“Al principi ho odies, però quan ets a dins, si has trobat un bon acompanyament, ho gaudeixes molt”, diu Vital Jacinto, un fisioterapeuta de Premià de Mar. “Tens un focus mental absolut, més presència en les coses que fas”, destaca Paula Nadal, una instructora de ioga i benestar personal de Lloret de Mar. “Tens més energia i més control de la ment sobre el cos”, afegeix Jacinto. “Em va agradar tant, que ho vaig introduir a la meva pràctica diària”, reconeix Nadal.

Immediatesa, exposició, enveja, poder, estatus. Són paraules que es relacionen entre elles cada dia a les xarxes socials i que han acabat inundant moltes facetes del nostre dia a dia. La importància d'ensenyar el nostre suposat èxit a internet de cara a crear una marca personal basada en el triomf ha provocat que cada moviment que fem sigui degudament publicat, previ filtre perquè tot sembli molt millor del que realment és. Aquesta tendència s'ha fet forta en diversos sectors, i un dels més intensos és el dels viatges. On anem, amb qui, com ens ho passem o quin nivell de luxe tenim. Tot això és important quan es relacionen xarxes socials i vacances; d'aquí que s'hagi creat una nova manera de viatjar: el turisme frenètic.

Malgrat que estem en l'era de la imatge, inclús en un país com el Japó, en què la fotografia desperta una gran afició, han decidit posar-hi límits. A la població de Fujikawaguchiko, aquest any s'ha instal·lat una tanca amb una tela negra davant d'un supermercat de la cadena Lawson per dissuadir els turistes d'aturar-s'hi per fer fotos. L'indret s'havia fet viral perquè brinda una de les vistes més imponents sobre el mont Fuji que ofereix la localitat, amb l'atractiu afegit que està al costat d'un element tan característic del Japó contemporani com el popular supermercat. Tanmateix, l'edifici està situat en un carrer estret que s'ha vist incapaç de suportar l'allau de visitants, i s'ha optat per la via dràstica per dissuadir els visitants de fer-hi fotos.

Amb les mans gastades pels anys i els records, la Lola ens ensenya fotografies plenes de memòria. En una es veuen dues noies en banyador sobre una Vespa. Somriuen a càmera, plenes de joventut i de vida. En l’altra, un grup de nenes davant d’un petit autobús amb el rostre ple d’il·lusió. Aquell dia marxen d’excursió i encara està tot per fer i per descobrir. “Quins temps!”, rememora la Lola, que ara passa l’estona amb el Xavier i la Mari Montse a l’Espai de Gent Gran Carlit, a l’Eixample de Barcelona. Tots tres ens volen explicar com eren aquells estius de la seva infantesa i joventut. Tres històries ben diferents, però que tenen en comú uns mesos de llibertat i descoberta que s’han anat perdent amb el temps.

El 2015 Laia Costa es va convertir en la primera actriu estrangera a guanyar el màxim guardó del cinema alemany gràcies a la pel·lícula Victoria. Luci Lenox, directora de càsting irlandesa establerta a Barcelona, va jugar un paper fonamental en aquesta fita: va ser ella qui li va fer arribar la història. En el seu estudi, situat al barri de Gràcia, remarca que el que la fa sentir més orgullosa de la seva feina, a la qual va arribar per atzar, és "formar part del viatge de molts actors". Assegura que per ser directora de càsting de sèries o de cinema es necessita tenir bon ull i saber escoltar tant als directors, per entendre què volen, com als actors, que sovint se senten jutjats quan participen en aquests processos.

Totes les bestioles de l'estiu treuen el nas i venen a visitar-nos a casa, a la mar i a la muntanya i poca cosa podem fer per evitar la seva presència i, fins i tot, les seves molestes picades. A més a més, no ajuda tota la sèrie de mites que giren al voltant dels suposats comportaments d'aquests animals i també dels remeis que es poden adoptar a l'hora de guarir les ferides. Marta Vilavella, dermatòloga i fundadora de la clínica Idermic, considera que si bé a l'estiu les picades més freqüents són les de mosquit, les més molestes són les de medusa i les d'abelles o vespes, tres tipus d'animals presents al nostre voltant.

“Un dels moments més especials del dia és la sortida del sol, llevar-nos enmig de la natura, en un lloc on sense autocaravana, furgoneta o tenda seria pràcticament impossible llevar-t’hi”, afirma Pau Duran, un arquitecte amant de l’esport i de la naturalesa, pare de família amb la qual viu, pràcticament, tots els caps de setmana de l’any dins de l’autocaravana.

