Encara no ha fet els 30, però Lola Olufemi (Londres, 1996) fa anys que és tot un referent sobre feminisme, racisme, gènere i anticapitalisme. Els seus dos llibres han arribat en català gràcies a l'editorial Raig Verd i a la traductora Josefina Caball. El primer, Feminisme interromput (2023), vol ser una advertència del perill que el feminisme es converteixi en mercaderia i reclama que és "una arma per lluitar contra la injustícia". El segon, Experiments per imaginar altrament (2025), esmicola la forma tradicional de l'assaig per tornar el significat a paraules com futur i revolució i per reivindicar "poder ser i viure diferent".

Patir un greu accident de cotxe o ser víctima d’un atemptat terrorista pot trinxar-te el cos i deixar-te ferides psíquiques severes i perdurables. Ser atacat per un os bru enmig de la naturalesa prodigiosa i immensa de la Península de Kamtxatka, Rússia, també pot deixar-te el cos destruït i et pot marcar amb ferides psíquiques que costen de curar i no s’esborren fàcilment. Però hi ha alguna altra cosa, aquí. L’encontre brutal entre l’animal salvatge i l’ésser humà inerme representa la dissolució de la frontera que separa la biologia pura de la bèstia i el món moral i d’idees de la persona. És l’abraçada –antinatural i naturalíssima: meravella i monstruositat– de dos mons, la fusió entre el passat atàvic i el present modern. Així ho explica l’antropòloga Nastassja Martin (Grenoble, França, 1986) al llibre Creure en els animals salvatges.

La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966), és una paràbola. La protagonista es casa amb Déu, que adquirirà forma humana, esclar, i, malgrat que es troba fora del temps i de l’espai, pot adoptar, també, un capteniment humà. I és una paròdia, també, que serveix a l’autora per reflexionar sobre qüestions molt més humanes que no pas divines. La protagonista comença escrivint una carta a algú –algú humà: el lector del llibre, potser– a qui l'hi explica tot (Déu, que s’oposa que la seva dona escrigui, afirma que no és una carta, sinó un llibre; i un llibre que revela allò que hauria de romandre inconegut). L’escriptura, doncs, representa una subversió en tota regla, un desafiament herètic, i és per això que Déu no havia concedit a la dona tenir un llapis, ni paper. Ella, però, fa servir un llapis d’amagat d’Ell (d’aquest Déu que té la facultat de ser humà), i se l’amaga dins la vagina, lligat amb un cordill. La imatge és un portent simbòlic, i resumeix el que ara alguns en diuen l’empoderament de la dona!

Després d’haver pogut llegir en català el quartet estacional i Noia troba noi (2022), la prosa d’Ali Smith (Inverness, 1962) torna a commoure i a fer riure a parts iguals a la nova proposta de Raig Verd: La torna, traduïda per Dolors Udina. Els retrats socials d’Ali Smith, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica. Les visions líriques s’alternen amb rondalles i farses i l’epidèmia del covid, en aquesta, podríem dir, cinquena part del quartet estacional de Smith. L’escenari és el típic de l'autora: interrupcions abruptes, debats sobre la nacionalitat, passat i present superposats, i el descens sobtat a temps i llocs dissemblants. 

A Noia troba noi, Ali Smith (Inverness, 1962) explica una història sobre la vida després de la mort amb un estil intel·ligent, complex i emocionant alhora. A partir d’una reinterpretació del mite ovidià d’Ifis i Iante sobre el poder transformador de l’amor, la prosa de l'autora del quartet estacional –també publicat per Raig Verd en català i per Nórdica en castellà– commou i fa riure a parts iguals. Els seus retrats socials, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica, en aquest cas, al consumisme desfermat i a la violència sexual i domèstica. 

En aquesta escola no s'hi aprèn res, només a ser obedient i mediocre, es lamentava el Jakob von Gunten de l'Institut Benjamenta, una escola imaginada per Robert Walser el 1908 on només s'ensenyaven les regles del mateix centre. Santiago López Petit parteix d'aquest relat clàssic, un dels favorits de Kafka, per imaginar l'Escola de la Vida a la seva primera novel·la. Del protagonista de Tan a prop de la vida (Raig verd) no en sabem el nom, ni l'aparença, ni les manies, només que ha entrat a aquesta Escola, una institució d'arquitectura futurista i distòpica que forma els alumnes (amb l'ajut d'un hyperphone que duen a tot arreu) per ser líders del futur i crear addictes a la vida, i on l'únic pecat que no es consent és passar desapercebut.