La Fúmiga posarà punt i final a la seva carrera a l'octubre de 2026 amb els darrers concerts, el 16 i 17 d'octubre a Barcelona i el 30 i 31 d'octubre a València. A Mallorca, els d'Alzira s'acomiadaran abans, el 29 de maig en el marc del festival Tribufest, a Felanitx. La banda, nascuda a Alzira el 2012, es retira després de més d'una dècada en la que ha recorregut centenars d'escenaris, omplert desenes de sales i comptat amb milions de reproduccions a les plataformes digitals. Des dels seus orígens vinculats a la Societat Musical d’Alzira, La Fúmiga ha traslladat als escenaris l'energia de les xarangues i les bandes, fusionada amb sonoritats urbanes i festives. Parlam amb el seu vocalista, Artur Martínez.

Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Tercera entrega d’una nova temporada al teatre Principal d’Inca, cau de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que vàrem poder sentir de bell nou a l'església de Llubí. Un programa que per a ell mateix ja era prou llaminer, amb un grau de dificultat que el convertia en valor afegit i amb una figura indiscutible, Eduardo Ríos, violinista de la Berliner Philharmoniker, com a solista encarregat per a l’ocasió de donar vida al Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 6. Un dels concerts més alambinats i l’únic que va compondre Ludwig van Beethoven per a l'instrument. Una composició que, com tantes altres, duu acoblada la seva llegenda. Estrenada per Franz Clement, va rebre la partitura molt poc temps abans del concert, i la va interpretar com si fos gairebé una primera lectura, però, a més, afegí una sonata seva com a cadenza tocada sobre una sola corda i amb el violí a l’inrevés. Tan difícil era l’execució del concert que els virtuosos de l’època decidiren que era intocable, fins que, trenta-sis anys després de l’estrena, a l’edat de tretze anys, i amb Felix Mendelssohn a la batuta, Josef Joachim la va col·locar a la peanya que li correspon i d’on ja no ha tornat a baixar. 

L'Obra Cultural Balear (OCB) posarà el punt final a la diada de Sant Jordi a Palma amb un concert del grup Nou Romancer. L’actuació tindrà lloc el pròxim 23 d’abril a les 20 h a la plaça de l’Olivar i servirà de cloenda d’una jornada marcada pels llibres i la cultura al carrer.

L’Estudi General Lul·lià estrenarà el pròxim dissabte 28 de març un cicle de concerts de petit format impulsat per la promotora Always Winchester, amb l’objectiu d’acostar al públic artistes europeus de música actual amb propostes íntimes, originals i personals. La primera cita la protagonitzen l’artista multidisciplinari marroquí establert a Espanya, Rachid B, i el músic mallorquí Miquel Serra.

Joves de Mallorca per la Llengua ha anunciat el cartell complet del concert de l’Acampallengua 2026, que tindrà lloc el dissabte 11 d’abril, en el marc de la quinzena edició de l’esdeveniment, que enguany torna a Manacor. El concert oferirà les actuacions de Nastallat, Maria Jaume, La Ludwig Band, Auxili i Plan-ET, en una nit que tornarà a convertir la música en català "en un espai de trobada, celebració i reivindicació col·lectiva".

Els gironins Sopa de Cabra, una de les bandes pioneres i més rellevants de la història del rock català, actuaran en el seu 40è aniversari a Campos el pròxim 7 d'agost. El grup compartirà escenari amb Aero.Sol, que enguany també celebren el 25è aniversari. L'esdeveniment tindrà lloc a l'aparcament del camp municipal d'Esports del municipi a partir de les 22 h.

Les festes de Sant Sebastià tornaran a convertir Palma en un gran escenari a l’aire lliure. El grup indie Crystal Fighters serà el cap de cartell del primer gran concert de les festes, el pròxim 16 de gener a la plaça d’Espanya, i donarà el tret de sortida a una programació musical que combina noms de projecció internacional amb una clara aposta pel talent mallorquí.

