Era mallorquí, havia destacat per les seves idees regionalistes i havia estat vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya, aquell intent –frustrat– de restablir l’autogovern després de dos segles. Va mantenir el seu catalanisme fins i tot en el franquisme, tot el que llavors es podia mantenir –no gaire. Però el 1935 a Fèlix Escalas li va correspondre un paper ben ingrat: presidir una Generalitat de Catalunya que havia estat intervinguda pel govern estatal, una mena d’article 155 de l’època. Recordam aquest personatge singular quan es compleixen 90 anys de la seva entrada, el 29 d’abril del 1935, en aquell consell català sotmès a Madrid. I ho feim gràcies als estudis de Just Casas, Maria-Pilar Perea, Albert Balcells, Arnau González i Albert Manent i l’entrevista de Joan Sariol amb el mateix Escalas, com també escrits seus.

El filòleg i sociolingüista Isidor Marí Mayans, entre altres personalitats i entitats, rebrà la creu de Sant Jordi 2025. Es tracta d'un dels màxims reconeixements que atorga la Generalitat. El Govern català atorga aquests premis a 21 personalitats i 10 entitats que, "pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat o en pla cívic i cultural".

El sindicat CGT ha interposat tres demandes contra l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya per presumptes augments de sou —en forma de canvis de categoria professional— fets a dit i sense seguir un sistema de promocions internes pactat amb el comitè d'empresa. Segons ha pogut comprovar l'ARA, dues d'aquestes denúncies ja han estat admeses a tràmit i estan pendents de resolució per part de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). "Es reconeixen les categories salarials a dit sense seguir un criteri públic. És la direcció que ho decideix pels motius que siguin i entenem que moltes vegades corresponen a favoritismes dins l'empresa", denuncien des de la CGT.

Dimecres, la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, compareixia a petició pròpia al Parlament per parlar de l'escàndol que ha envoltat la reclamació de la Generalitat a milers de famílies de pagaments indeguts vinculats a la renda garantida de ciutadania (RGC). Aquesta és l'última xarxa de seguretat per a les persones a Catalunya que no tenen prou ingressos per viure i han exhaurit altres vies, com l’atur o les prestacions no contributives, i han demanat ja l’ingrés mínim vital (IMV). 

El compromís més cridaner del pacte d'investidura entre el PSC i Esquerra Republicana és el que fa referència al nou model de finançament singular. Sobre el finançament singular ja s'ha escrit molt i s'escriurà més en els propers temps, perquè la cosa va per llarg. Un aspecte que no ha cridat tant l'atenció és el de l'acció exterior de la Generalitat. Després d'anys d'instrumentalització d'aquest àmbit en pro de la causa independentista, és lògic interessar-se pel nou enfocament del Govern en l'etapa post-Procés.

Llegim a l'ARA que els amos de pisos turístics demanen diners a la Generalitat per la revocació de les llicències que els donen dret a encapsular-hi guiris, que criden, mingeixen i perboquen les restes de cuina mediterrània, no pas de proximitat, sinó d’extrema llunyania. La Generalitat els revoca les llicències precisament perquè la vida dels guiris impedeix la vida dels autòctons. Posar música forta és una de les tortures a les quals se sotmeten alguns presoners, segons denuncia el Tribunal de Drets Humans. I, esclar, els amos de la menjadora consideren que si es queden sense llicències, cal una compensació. Compensació? La que em penja de... l'alvèol. 

Passi el que passi durant el seu mandat, Salvador Illa passarà a la història de Catalunya. I no (només) per haver tornat el PSC al capdavant de la Generalitat catorze anys després, sinó, sobretot, per esdevenir el primer president de Catalunya que és aficionat i soci de l’Espanyol. El seu sentiment blanc-i-blau, de fet, va néixer força abans que el seu interès pel món de la política. Molt abans d’aprendre a gestionar una pandèmia o d’aspirar a governar Catalunya, Illa havia jugat a futbol, però sobretot havia admirat de ben a prop el talent de Rafa Marañón, Dani Solsona o John Lauridsen.

Fa dues setmanes vaig publicar un article en aquest diari amb el títol “Prou de discutir i més fer”. En essència, deia que hem de mobilitzar les mesures que donin resposta als problemes irresolts de Catalunya. El més important, el dèficit fiscal, i, a remolc d’aquest, la resta: ensenyament i immigració, sequera i medi ambient, Rodalies, turisme i habitatge...

