No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

Charles Baudelaire no en va tenir prou sacsejant els fonaments de la poesia amb Les flors del mal, ni tampoc eixamplant-ne els límits amb les proses líriques –clarividents i irades– de L'spleen de París: també va revolucionar la crítica d'art amb un assaig imprescindible, El pintor de la vida moderna, que va publicar en tres episodis a finals del 1863 a Le Figaro.