"A la televisió tot és mentida" és una frase que es podria aplicar, com a mínim parcialment, a The good wife, una de les millors sèries de Robert i Michelle King, matrimoni i duo creatiu. El drama legal, que es va estrenar el 2010 i actualment està disponible a SkyShowtime, se centrava en la història d’Alicia Florrick (Juliana Margulies), l’abnegada dona d’un fiscal infidel que, arran d’un escàndol sexual del seu marit, decideix tornar a exercir d’advocada. Després d’anys retirada del món laboral, per a l’Alicia no és fàcil reprendre la vida professional, però en el seu nou camí troba alguns suports que li faciliten les coses. Un d’aquests puntals era la Kalinda (Archie Panjabi), la investigadora del bufet on comença a treballar la protagonista, un dels personatges més carismàtics de la sèrie. L’ajuda inicial acabava evolucionant cap a una relació d’amistat profunda. Però, darrere la pantalla, la relació entre les dues actrius que interpretaven els personatges era ben diferent. La falta de sintonia va tenir un impacte en les trames i els fans van ser els primers que se'n van adonar i van alçar la veu d’alerta.

Ara fa gairebé un any que un volcà de l’illa canària de La Palma entrava en erupció. Era el 19 de setembre del 2021, i aquella erupció violenta va omplir les obertures dels informatius durant dies i setmanes. Una erupció destructiva que va canviar la morfologia de La Palma, va destrossar llars, carreteres i pobles sencers i no es va donar per acabada fins al 13 de desembre del mateix any. És la més llarga registrada a l’illa. Durant els mesos que va estar en erupció, aquest volcà, que es va conèixer com el Cumbre Vieja –però que en realitat no va tenir nom oficial fins aquest juliol, quan es va fer una consulta popular i es va decidir que es digués Tajogaite–, va generar un turisme que hi ha qui posa en qüestió.

Els gelats no són patrimoni exclusiu de les gelateries. La seva elaboració també pot ser un repte per a aprenents de cuiner i foodies casolans que els pot permetre experimentar al seu aire i amb els seus propis estris. En la preparació dels gelats, la clau és la textura i gairebé tot es juga en aquesta direcció, de manera que la introducció d'aire a la barreja es converteix en el gran repte per arribar a l'èxit. De fet, un dels processos bàsics de l'elaboració de gelats és l'anomenada batuda o introducció d'aire a la barreja, i és el que fan tan mil·limètricament les geladores. Sense aquestes màquines, una de les solucions és congelar primer la massa i després triturar-la, per tornar-la a congelar unes hores i, en acabat, tornar-la a batre i tornar-la a congelar, en un procés de trencament dels vidres que es formen durant la congelació i que persegueix la creació d'una textura que resulti agradable al paladar. Com més es repeteix aquest binomi de congelar i batre, més cremós és el resultat.

Rentar-nos la cara, les mans i les dents, dutxar-nos o fer servir desodorant són accions que formen part del nostre dia a dia, tot i que no sempre ha estat així. La higiene tal com l'entenem avui dia és un concepte relativament modern que ha anat evolucionant al llarg de la història. De fet, el terme com a tal no va aparèixer fins al segle XIX. Curiosament, l'origen de la paraula ve d'Higiea, nom la deessa grega de la salut.

La primera vegada que Katie Vincent, de 33 anys, es va posar sobre una taula de surf va ser per a una classe de ioga. L'aigua del llac Green de Seattle, als Estats Units, estava molt freda i envoltada per un camí amb alguns passejants que feien el badoc amb tot allò que tenien al voltant. Vincent no se'n sortia i va caure a l'aigua diverses vegades mentre altres estudiants feien equilibris de cap per avall. "Vaig sentir que mai podria fer això", confessa Vincent, que es dedica a impartir classes de jardineria ecològica, i en aquell moment no tenia cap dubte: "Mai seré tan bona com les altres persones".

Sol lluent, cel blau, brisa fina i tot el dia viure: el moment perfecte per fer un pícnic a l'aire lliure. Al parc, al bosc, a la muntanya o al mar: d'opcions n'hi ha moltes, però sigui quin sigui el paratge escollit convé ser responsables i respectuosos amb el medi en benefici de la salut del planeta. Per gaudir d'un pícnic a la natura i alhora protegir-la, resulta essencial una bona planificació: pensar en l'abans, el durant i el després. "Em preparo, penso com ho faré allà i en acabat com m’ho emportaré per no deixar residus", explica el doctor en ciències biològiques i professor de la Universitat de Barcelona Manel Gazo, que afegeix que "el que cal és aplicar el sentit comú. No utilitzar res que sigui d’un sol ús, que al final és el que embruta i acaba al mar, i apostar sempre per estris reutilitzables".

Una de les especialitats de la doctora Emma Ribas, psicòloga i sexòloga, és ajudar les persones a trobar una parella adequada. “Trobar parella és fàcil; trobar algú adequat per a tu és més difícil”, afirma. A la consulta ho veu molt sovint: les persones tendeixen a repetir patrons que les aboquen a relacions que no funcionen. Dit en altres paraules, ella es dedica a esmenar els errors de Cupido. Per algú amb tanta experiència ha de ser fàcil trobar parella, oi? Més aviat al contrari: Ribas va trigar molts anys a trobar la persona amb qui volia compartir un projecte de vida. 