Les eleccions catalanes celebrades el 12 de maig han deixat algunes certeses i una pila d’interrogants. Si comencem per les primeres, constatem que l’independentisme es queda curt per primer cop des de l’inici del Procés, que l’unionisme suma folgadament, que la rivalitat en el camp sobiranista es decanta a favor de Junts i que la fragmentació del Parlament augmenta amb l’entrada en escena d’Aliança Catalana. Si ens fixem en els segons, observem que la investidura d’un nou president no està assegurada, que les majories apareixen inestables i febles, i que la repetició de les eleccions, per poc convenient i desitjable que sigui, plana a l’horitzó.

Ja fa temps que la reforma de l’administració té el seu espai en la majoria de programes electorals, per bé que és una matèria que no aixeca passions, sobre la qual la ciutadania mai ha mostrat un interès especial, potser per escepticisme. Avui tot programa electoral que es preui hi dedica un apartat, amb una rècula de proclames i recomanacions. El denominador comú del reclam sobre la reforma tendeix a la grandiloqüència, amb missatges que cerquen transcendir, però que en acabat són traïts amb accions pirotècniques i mesures superficials que d’habitud no superen la retòrica. Tot plegat fa molt difícil descobrir exemples palmaris que confirmin la seva incorporació real en les agendes dels diferents governs. De fet, contràriament al que ha succeït en països que s’han pres seriosament el tema, a Catalunya no trobem cap candidat que hagi arribat a la presidència de la Generalitat fent manifestació explícita i ferma del seu compromís personal amb la reforma de la cosa pública.

Disposar d’un govern sobiranista d’esquerres ha obert una gran finestra d’oportunitat al país. El sobiranisme d’esquerres ha assumit la responsabilitat de governar Catalunya després de 40 anys de governs liderats pel nacionalisme conservador o per partits d’obediència estatal. S’ha obert una nova etapa amb un Govern de la Generalitat que lliga els drets de Catalunya com a nació sobirana i el benestar i la prosperitat de la ciutadania. Una nova etapa en què els drets nacionals i els drets socials són indestriables. Una etapa per conquerir noves sobiranies, totes, en línia amb altres nacions germanes amb governs marcadament sobiranistes i d’esquerres, com Escòcia o Irlanda. És així, amb aquest lideratge, que podem avançar cap a una majoria social prou àmplia per guanyar la república.

Tècnics del cos d'assessors lingüístics de la Generalitat de Catalunya s'han posat en contacte amb el Govern de Marga Prohens per sol·licitar el temari d'un curs de català per a sanitaris. Es tracta d'un dels cursos gratuïts i voluntaris que el PP va posar a disposició dels sanitaris després d'eliminar el requisit de català per a professionals del sector. Va ser una de les primeres mesures de l'Executiu dels populars després de signar un acord de governabilitat amb Vox.

1. A les eleccions del 2015, l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta al Parlament, amb 72 diputats. El gener de 2018, tot i la victòria de Ciutadans, l’independentisme sumava els 70 escons necessaris per ser, encara, majoria. El març de 2021, la suma d’ERC, Junts i la CUP arribava fins als 74 diputats. I, els uns pels altres, entre egos, durícies i ideologies insalvables, van malmetre un resultat mai vist, il·lusionant malgrat la repressió i la desunió. Ara, segons les enquestes per al 12 de maig, l’independentisme podria no ser majoritari a l’hemicicle. I, si això passa, els mitjans habituals i els savis de sempre aprofitaran per cantar les absoltes al Procés i donaran per enterrats els anhels sobiranistes. És una cantarella que han convertit, ja, en un disc ratllat. De tant dir-ho, esperen que algun dia sigui una profecia autoacomplerta.

Catalunya està en campanya electoral. La data de les eleccions dependrà del president de la Generalitat, però la limitada remodelació del Govern està feta en clau electoral. El primer pas va ser resoldre la incògnita de la candidatura d’Aragonès quan Oriol Junqueras va retirar-se de l’equació d’ERC per aturar el desgast que provocava la seva ombra. Aquesta setmana el president de la Generalitat ha donat galons a la consellera encarregada de les relacions amb el PSOE, Laura Vilagrà, i a Sergi Sabrià, el lampista del partit i ara del Govern. Els republicans han començat a llegir les enquestes i veuen que no estan capitalitzant al seu favor el Govern en solitari. La gestió és més complicada d’explicar a l’opinió pública que l’agitació i la propaganda, i l’atenció dels ciutadans és cada dia més difícil de mantenir. Per recuperar la iniciativa política i el focus informatiu que avui és a Madrid, el president ha triat un portaveu que baixarà al fang. Amb Sabrià, el Govern té avui un portaveu polític convençut i contundent, dur en el cos a cos però alhora fràgil pel seu ímpetu i caràcter volcànic. El seu repte serà saber calibrar entre la duresa del ring i la realitat dels pactes. Sense anar més lluny, a l’Ajuntament de Barcelona si acaba fructificant l’acostament actual d’ERC a l’equip de l’alcalde socialista, Jaume Collboni.

