Les dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

Té un talent natural extraordinari per al ritme i un sentit molt fi de l’harmonia. De fet, va arribar a tocar de baixista amb gent de l’escena de Deià, vinculada al punk anglès, en grups com Sex Beatles. Qui sap si és perquè de ben petit escoltava música que no sonava enlloc a Mallorca: el seu germà gran, Jaume, li duia els discs de novetats musicals directament de Londres a principis dels 70. El germà d’enmig és Joan i el protagonista d’aquestes línies és el galerista Xavier Fiol (Palma, 1962). Ens hi acosta qui seria, pels anys que fa que es coneixen i l’afecte que es tenen, el quart germà: Ivan Albons.

Ja de ben petita tenia les idees molt clares. “Quan se li ficava una cosa entre cella i cella, havia de sortir-se amb la seva”, conten d’ella. Aviat desenvolupà una habilitat especial per aconseguir allò que volia: “Sabia perfectament com demanar les coses a cada persona. Ho feia amb innocència, però se’n sortia gairebé sempre. Ha tingut molta intuïció per llegir la gent”. Els infants i les històries han estat dues constants al llarg de tota la seva vida. Quan era nina, asseia les pepes i els contava contes. Més endavant estudià Magisteri i exercí durant uns anys com a mestra de Primària abans de dedicar-se plenament a la filologia. Parlam de Caterina Valriu (Inca, 1960), na Catalina Contacontes, i ens hi acosta la seva germana gran, Paula, que li pren set anys.

Va sentir les primeres jotes i boleros a Valldemossa, d’on era son pare, un poble que començava, a mitjans dels anys 50, a ser turístic. Ella va néixer el 1948 i es va criar a Palma, d’on era sa mare. A ca seva hi havia una pickup que sempre estava en marxa. Els primers discos que escoltà foren Picolíssima Serenata, de Renato Carosone, i Una Casita en Canadá. La marcaren d’una manera especial la chançon francesa i els cantautors italians, però també desenvolupà el gust per la música clàssica: “Adora profundament Bach”. És la segona de tres germans: el més gran és Biel, advocat; el petit, Rafel, escenògraf. Ella és compositora, una de les veus més reconegudes de Mallorca: parlam de Miquela Lladó. Ens hi acosta Pere Estelrich, matemàtic, musicòleg i col·laborador de diferents mitjans de comunicació.

Una persona propera, amb una rialla que enamorava i uns ulls lluents, àvids de coneixement, d’amor i de vida. Ben aviat començà a tocar la guitarra i a interessar-se per la música i les cançons. No hi havia per a ell un altre camí que no fos la música: “Son pare ja era músic, i sa mare nomia Cecília, patrona de la música”. Ho diu, mig seriosament i mig de bromes, Neus Ferrer, que destaca la bondat del personatge que descobrirem avui: “Quan es feia fosc sempre m’acompanyava a casa. Amb el temps vaig descobrir que era perquè estava molt interessat en la meva veïna, na Mercè, amb qui es van arribar a casar”. L’amic de tota la vida de Neus Ferrer és el músic i lingüista eivissenc Isidor Marí (1949).

M’agraden els ascensors. Si pensau que aquesta afirmació és banal, fins i tot vulgar, no ho negaré. Teniu raó. De fet, la banalitat i la vulgaritat també em poden agradar si estan ben contextualitzades. En la meva defensa, he d’explicar que els ascensors no m’agraden per la seva funció òbvia, la d’estalviar-te haver de pujar unes escales. El que m’agrada d’ells és la possibilitat que em donen d’amagar-me. Si tenc la sort de pujar-hi sola, i no hi ha ningú que m’hi vegi entrar, durant uns segons no hi ha un sol ésser en el planeta que sàpiga on som. Mentre la càpsula metàl·lica em duu a la planta que he indicat gràcies a un botó de dubtós disseny (normalment), estic completament desapareguda, deix d’existir en el món.

Hi havia una vegada una illa de platges sense gent i aigües cristal·lines; amb muntanyes per on anar d’excursió i no trobar-se absolutament ningú. És difícil d’imaginar, però un temps, a la plaça de Toros de Palma només hi havia plantes baixes i solars, i preadolescents aventurers de 12 i 13 anys que anaven tots sols d’acampada a l’altra punta de Mallorca. Avui en dia, de fet, acampar a l’illa està directament prohibit. Però existiren aquells dies, i aquella illa, quan els al·lots volien ballar i vestir com Elvis Presley, i els Beatles tenien tots els somnis per complir. El protagonista d’avui “volia ser el Peter Fonda mallorquí”, va ser “un molt bon corredor d’autòdrom (disciplina de motociclisme) i tingué una infància “lligada al carrer i a la natura”. Ell és Xavier Pastor (Palma, 1950), un dels grans referents de l’ecologisme a les Balears, i ens en parla un amic de la infància i de tota la vida, Santiago Bonnín.

