Un nou amor pot consumir els nostres pensaments, sobrecarregar les nostres emocions i, a vegades, fer que actuem de manera estranya. “La gent sospira per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor –assegura Helen Fisher, investigadora de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana–. És un dels sistemes cerebrals més potents que ha desenvolupat l'animal humà”. Els científics han estudiat què passa en els nostres cervells quan estem en aquests primers i embriagadors dies d'enamorament, i si realment pot alterar la nostra manera de pensar i actuar. Els resultats demostren que les lletres de les cançons i les històries dramàtiques no són producte d'una exageració: un amor nou pot trastornar-nos.

Una de les frases fetes més habituals que se senten dir quan una persona està enamorada és que “l’amor és cec”. Fa temps que se sap que des del punt de vista neuronal i neurohormonal aquesta frase no és del tot certa. Durant l’enamorament, que inclou les primeres fases d’una relació romàntica, es desactiven les xarxes neuronals de la crítica en relació amb la persona de qui estem enamorats, la qual cosa fa que només en veiem les parts positives. Es considera que és un mecanisme biològic que afavoreix la bona sintonia amb la parella i facilita la consolidació de la relació.

Què fa falta per instal·lar una base científica a l’indret més inhòspit del planeta? Diners? Una tradició en recerca polar? Experiència científica en altres llocs remots i desolats? Segurament, tot això i molt més. Però la història de Josefina Castellví (Barcelona, 1935), guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat, demostra que la il·lusió és una força més poderosa que les altres. I això no és cap bona notícia. És inevitable que els científics treballin amb il·lusió, però la recerca no hauria de dependre tant d’aquesta il·lusió com d’una política sòlida i plantejada a llarg termini.