El debat sobre si cal, o no, ampliar l’aeroport del Prat s’ha desenvolupat més aviat amb un cert simplisme i amb posicions confrontades i enconades en funció de l’alineament polític partidista. Per a uns, símbol d’un model desenvolupista periclitat, i per als altres, una condició sine qua non per estar al món i una mica massa pendents d’associar creixement amb benestar, cosa que no té una correlació exacta. De fet, en realitat el tema no és –o almenys no hauria de ser– el “creixement” per se i lligat a augmentar el flux turístic, sinó l’allargament d’una pista que faci possible que hi puguin aterrar i aixecar-se'n vols intercontinentals i no hàgim de ser secundaris en les xarxes globals de comunicació. Si l’aposta econòmica és reindustrialitzadora i d’economia del coneixement, no hi ha dubte no només de les bondats d’això, sinó de la seva imperiosa necessitat per resultar atractius a l’economia global. Ara bé, augmentar els vols a més ciutats xineses o americanes i la seva freqüència no implica que qui vingui a partir d’ara siguin només CEOs de grans companyies, investigadors universitaris o bé enginyers dedicats a la IA. Com sembla obvi, vindrà tothom que vulgui i, per tant, molts més turistes, amb el que això significa de negatiu en una ciutat ja absolutament saturada de visitants. Soc conscient que s’estan fent accions des de la Generalitat i des de l’Ajuntament de Barcelona per reconduir un tema que és complex, però que ha acabat per convertir Barcelona en un parc temàtic inhabitable i no suportable econòmicament per als seus ciutadans. Pel camí, també es deixa cultura i personalitat, sense entrar en el tema de la insostenibilitat mediambiental del fenomen en aquest punt de la pel·lícula. Com a aposta de desenvolupament econòmic, el turisme resulta penós: bona part de la despesa va a companyies aèries, plataformes tecnològiques i multinacionals hoteleres radicades a l’exterior. De la seva intensitat d’ús de mà d’obra poc qualificada i mal pagada també se’n podria parlar. El salari mitjà en l’hostaleria que acompanya el sector turístic és de 17.000 euros, mentre que a la indústria és de més de 40.000 euros. Precarietat, molta precarietat i massa externalitats negatives.

L’ampliació de l'aeroport i la seva afectació als ecosistemes naturals del delta del Llobregat ja comença a semblar el Guadiana –ara surto, ara desaparec–. Un comitè d'experts ha decidit que la millor opció és, en lloc de destruir un tros de la Ricarda, fer un dos per u: ara li robarem un trosset al Remolar. I en algun lloc farem una bassa nova per compensar aquesta destrucció.

Arribar-hi des de Barcelona no és senzill –dos metros i un autobús si s’agafa transport públic–, però un cop allà, a la platja del Prat, el curt camí cap a la Casa Gomis, la perla arquitectònica de la finca de la Ricarda, té un punt d’iniciàtic. Ara més que mai, esclar, quan l’ombra de l’ampliació de l’aeroport torna a planar sobre la pineda, l’estany, els aiguamolls i els pocs ocells que encara s’atreveixen a aturar-s’hi. El camí està perfectament indicat amb uns cubs informatius que ja són exposició i que expliquen el context, la història i el conflicte d’un espai natural que Manifesta reivindica amb més efectivitat que mil declaracions.

Scarlett Johansson devia anar untada de citronel·la de cap a peus quan va protagonitzar la campanya de Mango la primavera del 2011, amb la meravellosa Casa Gomis de fons. És impossible sortir-ne indemne, de la visita dels maleïts animalons. Si no fos perquè viuen només quinze dies, aquí els mateixos mosquits haurien pogut picar Joan Miró, Robert Gerhard, Sean Penn, Miguel Bosé i Alfred Garcia, en els diferents plans temporals que se superposen en tots els edificis al llarg de la història. La Casa Gomis va ser un refugi per als avantguardistes durant el franquisme i més tard s’ha convertit en un oasi verd a tocar de Barcelona que acull rodatges, sessions de fotos, classes d’arquitectura i comptades visites turístiques: des que l’anunci d’ampliació de l’aeroport va fer famosa la Ricarda, la casa té llista d’espera. Tot el que ens envolta és zona inundable, fins al punt que amb el temporal Gloria el lloc es va tornar inaccessible. No es veu ni rastre de civilització, però sí que se sent el rugit dragonesc dels avions de l’aeroport, a pocs metres.    

Ja hi ha document de regulació aeroportuària (DORA) 2022-2026, ja que el govern central no ha esperat a transferir els aeroports a Catalunya per decidir les inversions... i no ha inclòs l’ampliació a Barcelona. Això, tanmateix, no fa impossible una ampliació low cost. És a dir, sense gastar una mica més de 300 M€ per allargar la pista curta per la Ricarda (part menor, per cert, dels 1.700 M€ tan comentats)

La pintora Bea Sarrias va descobrir la Casa Gomis, coneguda popularment com la Ricarda, fa uns quinze anys i se’n va “enamorar”, com diu ella mateixa amb motiu de l’exposició que ella i el cineasta Morrosko Vila-San-Juan li dediquen al LAB36 de la galeria Senda de Barcelona. La mostra es titula Benvinguts a La Ricarda i l'origen és anterior al polèmic projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat que feia perillar seriosament la supervivència d'aquesta icona del racionalisme, una casa d'estiueig dissenyada per l’arquitecte Antoni Bonet Castellana per al matrimoni format per l’enginyer i empresari Ricardo Gomis i Inés Bertrand. “Vam començar a treballar en l'exposició una mica abans que s’anunciés l’acord per a l’ampliació de l’aeroport a l'agost –recorda Vila-San Juan–. Aleshores el projecte encara va prendre més sentit. Com és natural, s’ha reivindicat sobretot la conservació de l’estany de la Ricarda, però pràcticament no han sortit veus reivindicant el patrimoni arquitectònic i cultural de la Casa Gomis”.