l’hort. Una branca, lliure a l’altra banda de la tanca, s’omplí de fruits sans i vigorosos, com una mà badada que oferia generosament els seus dons.

La presència britànica a Menorca durant el segle XVIII va deixar empremta en molts aspectes de la vida insular. Els contactes amb Anglaterra varen afavorir l’arribada de nous gustos, ingredients i costums que, amb el temps, s’incorporaren als receptaris de les cases menorquines. Un dels elements més significatius d’aquest llegat és la mantega, que ocupa un lloc destacat en moltes elaboracions. En una cuina domèstica on el saïm tenia un paper fonamental en l’elaboració de pastes i dolços, la mantega oferia altres possibilitats: aportava una textura untuosa, una aroma característica i una consistència particular a les masses. La seva incorporació no va suposar necessàriament l’abandonament dels greixos tradicionals, sinó l’ampliació d’un repertori enriquit amb nous ingredients i tècniques.

La panadera és un dels aguiats més representatius del receptari tradicional de Menorca. El DCVB la defineix com un “guisat de patates amb un sofrit fet prèviament d’alls, ceba, tomàtiga i julivert”. Val a dir que la patata, tan present ara, no formava part del plat en els seus orígens, com es demostra a l’Art de la cuina, el receptari que fra Roger va escriure al segle XVIII. En aquest receptari trobam fins a dotze preparacions que reben aquest nom. Les panaderes de fra Roger són de peix, de llagosta, de gambes, d’ostres, de crancs d’aigua dolça i, fins i tot, de peus de cabrit. També n’hi ha de pastanagues, espinacs i carxofes.

M’agradava passar pel colomer quan anava a ca seva. Semblava un gran armari amb les portes de reixa. En lloc de plats o llibres, hi descansaven els coloms que em miraven intranquils. Aquells ulls badats clamaven per sortir i jo gaudia d’obrir-los la gàbia perquè sabia que tornarien aviat. Em resultava curiós que preferissin la comoditat d’un sostre abans que la llibertat del vol. Una elecció complicada. En alguns compartiments hi havia els nius amb els ous minúsculs; en altres, els colomins absorts, sempre a l’espera.

Esmicolava el pa d’un parell de dies amb els dits i el recollia dins un plat de test que tenia una vorereta pintada de vermell. Després hi trencava els ous, els batia i en feia aquella truita saborosa i consistent dins una paella petita i ennegrida. Alguna vegada hi posava all i julivert, però m’estimava més la senzillesa primigènia de la que només tenia pa. Ens la menjàvem dins el porxo, assegudes a la taula baixa protegida amb un hule de floretes maltractat pel tall d’algun ganivet. Encara em sembla paladejar-la. Era tan bona que no frissava d’acabar-me-la i provava d’allargar-ne la mossegada.

Ma mare recollia les llavors de fonoll dels camins que envoltaven la caseta i les deixava assecar damunt un paper de diari. Aquelles petites llavors al sol eren el principi d’un cicle que s’iniciava amb petites rutines: els draps blancs preparats que sortien de la caixa, els pots nets, les agulles llargues i gruixudes, les peces de la maquinària manual que es tornaven a revisar, els fils i les cordes. Tota una dansa d’objectes que, arribada l’hora, cobraven vida fins a tancar el cicle de nou. Ara fa uns anys que aquest cicle s’ha trencat i tenc ancorat un petit dol. Una punxada petita, constant i molesta que cerca aquell despertar de les coses inanimades. Un sistema esbucat com un castell de cartes fetes de paper de diari.

L’estiu s’allarga com una ombra pesada. No hi ha conversa que no s’enceti amb la feixuguesa d’aquests mesos, de la dificultat de suportar la temperatura alta i de com la humitat s’ha enganxat a la pell com una tela pesada. Diuen que l’any que ve encara seran més altes i respiram profund mentre pensam com ho podrem suportar. Però ens hi adaptarem, per supervivència, com ens hem adaptat al que ens donava la terra, als canvis del paisatge, a la pèrdua.

A Eivissa i Formentera el vocabulari relacionat amb el bestiar transmet una manera de viure on la cria d’ovelles i cabres formava part de l’economia pagesa i de l’alimentació quotidiana. No es tracta simplement d’una abundància de noms, sinó d’un lèxic precís que permetia distingir els animals segons l’espècie, el sexe, l’edat o la seva funció dins la guarda.

La rebosteria tradicional constitueix un dels patrimonis gastronòmics més rics de les Illes Balears. L’intercanvi cultural, l’aprofitament dels recursos disponibles i la transmissió del saber culinari de generació en generació han donat lloc a un repertori extraordinàriament ampli de coques, pastes, pastissos, galetes i confits que han acompanyat les celebracions religioses, les festes familiars i el calendari agrícola. Aquesta diversitat no només respon a la creativitat dels forners i pastissers, sinó també al paper fonamental que han exercit les cuines domèstiques, els convents i les cases benestants en la conservació i transmissió d’aquest patrimoni.

El bacallà ha estat durant segles un dels grans protagonistes de la nostra cuina. La seva llarga conservació el convertia en un aliment imprescindible quan el peix fresc era escàs o inaccessible, però també en un ingredient capaç d’adaptar-se al ritme de les estacions. Si durant l’hivern s’acompanyava amb verdures pròpies de la temporada com les fulles verdes, amb l’arribada de l’estiu trobava els seus millors aliats en els fruits de l’hort: les tomàtigues, els pebres i, en alguns casos, les albergínies.

