La publicació de Nevermind, el segon disc de Nirvana, va sacsejar tota una generació de joves als anys noranta. De cop i volta, la música independent, que s’havia començat a introduir tímidament entre els adolescents de la Catalunya preolímpica, compartia espais amb els grans dinosaures del rock. Els estranys i els marginats agafaven el control, sonaven a la ràdio i rebien l’atenció de la indústria, que va passar d’invertir milions en glamuroses estrelles a fer-ho en grups joveníssims que ben poc tenien a veure amb l’establishment. Publicat el 24 de setembre del 1991, Nevermind va significar l’última gran irrupció del rock de guitarres del segle XX, un catàleg de cançons amb les quals s’encetava una era que canviaria la mentalitat juvenil respecte a la música i la cultura de masses. Trenta anys després de la vibrant aparició de Nirvana, parlem amb diversos testimonis que ens expliquen com es va viure a Catalunya la seva explosió. Una porta oberta a moltes persones que van descobrir un nou so que no només qüestionava la relació que tenien amb l’art, també marcava el camí a seguir: Nirvana van ensenyar-los que darrere dels grans focus, allà on hi ha els marges, acostuma a haver-hi escenes vibrants per explorar.

Spencer Elden, que de nadó va aparèixer a la famosa portada del disc Nevermind (1991) de Nirvana, va denunciar dimarts els exintegrants i hereus del grup i els va acusar de pornografia infantil. "Els acusats van promocionar pornografia infantil de Spencer Elden de manera intencional i comercial i van fer ús de la impactant naturalesa de la seva imatge per promocionar-se a si mateixos i la seva música", assegura la denúncia, presentada en un jutjat californià i que ha estat recollida per mitjans nord-americans. La demanda també sosté que els acusats es van beneficiar i continuen beneficiant-se de "la comercialització de l'explotació sexual" d'Elden.