<![CDATA[Ara Balears - Diada 2021]]> 10 <![CDATA[Les activitats de la Diada s'inspiren enguany en la serra de Tramuntana]]>

Les activitats de la Diada de Mallorca tindran com a fil conductor la serra de Tramuntana, amb motiu del desè aniversari d'ençà que va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco. Així ho han explicat aquest divendres la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera, i el conseller de Presidència, Javier de Juan, en la presentació del programa, que comença aquest divendres fins dia 31.

]]> <![CDATA[15/9: Caça de bruixes]]> En temps de la Guerra Freda, un dels efectes del que es va anomenar la Caça de Bruixes als Estats Units van ser les llistes negres que deixaven sense feina als mitjans de comunicació, a la indústria del cinema o a la universitat tot de persones acusades de ser comunistes (uns n’eren, d’altres no). No eren acusats pel que havien fet, sinó pel que pensaven i el que deien. El curiós del cas és que ser comunista no era delicte. Però el comitè del senador McCarthy, fent servir cites de Marx o crides més o menys retòriques a la revolució, acusava els sospitosos de comunisme d’incitar a la violència. He recordat aquest episodi quan he vist que una vicerectora de la Politècnica ha hagut de dimitir per una piulada en la Diada en què enyorava d’una manera força retòrica antigues ocupacions de l’aeroport i incendis de contenidors. No entrem en si la piulada era més o menys afortunada. ¿Era constitutiva d’un delicte seriós d’incitació a la violència o a l’odi? Doncs llavors als tribunals. No ho era? Doncs llavors és una opinió, millor o pitjor, però que no justifica una dimissió. Perquè si es fan llistes negres per aquesta mena de comentaris, acabaran fent dimitir els qui canten La marsellesa: "Aux armes, citoyens, formez vos bataillons..."

]]> <![CDATA[Uns tan bé i altres tan malament]]>

Bé, doncs ja ho saben, eh: l’independentisme està a les últimes, trencat, desmotivat, en una crisi terminal. Segons les edicions d’El Mundo, La Razón, Abc i El País de diumenge passat, la vigília es va viure una “Diada de mínimos”, una “Diada en decadencia”, “La Diada del desánimo”, amb “División independentista y menos participación”. Per a Societat Civil Catalana, va ser “el funeral cívic d’un procés tòxic i esgotador”, una “cerimònia de comiat”.

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les cares i les creus del diàleg']]>

Comença una setmana important, la setmana de la taula de diàleg. Important no pels fruits que pugui donar, almenys al final de la reunió (que sobre els fruits, el realisme és compartit a les dues bandes de la taula), sinó pels equilibris que hauran de fer les dues delegacions, sobretot l’espanyola, perquè per un cantó voldran donar importància a la trobada i alhora la voldran revestir amb tanta normalitat com sigui possible. I la banda catalana també hi voldrà mantenir una distància per no quedar com uns passerells, sobretot després del trencament unilateral de l’acord d'ampliació del Prat per part del govern espanyol. I tot això passa quan encara estem parlant de la manifestació de la Diada de dissabte.

]]> <![CDATA[La foto de la gentada]]> La manifestació de la Diada va ser un èxit de participació. Eren patètics els esforços dels il·lusos enterradors de sempre, aquells que quan sortien al carrer més d’un milió de persones ja buscaven l’angle de foto més buit. L’independentisme és el projecte polític amb més múscul popular, malgrat la repressió, la desunió i totes les emergències que s’abaten sobre la societat. Una altra cosa és l’estat d’ànim. Si la gent hagués tingut la impressió que una nova demostració multitudinària hauria enfortit la posició de la banda catalana de la taula de diàleg, no n’hi hauria hagut prou ni amb el passeig de Gràcia. Els manifestants i els que altres anys s’havien manifestat i aquesta vegada no van baixar a Barcelona, no se senten en vigílies de res transcendent. Dissabte es palpava l’evidència que Sánchez no es molesta ni a fer veure que la taula l’interessi i s’expressava el recel per les agendes pròpies dels tres grans partits independentistes. I malgrat tots els esquinçaments, Aragonès podrà ensenyar, reforçat, la foto de la gentada de dissabte a Sánchez. O a qui acabi venint.

]]> <![CDATA[Més Onzes de Setembre]]> La Diada d’enguany va servir per constatar coses que ja sabíem. Per exemple, que la divisió (fractura, enfrontament, tírria, odi, àdhuc: totes aquestes paraules hi escauen) entre el socis del govern de Catalunya no tan sols no ha estat superada, sinó que persisteix -aquesta sí- , i es manifesta amb més bel·ligerància, acrimònia i mala bava cada dia que passa. I més males formes, posats a dir. Els polítics -aquí i arreu, val a dir-ho- s’han avesat a no trobar-se mai o quasi mai cara a cara, i a enviar-se a dir les coses a través de tuits o de declaracions als mitjans. A partir d’aquí segueixen les rèpliques i contrarèpliques del tuit o la declaració del dia, generalment fent allò tan graciós de no esmentar a qui s’està replicant, però donant-ho a entendre amb prou claredat.

]]> <![CDATA[13/9: Encara]]> Hi havia qui esperava que aquesta Diada escrivís l’epitafi de l’independentisme. Sota el principi polític i militar que ningú està vençut del tot fins que es rendeix o fins que reconeix la derrota. Aquesta Diada no ha fet cap d’aquestes dues coses. Certament, els qui tenien escrit l’epitafi a l’avançada han volgut aprofitar-lo. Però farien bé de no creure-se’l. Entre altres coses, perquè si abans consideraven irrellevant que dos milions de persones es manifestessin no poden trobar ara tan rellevant que se’n manifestin uns centenars de milers, i més després d’una pandèmia no tancada. Però sobretot perquè ara les Diades juguen en una altra lliga. Certament, menys brillant, menys lluminosa que la de fa uns anys. Més confusa, més llarga, on manen més la perseverança, la resiliència i la continuïtat que la gran explosió colorista d’un determinat moment. No és la lliga que ha triat l’independentisme. És la que li ha triat l’Estat, fent el sord a manifestacions i a urnes. Certament, quan convoques una manifestació, com més gent hi hagi millor. I quan hi ha eleccions, com més vots tinguis, millor. Però ara no es tracta tant de batre cada any un rècord d’assistència com de demostrar que això és ben viu. Que no està solucionat. Que no hi ha epitafi.

]]>