És fan d’Umberto Tozzi. Però facem marxa enrere: va néixer en una casa de llépols, així que havia de sortir llépola tant sí com no. Des de ben petita que va mostrar interès pel dibuix i avui en dia és la seva manera de “desencapotar-se”. Jugava amb les Nancys, però sovint les intercanviava pels Airgam Boys del seu germà petit, Pau, amb qui hi ha quatre anys de diferència. És ell qui ens acosta a la figura de la seva germana gran, la política Xisca Mora Veny (1971). Fa pocs mesos que va deixar la cadira de batlessa de Porreres, el seu poble natal, després de 13 anys.

En un pis de 80 metres quadrats de la plaça de Madrid, hi vivien sis persones: quatre germans, mare i pare. En alguns moments també hi havia la padrina. Era una casa amb renou, una gran terrassa, i mentre uns tornaven de l’institut, hi havia un nadó que plorava. Entre el germà gran i la petita de la casa hi ha 14 anys de diferència. “Em sorprèn com, enmig d’aquella casa caòtica, plena de crits i infants jugant, en Pep podia llegir, totalment absort. Tenia una capacitat de concentració brutal, era com si s’evadís”. En Pep és Josep Ramon Cerdà (Palma, 1971), dramaturg i professor. Ens hi acosta la germana petita, Margalida, coneguda al món de les xarxes com Madò Llucia.

En Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

El protagonista d’avui té un magnetisme i una personalitat que en dificulten l’aproximació. Tan aviat s’apropa a les persones com se n’allunya, tan aviat t’enlluerna i t’enamora com et carrega. Ens en parlarà un amic de tota la vida, d’aquells amb qui comences a relacionar-te pegant quatre xuts al pati de l’escola quan despunta el sol adolescent: d’aquells que et coneixen tant que tenen, fins i tot, un poc de por de parlar de tu. El protagonista és l’artista Albert Pinya (Palma, 1985), i a la seva història més desconeguda ens hi acosta Francesc Becerra, amb qui es coneixen des de parvulari: “Aleshores n’Albert ja era una persona molt simpàtica, tot i que també tenia un punt introvertit”. Les contradiccions ens acompanyen durant totes aquestes línies.

Era un garrit rosset amb els ulls claríssims; tranquil i bo de dur. La seva jugueta preferida ha estat tota la vida una pilota de futbol. De fet, el futbol és la seva gran passió. I el Barça. En algun moment “va somiar ser futbolista”. Fins a gairebé la majoria d’edat, va jugar en diferents equips, com el Sallista, el Constància i el Murer. Quan era adolescent, fins i tot va fer d’àrbitre. Fa el nom (poc comú a les Illes) del padrí de Ciudad Real, d’on és son pare, Inocente Moreno. Parlam de qui fa més d’una dècada que és batle d’Inca amb les sigles del PSOE, Virgilio Moreno Sarrió. Ens descobreix la seva cara més desconeguda sa mare, Maria Sarrió.

Una infecció bacteriana va complicar la seva arribada al món el mes de novembre del 1983, una malaltia que el va deixar ben esprimatxat durant la infància. Res impedí, però, que aquell nin de Palma que passava els estius sencers i caps de setmana a Can Picafort corregués alegre damunt les roques esquerpes de devora la costa i ser un cul inquiet que trescava per amunt i per avall amb els cosins, un bon grup “de trapelles”: “S’han criat en comunitat, sobretot de petits. Es colaven als hotels i espantaven la gent que estava en remull sortint de cop de davall l’aigua”. Un dels cosins trapelles és l’artista visual Joan Aguiló, i ens parla d’ell l’actriu Catalina Inès Florit, la seva parella, amb qui es varen conèixer entre els colors blau i arena dels estius.

Quan era petita, li agradaven tant les maquinetes que deia que de gran volia ser “provadora de jocs de Nintendo i Game Boy”. Li feien pànic els animals –“és bastant espantosa”–, però això va canviar quan a dotze anys va arribar a casa na Boira, una cusseta que va fer que el pànic es transformàs en estima. És de la generació de nines que varen començar a anar a fer voltes pel poble amb una càmera digital per fer-se algunes “sessions de fotos” i penjar-les després a Fotolog i Tuenti. Hi ha un equilibri estrany en el seu dia a dia: la combinació d’una espècie de pànic escènic i vergonya amb la il·lusió i l’alegria d’explicar històries a un públic, sigui més gran o més petit. Parlam de Maria del Mar Coll (Muro, 1994), actriu, guionista, presentadora i còmica. Ens conta com era de petita sa mare, Martina Ferriol.