Una cua interminable aguanta estoicament el sol de París. Podria ser la porta d’entrada a un museu estrella. En aquest cas, però, és la del Museu d'Arts Decoratives, situat a l’ala oest del Louvre. De l’edifici penja una lona fúcsia enorme amb una paraula manuscrita: Shocking! I just a sota, la frase que deslloriga el misteri: Les mondes surréalistes d’Elsa Schiaparelli, l’exposició que s’ha inaugurat només fa unes setmanes. La fila índia, lluny de sorprendre, només constata un fet irreversible: la moda és un gran reclam per als museus –generalistes i especialitzats–, per a les galeries i per a les fundacions privades. Acostuma a atreure un públic més jove i heterogeni, permet jugar amb nous llenguatges expositius, propicia interessants connexions intergeneracionals i interdisciplinàries i, per rematar-ho, dispara les vendes de marxandatge. Si Diana Vreeland –que va revolucionar el concepte d’exposició de moda del Metropolitan Museum de Nova York– aixequés el cap, no donaria crèdit. ¿Una retrospectiva de Viktor&Rolf a la ciutat xinesa de Shenzhen? Sí, això està passant, tot i que el focus mediàtic es concentra en el triangle París-Londres-Nova York.

Hidratant, amarg i depuratiu: el cogombre és tot això i fa molt d'estiu. Si bé s'acostuma a considerar aquesta verdura entre les més gustoses del mercat, ens ofereix múltiples possibilitats que van molt més enllà de les clàssiques amanides fresques. De fet, al contrari de la pràctica més habitual en moltes cuines, el cogombre no només serveix per tallar-lo a trossos i repartir-lo a desgana per l'amanida, sinó que funciona molt bé en altres plats, fins i tot adoptant el paper protagonista. Així i tot, aprendre a utilitzar-lo continua sent un repte pendent, malgrat que es tracta d'una hortalissa que porta molts segles entre nosaltres.

Atenció a aquestes paraules de fa més d'un segle: "Malles completes per al bany. Vestits de bany de jersei. Lectores als voltants de Boston. Veniu i examineu-los. 109, Kingston St., Boston, Mass. Envieu un segell per aconseguir el catàleg". Aquest anunci de la companyia Holmes & Co va aparèixer publicat al setmanari Harper’s Bazaar de finals de juny del 1898, acompanyat de la il·lustració d’una senyora equipada per anar a la platja. A l’època victoriana, això significava portar un vestit fosc, de coll tancat i màniga tres quarts, que tapava els genolls. I, a sota les faldilles, unes malles de bany que cobrien fins i tot els peus, i que representaven una millora respecte als tradicionals pantalons de llana. Els homes també havien de ser decorosos a l’hora de gaudir de jornades marítimes mixtes. La doble moral victoriana ja no permetia que es banyessin despullats, un costum que Thomas Eakins havia retratat magistralment al quadre The swimming hole (1885). L'uniforme de platja dels homes era quasi tan farragós com el de les dones, però aviat va mutar en un de més lleuger: una samarreta de màniga curta i uns shorts per sobre del genoll, tots dos de cotó i bastant ajustats, com mostren els catàlegs dels grans magatzems Sears del tombant del segle XX.

L’estiu trenca els hàbits quotidians, també a la cuina. És probable que durant l'any ens hàgim esforçat de valent per ser sostenibles, tenint cura de comprar allò que és imprescindible en funció de la planificació setmanal, d'aprofitar el menjar sobrant del sopar per no acabar-lo llençant, de congelar receptes cuinades a casa també amb la idea que les sobres serveixin per a un altre àpat i de reciclar degudament. Ara bé, els dies calorosos d'estiu ens conviden a relaxar-nos i és probable que durant les vacances hàgim descuidat algunes d'aquestes pràctiques, però és convenient no perdre els bons costums.

Els castells ens desperten admiració. Quan viatgem, és habitual que formin part de la nostra ruta, i aturar-nos-hi ens permet gaudir d’una edificació magnífica carregada d’història. Travessar-ne les portes és garantia d’iniciar un viatge que ens trasllada a una altra època, a un passat atractiu que ens atrapa, com exemplifica Jordi Bolòs, que és catedràtic d'història medieval de la Universitat de Lleida: "Un castell és com un document que em permet apropar-me a un paisatge històric i a unes persones que van viure fa molts segles. Suposo que molta gent potser es mou més per una idea romàntica sobre el passat, cosa que fa que se senti atreta per un castell, una església, un poble medieval, etc. En alguns casos aquest aspecte s’ha potenciat, per exemple amb relació als pretesos castells càtars".

Les excursions en plena natura són una de les activitats més agraïdes que es poden fer a l'estiu. El gaudi dels espais naturals té moltes possibilitats, i una d'elles és l'observació de l'entorn per conèixer-lo i sentir que també en formem part. Els paisatges mediterranis ens són del tot familiars, però la flora que ens envolta amaga molts secrets i, massa sovint, no sabem reconèixer-la malgrat tenir-la ben a prop. Quina és la planta més comuna a les nostres latituds? Com es diu l'arbust més present en els nostres matollars? Quines característiques ha desplegat la flora per adaptar-se a un clima sec i amb alt risc d'incendi com el nostre? Tot això es pot descobrir amb senzilles sortides a qualsevol espai natural al nostre abast, en escapades en família, amb amics o en parella.