La situació de les llengües oficials a l'estat espanyol és d'una desigualtat flagrant, consagrada jurídicament per diversos reglaments i normatives, començant per la mateixa Constitució del 78. A la màxima llei espanyola hi queda ben clar que la llengua oficial d'Espanya és el castellà (diu castellà, no espanyol) i que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la. Tot seguit, concedeix que “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. No esmenta quines són ni com es diuen aquestes misterioses “altres llengües espanyoles”, ni a quines comunitats autònomes es parlen. De la vaguetat de l'article 3.2 se'n desprèn que evidentment no existeix cap “deure” de conèixer el català, l'eusquera i el gallec (les “altres llengües” en qüestió) i que, si de cas, als seus parlants els assisteix tan sols el dret d'usar-les als seus territoris. (El fet d'evitar concretar-ne els noms va dur a maniobres divisives com fer constar el “valencià” com a llengua oficial del País Valencià, oficialment rebatejat també com a Comunitat Valenciana al seu Estatut d'Autonomia.)

Un any després d'Alcarràs, Estibaliz Urresola (Laudio, Àlaba, 1984) vol repetir l'èxit de Carla Simón a la Berlinale amb 20.000 espècies d'abelles (20.000 erle espezie en euskera), un debut en el llarg que culmina una sòlida trajectòria en el curtmetratge amb obres com Somos polvo o la nominada als Goya Cuerdas. Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s'endinsa en l'univers infantil de la Coco durant l'estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d'escultura de l'avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d'abelles de la tia són els escenaris d'una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres.