El 1962 Barcelona va quedar coberta de neu i tot es va col·lapsar. Aleshores, l'alcalde franquista, José María de Porcioles, va demanar a Andreu Claret i Casadessús (1908-2005) que vingués des d'Andorra amb les màquines llevaneus. "Per al meu pare, tornar a Barcelona va ser una victòria tremebunda. Havia hagut de fugir-ne el 1939, cames ajudeu-me, perquè si no el mataven i, 23 anys després, el van cridar a ell, un roig, perquè la ciutat tornés a funcionar", explica l'escriptor i periodista Andreu Claret (Acs, 1946). "El pare explicava que el 1962 havia estat l'alliberador de Barcelona, que és força irònic. Era un home que no coneixia límits ni fronteres", diu Claret, que va gravar més de 25 hores de converses amb el seu pare.

Quan el periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, 1946) era petit, per esmorzar l'àvia sempre li donava la mateixa cullereta de plata, l’única que havia aconseguit conservar després d’abandonar tota la coberteria en el llarg camí de l’exili. “La coberteria era una cosa importantíssima per a una família humil”, recorda Claret. La imatge d’una dona coratjosa amb criatures deixant enrere aquest preuat tresor familiar, surt a 1939. La caiguda de Barcelona (Columna), el llibre que tanca la trilogia que va iniciar l’autor el 2008 amb El secret del brigadista. És molt simbòlic, perquè el mig milió d’exiliats que van emprendre el camí de l’exili el cru hivern de 1939, moltes vegades a peu, van haver d’anar renunciant a tot el que tenien si volien arribar a la frontera mentre els perseguien la metralla i les bombes. “La mare tenia 15 anys quan va anar caminant fins a la Jonquera i me’n va parlar molt perquè a l’exili se’n parlava molt de la Guerra Civil, i el fet que anessin deixant coses és una cosa que sempre m’ha colpit”, diu l’escriptor i periodista.