El pati de butaques de l’Auditorium del Passeig Marítim estava ple de gom a gom per escoltar la teòrica darrera simfonia de Ludwig van Beethoven. Teòrica, perquè va haver-n’hi una de posterior, la desena, de la qual tan sols en mancava un moviment. Tant és així que dia 7 de maig de 1824, quan es va estrenar la Simfonia núm. 9 op. 125, en re menor al Kärntnertortheater de Viena, amb el compositor present i sobre l’escenari —al qual varen haver de girar cap al públic perquè gaudís de la intensitat dels aplaudiments; si non è vero, è ben trovato—, també es varen interpretar els tres moviments que ja havia conclòs el geni de Bonn. Circumstància anecdòtica, ja que la Novena ho ha eclipsat tot. Sens dubte i sense entrar en classificacions que semblarien esportives, el que queda clar és que aquesta “darrera” és la més imponent de les vuit precedents. El qualificatiu monumental s’ha convertit en prefix de la Novena, per la senzilla raó que es necessiten tant un cor com una orquestra prou nombrosos per assolir aquest gran cim musical. 

El quart concert de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium del passeig Marítim disposava d’alguns al·licients que anaven més enllà d’un programa superb i engrescador. La curiositat era el símptoma de qui més qui menys. No resultava gens estrany amb l’anunci de Raise the Roof. Concert per a timbals, com a peça inicial. Una composició de Michael Daugherty, deixeble de Pierre Boulez i Luciano Berio, interpretada pel percussionista Javier Eguillor, amb Nuno Coelho al capdavant de la formació. Una peça insòlita que guanya molts en directe, veient la bellugadissa activitat d’un protagonista que exhibeix tot un ventall de possibilitats dels timbals i platerets, des de l’afinació melòdica fins a la col·locació d’un plateret a sobre d’un dels cinc timbals, amb posició convexa, que és com s’inicia tan peculiar composició, fins a assolir una immensa quantitat de ritmes que la converteixen en una complexa i inusual singularitat musical. És clar que la durada, de poc més de dotze minuts, fa que transcorri com una exhalació. Hi va haver bis, és clar, i tot just després varen repetir un fragment de la peça de Daugherty, com per mastegar-la amb més fruïció i amb coneixement de causa.

Al Teatre de Llubí hi havia aquell aire de “a veure què passa avui”. Cinc músics que no s'havien trobat mai, un escenari i zero pressa per posar etiquetes. Leïla Duclos (veu i guitarra), Camille Bertault (veu), Enric Fuster (bateria), Fady Farah (piano) i Joan Garcias (contrabaix) varen sortir amb l'única idea clara que feia falta: escoltar-se i jugar. 

Amb més d'un 80% d’aforament, la Casa des Poble d’Esporles va acollir una actuació sòlida del Joachim Govin Quartet, una formació que fa deu anys que treballa plegada i que ha deixat empremta amb els discos Elements (2015) i Present (2020). A l’escenari, Govin –discret en presència però ferm en direcció– va marcar el rumb amb un contrabaix que definia el contorn de cada peça i sostenia l'equilibri del grup. 

Com qui baixa al carrer a cantar als seus veïns, Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) va emocionar aquest dissabte tot Maó. Tres anys després de la seva retirada oficial dels escenaris, tornà al Principal per sumar la seva veu a les missions humanitàries de la Fundació Clarós i deixar ben clar que el vici de cantar mai no el deixarà, per molts anys que passin.

Mig segle després, la veu de Maria del Mar Bonet tornarà a omplir l’Olympia de París. Així ho varen anunciar a Mallorca la cantautora i el president de la Generalitat, Salvador Illa, qui ha confirmat que el seu govern impulsarà un cicle de concerts de veus catalanes a la icònica sala de la capital francesa. El concert de la mallorquina està previst per a la tardor del 2026 i suposarà el retrobament amb un dels escenaris que varen marcar un abans i un després a la seva trajectòria.