El govern ens acaba de presentar “l'indicador de benestar subjectiu”, que pretén conèixer “la satisfacció amb la vida dels catalans”. Aquest indicador servirà, llegeixo també, “per millorar les polítiques públiques”. Han fet quatre mil enquestes i, pel que sembla, tenim un 6,9 en felicitat, que és un notable. Els més “feliços” destaquen la salut, la família, la vida personal i el benestar emocional. Els més infeliços, els diners, el malestar i la salut. Els jubilats són els que més alt es puntuen, i ho entenc molt, perquè em penso que, com més va, més feliç et fa el simple miracle de seguir viu, que és una cosa que, als setze anys, dones per suposada. Els feliços no parlen de diners, però sí que en parlen els infeliços.

A més dels estralls que va causar en la salut i les vides, la pandèmia de coronavirus va deixar un llegat social confús, espès i feixuc, amb disfuncions de diferents tipus que, encara avui, es fan servir sovint com a sortides justificatives a realitats que no ens agraden (sobretot vinculades amb el jovent: els resultats de l'informe PISA, per exemple). Dins aquest garbuix postpandèmic brilla amb llum pròpia el que podríem denominar la rebel·lia sanitària: és a dir, declarar-se insubmisos (els ciutadans individualment, o grups, o institucions) a les recomanacions, o les obligacions, que es deriven d'una alarma de salut pública. Ja no cal que es tracti d'una pandèmia: ara aixequen la seva absurda bandera quan es produeixen els habituals pics hivernals d'infeccions respiratòries. Com cada any per aquest temps, la grip, el covid i altres virus i éssers mutants fan la seva aparició i això comporta efectes indesitjables: en particular, riscos per a la salut de les persones i saturació de la sanitat pública. Per atenuar-los, es recomana l'ús de les mascaretes de protecció als establiments sanitaris. Immediatament, s'aixequen les veus dels qui s'hi neguen, i aleshores es dicten mesures d'obligatorietat (com ha fet, aquest mateix dimarts, la Generalitat).

Diuen a les notícies que “els transports públics comptaran amb un botó lila que connectarà directament amb el telèfon d’atenció a la víctima”. Aquesta és una de les mesures del pla de prevenció de violències masclistes que ha anunciat la Generalitat. N’hi ha més. Per exemple, als cinemes o comerços hi haurà “persones formades perquè tothom sàpiga com actuar si es detecta una situació de violència”. Entenc que són informadors. I que els informadors et diran que has de trucar a la policia. Llavors, potser el que caldria és que en lloc d’informadors hi hagués, directament, policies. Penso, ara, si amb presència policial s’hauria pogut evitar la violació d'una nena, al centre comercial Màgic de Badalona, per part de sis nens. I si s’hauria evitat amb informadors. No tinc la resposta.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982), acaba de revalidar el compromís de diàleg amb l’Estat per resoldre el conflicte polític amb l’acord entre ERC i el PSOE per a l’amnistia que ell mateix va acabar tancant amb el president espanyol, Pedro Sánchez. Un diàleg al qual ara se suma també Junts per Catalunya.

Tot i que l'amnistia s'emporti els grans titulars de la negociació, en la investidura de Pedro Sánchez també s'hi comencen a barrejar temes econòmics. No és nou, perquè l'economia ha marcat totes les negociacions històriques entre Catalunya i l'Estat. Ara, la negociació farà ressorgir vells conceptes.

L’actual model de règim comú de finançament autonòmic no agrada al govern de Pere Aragonès, que sempre ha denunciat que deixa Catalunya infrafinançada. Però per resoldre aquesta capsa de Pandora, la Generalitat descarta, d’entrada, participar en un debat amb la resta de comunitats autònomes. És una qüestió “bilateral”, insistia Aragonès la setmana passada. I aquesta serà precisament una de les reclamacions catalanes per a la investidura de Pedro Sánchez, almenys des del bloc d'ERC. Una posició que dista, però, de la que va defensar el mateix Aragonès el 2019, en el marc d’unes conferències al Cercle d’Economia, on s’obria a abordar la reforma del sistema sense condicionar-ho al fet que la negociació fos bilateral.