Les cadires aplegadisses i els balancins s’arremolinaven per grups de cap a cap de carrer. Les meves padrines, la tia Magdalena i madò Juanaina seien en el nostre redol. Més enllà hi havia madò Panerera i madò Verda, i a l’altre cantó romanien na Xisca de Can Feliu, na Bet i na Tonina de Can Sastre. Començaven a prendre la fresca abans de sopar, quan la calor afluixava i feia més bon cosir a fora que a dins les cases. Quan arribava l’hora de posar peu davall taula, les cadires eren a fora, soles, com si un cataclisme hagués fet desaparèixer la gent que fins llavors les ocupava. A mesura que el carrer s’omplia de fosca, els veïns tornaven a fer-se seu el carrer i reprenia el brunzit de les converses i les rialles. Els al·lots anàvem i veníem d’una banda a l’altra, de grup en grup; a estones jugàvem, en altres sèiem i escoltàvem coverbos per passar l’estona. Alguna vegada algú treia gelat que havia fet amb un preparat d’ametla. Preníem la fresca. El carrer era nostre.

La pesca de la llagosta és una de les activitats pesqueres artesanals més tradicionals i valuoses de les Illes Balears. Aquest crustaci viu en fons rocosos i es captura principalment amb nanses, un art de pesca selectiu que permet preservar-ne els exemplars joves i les femelles ovades. La seva explotació està sotmesa a una normativa molt estricta, amb períodes de veda, limitacions en el nombre de nanses i una talla mínima de captura, mesures que han contribuït a mantenir unes poblacions entre les més ben conservades de la Mediterrània. Tot i que les captures són limitades, el seu elevat valor comercial fa que sigui una de les pesqueres més rendibles per a la flota artesanal balear. Més enllà del seu interès econòmic, la llagosta ocupa un lloc destacat en el patrimoni gastronòmic de les Illes, especialment a Menorca.

Havien instal·lat la perxa dins la cuina. Les ànneres plomades s’hi engronsaven penjades des d’un clau ganxo. Una cortina macabra des d’on els animals acabaven d’escolar les darreres gotes de sang. La pell socarrada desprenia una olor metàl·lica i penetrant que es mesclava amb les plomes escaldades. Aquells animals poderosos que organitzaven el corral amb el seu anar i venir escandalós semblaven uns altres, desvestits i tristos fitant-te des d’aquell caparrí amb ulls entelats.

Preníem cafè una davant l’altra, assegudes a la taula de la cuina. Era el petit plaer després de dinar amb la padrina. Ella preparava la cafetera i jo treia les tasses i l’anís. Dins la vitrina on el guardava, s’hi entremesclaven les olors dels licors i de la fusta del moble. Algunes botelles no s’havien obert mai, el segell grogós sense trencar les delatava, altres estaven embolicades amb paper de cel·lofana; presents arribats de França que es degustaven en ocasions especials. M’abocava aquell líquid transparent com qui perfuma el cafè amb un polsim de canyella. Aquest era el nostre ritual: cafè, conversa i una culleradeta d’anís dolç mentre ella m’observava amb un somriure de nina trapassera.

Llavors el carreró es trobava flanquejat per solars. Els ametlers s’abocaven al nostre pas oferint uns ametlons tan verds que encara en podíem menjar la pell. Els obríem amb les dents i en trèiem el bessó que esclatava dins la boca com un petit glop d’aigua àcida. Ens n’omplíem les butxaques i partíem de quatres per por que ens delatàs algun veïnat. En el mes de setembre, quan era el temps de collir les ametles, sempre en menjava alguna de les que pellucàvem defora de les teles. La polpa es trencava cruixent dins la boca, lletosa i dolça, bravejant per tan meravellosa transformació, talment una crisàlide esperant el seu estat final.

El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit, més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals i on se celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre, l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què se celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12 h de la nit, a la mateixa hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.

A casa som de secà, de terra endins, del Pla. El vent a prop nostre agita les branques dels arbres en lloc de les veles de les barques i la mar és lluny, molt més lluny encara per als meus avantpassats tot i tenir la mateixa distància. Dins el menjador de cals meus padrins materns hi havia una fotografia enorme en blanc i negre del moll Vell de Palma. S’hi veien alguns llaüts amarrats, les aigües quietes del port i també la Seu, immensa i silenciosa dominant l’escena, com si vigilàs alhora la ciutat, la mar i a nosaltres, asseguts a taula. Una gran finestra a tocar de l’aigua, un dia qualsevol, en una casa a l’interior de l’illa.

El pa, aliment bàsic per a la humanitat, sembla que sorgí de la casualitat. Es conta que els primers pobladors recollien cereals silvestres i que llavors aprofitaven el gra matxucant-lo entre dues pedres per fer-ne farinetes. Es creu que, un dia, algú va oblidar una part d’aquestes farinetes prop del foc, o potser les va abocar expressament sobre una pedra calenta. El resultat va ser una pasta seca, plana i cruixent, el primer pa àzim (sense llevat) de la història. El pa tal com el coneixem avui, esponjós, amb molla i volum, va néixer a l’antic Egipte. L’atzar tornà a jugar a favor seu quan algun pastó oblidat captà algun dels fongs del llevat que viuen suspesos en l’aire. Aquella massa s’inflà i quan la trobaren varen decidir coure-la. El resultat va ser talment un miracle: un pa flonjo, saborós i molt més fàcil de digerir.