Quan tothom era de l'opinió que les tombes dels faraons a la Vall dels Reis ja havien estat descobertes i saquejades al llarg dels anys, l'arqueòleg Howard Carter va buscar finançament i va continuar buscant una tomba intacta. Va excavar durant anys –fins i tot durant la Primera Guerra Mundial–, fins que el novembre del 1922 va trobar l'esglaó superior d'una escala que conduïa a la tomba. Eren els treballs d'excavació de la tomba KV62. Aleshores Carter va establir un nou estàndard d'exhaustivitat en l'arqueologia, instal·lant llum elèctrica i numerant cada objecte, abans que Harry Burton, el fotògraf arqueològic més experimentat del món, fes fotos de cada escena.

Són mil set-cents quilòmetres els que separen l’arxipèlag canari de la Península, però la distància política és considerablement més gran. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig sentir les històries dels afectats pel volcà de La Palma de primera mà. Ara fa un any de l’erupció, de les imatges espectaculars i del desplegament de mitjans cobrint la catàstrofe al més pur estil Normandia. Han tornat les pàgines als mitjans, les imatges actualitzades i les històries amb noms i cognoms; però per pocs dies. Generava interès formular preguntes respecte al futur. No obstant això, no han tingut seguiment ni resposta. La política centralista no ha tornat a mirar més enllà de les onades i, al mateix temps, la política insular es fon sota les roques volcàniques. No ofereix solucions, alternatives, ni una informació clara del procés actual a assumir cap a tots aquells afectats. Famílies vivint en caravanes impedides de tornar a casa seva pels “efectes dels gasos”, d’altres d'edat més avançada convivint en hotels amb turistes desacomplexats, famílies que han perdut la casa per la lava, o d’altres que tenen la casa sota la sorra i no poden accedir a la zona. Històries que s’estacionen en el silenci mediàtic. Famílies oblidades en la distància política. L’erupció es va acabar. Un any després, però, els afectats en segueixen patint les conseqüències.

Aquests retrats de nens i nenes representen, per a mi, la mirada de la infància. Neta i autèntica. Són fotos fetes durant els viatges que he fet per l’Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Tadjikistan. Són criatures que viuen en entorns rurals o urbans, alguns van a l’escola i d’altres ja no hi poden anar perquè treballen, però tots tenen en comú que no mostren mai por envers els estranys com jo. Tots es van deixar fotografiar sense problema. No van tenir cap recel a deixar-me acostar o per intercanviar un gest o una paraula amb mi. Són nens i nenes que viuen en entorns empobrits i que, a diferència del que passa a casa nostra, no sempre tenen garantit el dret a l’educació. També aprenen a espavilar-se aviat i tot sovint me’ls he trobat caminant sols, encara que siguin ben petits, i fent esforços per trobar el camí de tornada a casa.

A la Terra hem vist més de 1.500 volcans terrestres que han entrat en erupció en els últims 10.000 anys. Cada any seixanta d’aquests volcans tenen erupcions, i aquest any 2021 a Europa n’hem tingut quatre. Un a Islàndia, dos a Itàlia i l’últim que ha entrat en erupció ha estat a les Illes Canàries, el Cumbre Vieja, que tot just fa uns dies que s’ha aturat. El Cumbre Vieja està situat a l’illa de La Palma i va entrar en erupció el passat 19 de setembre. Al llarg de tots els mesos que ha estat en erupció ha afectat més de 6.700 hectàrees de terreny, més de 2.605 edificis i ha cobert de lava una infinitat de quilòmetres.

Que un element de la natura tan efímer com un llamp es pugui representar amb l’art d’obtenir imatges per mitjà de la llum i de substàncies químiques té un punt de poesia. Amb tècnica se li dona una permanència inexistent...