Studium Aureum inaugura nova temporada i una formació corregida i augmentada, com és ara amb prop de setanta components a sobre de l’escenari, entre cantaires, músics, solistes i, naturalment, el director. Carles Ponseti, el músic silenciós. La peça elegida té també prou elements d’especial interès, tot i que, essent una peça de Mozart, no figura als programes habitualment. Davide penitente K 469 és una cantata que li va encarregar la Tonkünstler-Societät (Societat de músics) de Viena, amb motiu de la Quaresma. Corria l’any 1785, un any prou atrafegat pel geni, durant el qual va signar fins a setze obres, entre les quals trobam tres concerts per a piano, una sonata per a piano i violí, un quartet per a piano i cordes… i ja sabem que la música religiosa no estava entre les seves preferències. Una bona raó per manllevar el Kyrie i el Gloria a la seva inacabada, ves a saber per què, Gran missa en do menor K.427. Potser per això hi ha tan escasses interpretacions. La selecció àurica, per tant, i com en tantes ocasions, té valor afegit.

El mític grup valencià La Gossa Sorda ha anunciat recentment el retorn del grup als escenaris després de gairebé 10 anys. Concretament, han informat que duran a terme una gira de tres concerts la primavera de l'any que ve, els dies 25 d’abril, a Picassent; el 2 de maig, a Palma i el 23 de maig, a Cunit.

La cantant Aitana ha estat la primera artista confirmada per a la novena edició del Mallorca Live Festival, a Calvià. El concert serà part de la seva nova gira mundial, prevista per al 2026.

Hi va haver molts moments destacables i rellevants en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, però, per començar, m’agradaria destacar el que correspon a Prélude à l’après-midi d’un faune, de Claude Debussy. La primera peça que es va interpretar a la segona part i de la qual Pierre Boulez va dir que “La flauta del Faune de Debussy insuflà aire nou a l’art de la música". Josep Miralles, el flauta solista de la formació, va ser l’encarregat de lluir els seus millors atributs en la interpretació d’aquests sobrenaturals moments, els quals suggereixen les sensuals evocacions del faune protagonista. Per això va rebre els més intensos, sincers i calorosos aplaudiments de la vetlada. Dit això, i ja que hi som, Mielgo i la Simfònica varen fer gala d’aquest moment tan cabdal que viu el grup, i la peça del francès, que en el seu moment va marcar tota una revolució, va ser un bon termòmetre per comprovar-ho. Són molts els instruments que un moment o un altre es converteixen en protagonistes d’aquesta translació del poema de Mallarmé, com és ara les arpes, les trompes, el violoncel solista, l’oboè, per descomptat, i fins i tot els platets antics, per aconseguir un univers cromàtic que, per una altra banda, no s’assembla a cap altra de les composicions d’un dels grans avantguardistes de la història de la música. 

De bell nou, tot just després del Festival de Pollença, Bernat Quetglas i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, reconvertida en simfònica per a l’ocasió, amb més de cinquanta músics a sobre de l’escenari del Claustre de Sant Domingo, agafa el testimoni musical per endinsar-se en la personalitat d’un músic que amb els estris més clàssics assolí les més altes cotes de singularitat i originalitat. Maurice Ravel no necessita presentació, però revisitar-lo sempre és un goig i d’alguna manera un redescobriment on podem albirar nous detalls i matisos que no fan altra cosa que encimbellar, encara més, el seu indiscutible talent. Si el programa és tan suculent com substanciós, molt millor encara, atès que augmenta les possibilitats de les troballes, com és el cas.

Arriben del Festival de Salzburg, dijous passat varen encisar el públic del Festival de Pollença, avui divendres toquen al Jordi Savall de Santes Creus, després repetiran a la Schubertíada de Vilabertran, els espera el Pierre Boulez de Berlín… Un calendari que serveix per contextualitzar-ne i constatar-ne la trajectòria i prestigi. Són el Quartet Casals. Dit això, qualsevol sorpresa només podia ser en negatiu, cosa que, per una altra banda, resulta més que improbable. Pel que fa al programa que varen interpretar al tercer concert del 64è Festival de Pollença varen fer un petit, però exquisit, recorregut pels quartets des de la seva institució com a composició i formació estable fins al segle XX.