El triangle que formen al centre de Ciutat els carrers de la Pelleteria, del Sol i de Monti-Sion era el seu món. Encara no s’havien encetat els anys cinquanta: Palma era un lloc molt tranquil, sense circulació de cotxes. Quieta. Entre aquests carrers va néixer i créixer una figura cabdal de la història dels Països Catalans i més enllà: Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, 1947), la dama de Mallorca. El seu germà gran, Joan Ramon Bonet (1944), ens ofereix una mirada nova i personalíssima de la cantautora.

De petita estava convençuda que mon pare ho sabia tot. Per mi, no hi havia cap coneixement al món que no estàs al seu abast. M’imaginava que tenia instal·lada una enorme base de dades al cap, on –si s’hi esforçava prou– podia trobar les respostes a totes les meves preguntes. Jo sabia molt poques coses, com era natural per a una nina de sis o set anys. Però ell, en canvi, que en devia tenir 30 i busques, ja ho havia après tot. Ell ja no anava a escola com jo, perquè ja no li feia falta. Ell no havia de cercar enlloc si era el Sol que girava al voltant de la Terra o la Terra al voltant del Sol, ni tampoc la taula de multiplicar del 8. Ho tenia tot al cervell, immens i totalment equipat als meus ulls.

El gust per aprendre i la curiositat l’han convertit en “l’artista total” que és avui en dia. Aquesta curiositat es va covar en una casa on la cultura era present tothora, ja fos en les converses, en els deures o en els jocs familiars després de sopar. Dissenyador gràfic, escriptor, músic i apassionat dels animals i la natura, va decidir vendre ca seva de Deià perquè ja no s’hi sentia a gust, aclaparat pel tràfec turístic i la massificació. Ara viu al Pla de Mallorca, en un entorn emboscat de foravila. Parlam de Tomàs Graves (Palma, 1953), i ens hi acosta el músic Ramon Farran.

Em llevaré això de damunt aviat. Ho diré sense embuts: em va massa bé separar l’artista de l’obra. No és cap dilema per mi. Em fa por com de còmodes se senten dins meu les contradiccions. Pareix que hi han trobat un lloc ampli i còmode, que no es barallen. Sempre m’ha passat: potser em manca moral i em sobra hedonisme. Tenc geloses les coses que em fan passar gust. El plaer s’avantposa al sentit comú i em permet, en la soledat de la meva pantalla i els meus auriculars, consumir artistes que no m’atreviria a confessar públicament i d’altres que sí, amb certa vergonya.

És un home que estima profundament aquesta terra. Té unes “eines meravelloses per ajudar el país”. “Posa els seus coneixements, talent i mitjans al servei de tothom”. A vegades “es desanima pensant en el futur, quan veu que les lluites que hem batallat poden acabar en no res, amb la llengua, la terra, el país. Jo li dic que hem de cuidar el redol”. Qui parla es disculpa: “Em sap greu, no el puc criticar gens ni mica”. És Biel Majoral, mestre de mestres, músic i activista, qui ens acosta el pianista i productor musical i audiovisual Miquel Brunet (Bunyola, 1961).

Com tants altres joves nascuts als vuitanta, va créixer amb sèries com Barrio Sésamo, David el Gnomo, Padre forzoso i La vuelta al mundo en 80 días; i amb les pel·lícules Regreso al futuro, Sonrisas y lágrimas i Mary Poppins, que mirava una vegada i una altra. Una particularitat de ca seva, però, és que tant son pare com sa mare eren uns grans cinèfils (i lectors), així que també es veien habitualment pel·lícules de Chaplin, els germans Marx, Woody Allen, Bergman i clàssics italians i americans. Tot d’estímuls que feren que aquella “nina tímida” passàs part dels seus primers anys encuriosida per les grans preguntes de la humanitat: qui som i d’on venim, com és de gran l’univers, la mort. Marga Melià Rigo (Palma, 1982), “inquieta i curiosa”, encara cerca respostes. Ens en parla la seva amiga de tota la vida Deborah Florit.

Determinació, valentia i fermesa són trets que desprèn la seva presència; la veu i la paraula són la seva carta de presentació al món. Maria Magdalena Amengual Caldés (Pollença, 1985) va créixer entre el Port de Pollença i sa Pobla, envoltada de l’amor dels padrins de banda i banda, que “eren els seus déus”. Durant una època, feia ois a la mel i als xampinyons. Avui és glosadora, una descoberta que “li va canviar la vida”, segons admet també ella mateixa. Ara bé, com a mestra d’educació especial, és ella qui contribueix a canviar la vida de molts d’infants.