Diu d’ell que, d’adolescent, era “divertit, xerrador, graciós i molt bona persona”. Sortien a voltar quan queia el vespre per alguns dels bars clàssics de Palma: Es Carreró, Sa Font. Algun dia també anaven per Gomila: “I ell xerrava amb tothom, tenia molta retòrica i anava de grup en grup coneixent gent. Ara potser ha perdut un poc de gràcia, però continua essent un tros de pa”, diu, entre rialles –durant tota la conversa riu recordant bons moments–, Pedro Moll, un dels amics que el periodista i escriptor Jaume Oliver (1975) –reconegut recentment amb el premi Ciutat de Palma de novel·la– encara conserva de l’adolescència.

Va néixer un 22 de novembre de 1984, als vuit mesos de gestació, i, abans d’arribar a casa (que primer va ser Inca i, pocs anys després, Caimari) va haver d’estar gairebé un mes a la incubadora. La mare recorda aquells moments amb tristesa: “Als quatre o cinc dies vaig tornar a la feina per poder gaudir de la baixa de maternitat quan el nin fos a casa”, apunta. Va ser just abans de Nadal d’aquell any que la família va poder donar al fill la benvinguda com toca. El fill, que era tan petit que feia passar pena, és l’escriptor, poeta, traductor i col·laborador d’aquest setmanari, Jaume C. Pons Alorda. Ens en parla sa mare, Teresa Alorda, que sis anys després va tenir la segona filla: Glòria.

Quan va néixer, el mes de desembre de 1960, només hi havia dos canals a la televisió. Abans de descobrir i estimar la serra de Tramuntana va recórrer els Ports de Tortosa-Beseit. D’adolescent es va apuntar al centre excursionista del seu poble i anaven cap al Pirineu. Ens traslladam a la comarca del Baix Ebre, al municipi de Tortosa, per conèixer d’on ve el físic i actual rector de la Universitat de les Illes Balears, Jaume Carot, el tercer de quatre germans. Per damunt d’ell, els bessons Tomàs i Maria Cinta; la darrera fou Elena, que és qui posa veu a aquests records.

Com que era la petita de la casa, estava condemnada a heretar la roba de les germanes. La situació la va frustrar un poc, tothom vol estrenar qualque cosa, i ella no podia: “Per fer-la contenta, la mare la va dur a comprar sabates només per a ella: va triar unes sabates vermelles, amb piquets, d’estil sevillà. Era petita, però tan decidida que ni la mare ni la madona de la botiga la varen poder convèncer que no agafàs aquelles sabates”, conta María, la germana gran de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973). Aquesta determinació és un dels trets que destaca més de la seva germana, de qui diu que era més aviat una nina tímida i callada.

Era més de Blur que de les Spice Girls; més d’Oasis que de Britney Spears (encara que també sonava alguna cançó tant d’unes com de l’altra). L’explicació és fàcil, i qui conegui l’entorn ho entendrà: quan va començar a tenir l’edat de sortir els caps de setmana, anava al bar Plaça de sa Pobla, on s’ajuntaven els joves poblers i d’altres pobles propers. Entre les parets d’aquest bar, Magdalena Serra (sa Pobla, 1983), periodista i presentadora del programa Ara anam d’IB3, ballava les cançons de Blur, Oasis i R.E.M., i es va fer seva la cançó Al amanecer de Los fresones rebeldes. La cantaven a ple pulmó amb la seva amiga Maria Bel Cladera, que és qui ens acosta a la infància i adolescència de la periodista.

La música sonava fort i arribava a totes les habitacions de la casa: de Raimon i Maria del Mar Bonet a Los Suaves, passant per Metallica i Scorpions. “Deu ser perquè teníem la música a tota hora que s’ha quedat amb els nostres gustos musicals, sobretot els de son pare”. Ho diu Antònia Artigues, mare del director de cine Jaume Carrió (Esporles, 1983). “A 12 o 13 anys vàrem anar a veure Los Suaves i li varen caure les llàgrimes enmig del concert. És un nin molt sensible. També plora al cinema. Encara avui, si anam a veure junts una pel·lícula i ell s’emociona i jo no, em mira i diu: Joder, mamà”.