Ara que s’acosta el moment electoral, el moment de destriar amb quines mentides polítiques combregam menys, voldria repensar la relació que té la política amb la veritat. La filòsofa Hannah Arendt, a qui la pensadora Fina Birulés ens ha regalat un apropament esplèndid, fa un diagnòstic acurat sobre els règims totalitaris, mostra la crisi epistemològica que aquests van generar i planteja una qüestió que ens interpel·la amb molta força: és encara legítim dir la veritat en política?

A la segona de les Consideracions intempestives de Nietzsche, hi ha un fragment que sempre m’ha fascinat. El filòsof ens convida a contemplar un ramat que pastura, des de l’alba fins a la nit, un dia darrere un altre, ignorant l’ahir i el demà, fermat a l’instant amb un vincle ferotge però molt breu, per tant lliure d’anhels i de melancolia. Nietzsche diu que contemplar aquest ramat ens afecta molt als éssers humans. Presumim de la nostra humanitat, però envejam la seva existència. Desitjam la seva felicitat i la desitjam en va, perquè som incapaços de desitjar com desitgen ells. Nosaltres estam fets de ‘memòria’, el que anomenam ‘jo’ es construeix a partir del teixit d’instants que ens força a viure més enllà de la immediatesa, ens desferma de l’instant.

El Partit Popular ha tornat a jugar amb el tema que més males passades li ha fet en el passat. El portaveu del PP, Toni Costa, ha reivindicat que "vol continuar parlant eivissenc" i que per això vol que es fomentin les diferents varietats intradialectals de manera parlada. Alhora, Costa ha sorprès perquè també ha trencat amb el discurs institucional dels populars i ha dit que reconeixia la unitat de la llengua catalana.

Hi ha motius per pensar que el món, també Espanya i també Catalunya, ha entrat en un procés d’involució. L’èxit econòmic de la Xina ha demostrat que el progrés econòmic i tecnològic és compatible amb la manca de llibertat i que certs pobles en certes circumstàncies accepten la reducció de llibertats si es compensen amb benestar material.