El campament juvenil de Santa Maria de Formentor, situat a la finca de Cala Murta, recuperarà l’ús com a espai de campaments i activitats educatives després de la seva adequació. L’espai, vinculat des de fa dècades als campaments juvenils, tornarà així a tenir un ús públic destinat principalment a infants i joves.

Cada matí, mentre es bevia religiosament el seu Cola-Cao diari, mirava el Club Súper 3, del qual era soci. A casa encara en guarden el carnet. Com que té dos germans més grans, fins als set mesos d’embaràs, sa mare pensava que seria una nina –un desig que no es va complir perquè pocs anys després encara va venir un altre nin. Els primers anys no varen ser fàcils: “Fins als dos anys va estar sovint malalt, amb problemes de mocs, pit i orelles. A dos anys el varen haver d’operar dels carnots i tot va començar a anar millor”. Parla Ana Sitges, la mare del polític Ferran Montero, candidat a la batlia de Manacor per MÉS per Manacor.

Va ser una criatura mala de surar, perquè no li agradava gens ni mica menjar. Només volia córrer pels camps, explorar la naturalesa i, això sí, alimentar animalons. “De petit ja sabia que un conill, una cabra i un porc han de menjar diferent, i renyava qui fos que els donàs menjar sense tenir això en compte”. Ell, però, era de boca petita. Qui hauria dit, vint i busques anys més tard, que tindria una botiga d’aliments fets per ell mateix. Parlam de Nicolau Pons (Pollença, 1994), fundador de Sa Cabreta, una finca ecològica i formatgeria artesanal situada a la serra de Tramuntana, a Pollença. Ens parla d’ell una de les seves tietes, Cati Pons –sa mare són quatre germanes i dos germans!

A Santa Margalida hi ha un carrer que es diu Sa Placeta perquè són tres caps de cantons i fa una mica de plaça. Als anys vuitanta, entre les cases d’aquell redol hi vivien bastants d’al·lots, devers desset o devuit. No eren de la mateixa edat, però només hi havia una franja de cinc anys de diferència entre ells. El temps passà, cadascú feu la seva vida, però cada estiu tallen el carrer i fan un sopar per retrobar-se. Entre parelles i fills, s’ajunten unes 60 persones. Un dels convidats és el glosador Mateu Matas Ordinas Xurí (Santa Margalida, 1982). Ens ho conta el germà gran, Joan, que li treu cinc anys.

Un dia, a l’escola, va cantar-li les quaranta a una monja que havia pegat a la seva germana petita. Era, i encara ho és, “molt protectora, contestatària i justiciera”. Va ser una nina “que es feia notar”, segons conta la protegida, la petita, Catalina. Parlam de Maria Antònia Oliver, presidenta de l’entitat Memòria de Mallorca, que és la segona de tres germans. El germà gran és Francisco.

Entre els seus referents hi havia elSubcomandante Marcos i Malcolm X, un dels seus ídols de jove. Va jugar a bàsquet, però també practica des de fa anys esports menys convencionals, com la boxa. És fan d’Ismael Serrano. Va estudiar Filologia Catalana a la UIB i, després, Antropologia a la UB. Quan els Estats Units varen envair l’Iraq, l’any 2003, els estudiants de l’edifici Ramon Llull de la UIB varen omplir les parets de pintades contra la guerra. Prop de les escales principals encara se’n pot veure una. La va fer David Pujol, ara professor de català i candidat de MÉS per Palma a la batlia de Ciutat. “Com les altres, la varen voler tapar, però encara es pot distingir”. Ho conta Antoni Trobat, amic de David des dels anys d’universitat.

