10 Per fer més suportable la calor, parlaré avui de dos verbs refrescants: ventilar i airejar. En un dels seus sentits són gairebé sinònims perfectes. Tots dos expressen la idea de renovar l’aire d’un lloc, si bé l’un sembla que aposti més per fer-lo circular i l’altre per exposar el lloc a l’exterior. Potser per això quan parlem de vestits o de llençols, airejar és més apropiat, tot i que ventilar també és possible. També sona força millor airejar-se que ventilar-se quan parlem d’algú que s’està una estona a l’aire lliure per recuperar forces i oblidar maldecaps (o que s’obre a noves experiències després d’una vida petita). Per a aquest sentit també tenim orejar-se, que ve de oreig o oratge (vent suau o temps suau) i que prové del llatí aura.

]]> En el bon estil hi intervenen sabers intuïtius, lligats a la sensibilitat, que cap gramàtica ni llibre d’estil recullen. Però de vegades no és tant que la norma no es pugui formular com que ningú s’entreté a explicitar-la. És el cas d’una correcció que ara cal fer sovint: fer determinat el que era indeterminat. Quan llegeixo frases com “El festival va tancar ahir amb una participació d’unes 20.000 persones” o “¿Pot ser un inici d’un canvi d’aliances?”, hi percebo una dissonància que només resolc canviant una per la davant de participació i un per l’ davant de inici. L’aparició d’aquests sintagmes ultraindeterminats s’explica per unes presses que no deixen fer una lectura tranquil·la i objectiva del que s’ha escrit. Solen ser errors de cohesió textual en què el que s’escriu després demana canvis en el que s’ha escrit abans. La norma aquí és bastant simple: com més complementem un nom més insostenible és mantenir la seva indeterminació. Seria bo “Pot ser un inici de canvi” o “Tanca amb una participació rècord”, però quan el complement que ve al darrere conté, al seu torn, articles indeterminats, l’indeterminat inicial comença a grinyolar. I és per aquest motiu que escrivim “un inici de canvi” però “l’inici d’un canvi”.

]]> Com a corrector detecto plagues en fases inicials, abans que facin estralls. Des de fa uns anys alerto –amb poc èxit– d’un ús sistemàtic i espuri del pronom en amb el verb ser seguit d’un quantitatiu. Neix de la desconfiança en el nostre català espontani i la creença que el millorem afegint-hi formes (com en) que sabem que estem perdent per la pressió del castellà. Neix, doncs, als usos formals, quan volem fer-ho més bé. Però aquest en, afegit quan no toca, atempta contra la sintaxi i, com tota ultracorrecció, és una forma d’interferència.

]]> Aquesta setmana molts mitjans, inclòs l’ARA, s’han fet ressò del decret llei del govern andorrà que prohibeix qualsevol mena de “símbol religiós ostentós” a les escoles. El decret s’ha fet, sobretot, pensant en el vel islàmic, i en el cas concret d’una nena d’11 anys musulmana que es nega a anar a classe sense el seu hijab. Andorra secunda, així, una llei que ja impera a França des del 2004. Però mentre que la ministra d’Educació andorrana, i amb ella molts mitjans catalans, parla de “símbols ostentosos”, la llei francesa es limita a dir: “[...] le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit”.

]]> Són concessives les oracions en què la subordinada expressa una dificultat malgrat la qual l’acció de la principal és realitzable: (1) “Encara que plovia, vam sortir”, (2) “Encara que plogui, sortirem”. També seria bo: (3) “Tot i que plovia, vam sortir”, (4) “Tot i que plogui, sortirem”. Dos dels nexes concessius més usuals són les locucions conjuntives encara que i tot i que. Darrere aquests dos nexes, utilitzem mode indicatiu si la dificultat té caràcter factual, com a (1) i (3): plovia, la pluja és un fet; i mode subjuntiu quan pot ser no factual, com a (2) i (4): plogui, la pluja pot ser només una hipòtesi. Si bé és cert que a molts parlants “Tot i que plovia,...” i “Encara que plogui,...” ens sona millor que “Encara que plovia,...” i “Tot i que plogui,...”, i que tot i que és més habitual amb indicatiu i encara que amb subjuntiu, la normativa actual deixa clar (GIEC, pàg. 1155-1157) que les dues locucions són possibles amb els dos modes.

]]> En una memorable escena d’Annie Hall, l’Alvy (Woody Allen) s’exaspera mentre fa cua al cine perquè el paio del darrere és el típic pedant que no para de pontificar. Quan pontifica sobre McLuhan, l’Alvy s’hi encara i aconsegueix que el mateix McLuhan surti de trascantó, asseguri que ho ha sentit tot i faci saber al pedant que no en té ni idea. “Si la vida pogués ser així!”, diu Allen mirant a càmera per rematar l’esquetx. Hi pensava l’altre dia quan llegia els comentaris al meu tast del 2 d’octubre sobre botelló /botellot. Jo hi argumentava que justament perquè el botelló és un fenomen cultural molt espanyol cal limitar-se a adaptar el mot espanyol (botelló ) en lloc de crear-ne un de dring catalanesc (botellot ), i ho reblava dient que pel mateix motiu preferia corrida de toros a cursa de braus. Davant d’això un lector es va exclamar: “Llàstima, amb lo maco que és cursa de braus ”.

]]> La inexhaurible i incisiva literatura de Marc Giró sobre els pijos ens pot haver distret dels dubtes que planteja al català aquest castellanisme i els seus derivats. El primer seria: ¿el necessitem?, ¿podríem passar -com apunta una fitxa de l’Optimot- amb esnob, tifa o senyoret? Jo us confesso que no, que necessito els pijos per més que el so d’aquesta jota i la o final els facin tan incatalanitzables. No és tan greu: totes les llengües cosmopolites integren paraules amb sons forans. Ara bé, com més arrelen més s’adapten, també, fonèticament. Pregunto als lectors orientals: ¿dieu pijo amb so de o o u final? Hi deu haver de tot, però som bastants els que l’acabem amb so de u fent una cosa tan poc ortodoxa com catalanitzar-lo (fonèticament) a mitges. I és que el so d’aquesta jota, per sort o per desgràcia, ja el tenim més que après, malgrat que quefe, almeca o caraquillo -seguint l’estela de maco - eren formes ben vives no fa gaires anys entre els més grans i més rurals.

]]>