Quan llegeixes una novel·la que ha servit de matèria primera per filmar una pel·lícula extraordinària i mítica, inevitablement vas establint comparacions entre el text literari i la seva adaptació cinematogràfica: què hi ha en un que no sigui en l’altre, en què concorden, en què divergeixen, quin funciona millor, quines escenes s’han suprimit i quines s’han afegit, etc.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

Els admiradors de Jane Austen mai no podrem agrair prou a les editores Blanca Pujals i Isabel Monsó que tinguessin la idea i l’ànim de tirar endavant el Club Victòria de Viena Edicions, que reuneix les millors novel·les clàssiques angleses. Una edició tan bonica, amb traduccions excel·lents, convida a llegir, però també a rellegir.  Amb alguns d’aquests llibres –que ja coneixia– m’ha passat que els començo a fullejar amb la intenció de no arribar al final i, sense adonar-me’n, em torno a sentir subjugada pel text i no puc desenganxar-me’n fins a arribar a l’última pàgina.

Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962) ha dedicat els últims quinze anys a traduir les més de 3.000 pàgines d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Sense adonar-se'n, hi ha dedicat el mateix temps que l'autor francès va dedicar a escriure una de les novel·les que va marcar la literatura del segle XX.

Aquest Sant Jordi, a la parada de l'editorial Viena –que es dedica, des de fa més de dues dècades, a publicar clàssics moderns en català– van notar un canvi que els va il·lusionar: bona part dels compradors de la nova edició de Seny i sentiment, de Jane Austen, traduïda per Xavier Pàmies, eren estudiants d'institut i d'universitat. "Veies que venien a buscar la novel·la amb una gran il·lusió als ulls: era emocionant", recorda l'editora Blanca Pujals, que ha impulsat col·leccions com Petits Plaers i la recent Club Victòria, que oferirà als lectors catalans novel·les publicades entre la regència de Jordi IV –que arrenca el 1811, un any abans de la publicació de Seny i sentiment– i arribarà fins a principis del segle XX. La col·lecció se centrarà, sobretot, en el llarg i fructífer període victorià, comprès entre el 1837 i el 1902, durant el qual van publicar les tres germanes Brontë, George Eliot, Wilkie Collins, Charles Dickens, Thomas Hardy i Elizabeth Gaskell.