Al número 113 del carrer del General Riera de Palma s’aixequen dos grans edificis, un al costat de l’altre: la Llar de la Infància i la Llar de l’Adolescència. Fa uns anys, acollien al seu interior centenars de nins i nines de 0 a 18 anys tutelats pels serveis socials. Però ara ja no queda res d’aquell model de protecció. La filosofia de macrocentres com a llar per als menors tutelats ha desaparegut fins al punt que Mallorca ha esdevingut un referent en l’acollida d’aquests infants, sobretot de nadons. Des del 2001, no hi ha ni un sol bebè –de 0 a 3 anys– vivint a cap centre o llar de menors. A hores d’ara, hi ha més menors vivint amb famílies –457, en total, 44 dels quals tenen entre 0 i 6 anys– que en residències de l’Administració –365.

La dada s’escolava a mitjans de juliol, esmicolava totes les males previsions i alhora feia bons els pitjors auguris. La dada que era notícia durava, malauradament, el que duren alguns titulars efímers. Un flaix fugisser i escasses reaccions polítiques. En el ritual de mirar cap a una altra banda, no fos cas que el mirall ens trenqués la cara. I, malgrat tot, la dada era clara, diàfana i comprensible. I crua: 1.993.000 catalans i catalanes ja estan en risc d’exclusió social. Un de cada quatre. La pitjor xifra de la darrera dècada. I sí, d’acord, segurament ja estava escrit que entraríem en la crisi desiguals i que en sortiríem més desiguals i més colpejats encara. Però les dades tot ho han empitjorat, fins i tot el passat que crèiem un xic més amable o menys destraler.