A Sant Lluís (Menorca) residia Mrs. Van Oppen, filla d’un militar britànic destacat a l’Índia quan encara estava sota el control directe de la Corona britànica. Feia classes particulars d’anglès que, més enllà dels fonaments gramaticals i fonètics, “estaven assortides de paisatges, experiències i estils de vida” que sobrepassaven en molt l’experiència diària i els cànons de la cultura occidental que coneixien fins llavors dos infants menorquins nascuts a finals dels 60. “Animava a explorar el desconegut, obrir-se a noves fronteres, acceptar la diversitat. Aquesta experiència, sens dubte, alimentaria el nostre interès per obrir-nos a nous horitzons. Alicia sol comentar que aquestes sessions d’anglès varen ser el germen de la seva posterior vocació científica”. Alicia és Alicia Sintes (1969), catedràtica i doctora en Física per la UIB; i ens en parla el seu germà, Tomàs Sintes (1966), també catedràtic i doctor en Física per la UIB.

“És una persona que t’il·lumina els pensaments. Per a mi, és el meu pare espiritual, fonamental a la meva vida. És un homenot d’aquests que en neix un cada segle. Un home universal que vibra i fa vibrar, i que tota la vida ho ha fet tot amb amor, generositat i tolerància”. Parla el poeta pobler Antoni Gost Curro (1953). Ho diu d’un altre Antoni, conegut, admirat i estimat, difícil de classificar: farmacèutic, activista cultural, agitador social i revolucionari. Parlam d’Antoni Torrens Gost (1937), impulsor de sa Pobla a Gràcia, de la trobada de xeremiers i lutiers, de la Llar de la Memòria, de la colla de dimonis Albopàs… entre tantíssimes altres coses.

Fa anys que viu a Andorra, una ubicació habitual entre ciclistes professionals per poder fer concentracions en altura. Igualment, manté els amics de tota la vida, amb els que va començar a pedalar. Des de la colla d’amics asseguren que en les distàncies curtes és pràcticament igual que quan era un infant: “Proper, divertit i molt natural”. Ara bé, sempre ha estat “molt reservat amb la seva intimitat”: “Les entrevistes i les càmeres no li agraden gens i, si pot evitar-les, ho fa”, ens conta Joan Danús, un dels amics d’infància del ciclista professional Enric Mas (Artà, 1995).

Una estampa familiar: els sis membres encabits dins un Renault 5 taronja de tres portes. Són quatre germans nascuts a Llucmajor. A casa sempre es va parlar castellà: el pare havia arribat de la Península i es va casar amb una mallorquina, la mare. La idiosincràsia lingüística de la família va canviar quan el germà número tres tenia uns 17 anys. Ho contarem més endavant. El tercer germà va néixer el 1968 i avui és poeta, narrador i professor: Miquel Bezares. Un incendi a ca seva, quan ell tenia uns quatre anys el va impactar tant que encara avui, quan comença a sentir olor de cremat, té un cert esglai, com si aquella olor li hagués quedat aferrada al nas per sempre més. El germà petit, Jesús –tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Tuti–, diu que Miquel “era un infant extraordinàriament espavilat”: “A vuit anys ja tenia el cap d’un al·lot de quinze; i a quinze semblava un senyor gran”, riu.

Les dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

Té un talent natural extraordinari per al ritme i un sentit molt fi de l’harmonia. De fet, va arribar a tocar de baixista amb gent de l’escena de Deià, vinculada al punk anglès, en grups com Sex Beatles. Qui sap si és perquè de ben petit escoltava música que no sonava enlloc a Mallorca: el seu germà gran, Jaume, li duia els discs de novetats musicals directament de Londres a principis dels 70. El germà d’enmig és Joan i el protagonista d’aquestes línies és el galerista Xavier Fiol (Palma, 1962). Ens hi acosta qui seria, pels anys que fa que es coneixen i l’afecte que es tenen, el quart germà: Ivan Albons.

Ja de ben petita tenia les idees molt clares. “Quan se li ficava una cosa entre cella i cella, havia de sortir-se amb la seva”, conten d’ella. Aviat desenvolupà una habilitat especial per aconseguir allò que volia: “Sabia perfectament com demanar les coses a cada persona. Ho feia amb innocència, però se’n sortia gairebé sempre. Ha tingut molta intuïció per llegir la gent”. Els infants i les històries han estat dues constants al llarg de tota la seva vida. Quan era nina, asseia les pepes i els contava contes. Més endavant estudià Magisteri i exercí durant uns anys com a mestra de Primària abans de dedicar-se plenament a la filologia. Parlam de Caterina Valriu (Inca, 1960), na Catalina Contacontes, i ens hi acosta la seva germana gran, Paula, que li pren set anys.