<![CDATA[Ara Balears - poesia]]> 10 <![CDATA[Ser puma i córrer més enllà dels límits]]> Amb Dietari del puma, publicat a LaBreu Edicions en aquest any en què en celebra 20 d’existència, Susanna Rafart ens ofereix una altra obra d’una ambició literària portentosa, un llibre que desafia les fronteres entre dietari, poesia, prosa reflexiva i relat de viatge per endinsar-se en una qüestió de rabiosa actualitat: la possibilitat de deixar de participar en el món des de la centralitat humana. El puma no és aquí una simple metàfora ni un motiu ornamental, és una presència fonamental que transforma veu, cos i percepció des de les arrels. Rafart emprèn una operació de gran audàcia imaginativa i muda en animal salvatge per comprendre què hi ha més enllà de la identitat i per explorar la tèrbola zona en què memòria, paisatge i desaparició es confonen en un mateix doll violent i alliberador. El resultat és un llibre lliure, exigent i profundament personal que converteix les metamorfosis en formes de coneixement.

]]> <![CDATA[Anar pel camí ver]]> L’admirat poeta Àngel Terrón torna a publicar llibre, i això sempre és bona notícia per als lectors fidels: Com un morter d’àgata arriba gràcies a Ensiola Editorial en una edició de luxe amb precioses pintures a tot color de Vicenç Ochoa a un preu més assequible impossible de vint euros. El resultat són vint-i-dos poemes d’alta intensitat lírica i vint-i-dues imatges abstractes que no els il·lustren pas, més aviat hi dialoguen a través de petits detalls: un motiu, un color, un aire… Sense cap casta de dubte és un volum bellíssim i delicat.

]]> <![CDATA[La religió dels records]]> Vincles, de Feliu Formosa, a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central, és un llibre meravellosament lúcid i emocionant, una obra en què el poeta sembla voler recosir els fils cabdals de l’existència. Els trenta-dos poemes que componen el volum, escrits en hexasíl·labs, recuperen una mètrica que l’autor ja havia explorat al Llibre de les meditacions i que aquí adquireix una nova respiració més continguda i, tanmateix, d’elevada intensitat. El llibre es llegeix sota la claror de Cançoner, una de les seves obres mestres, i tal importància queda explícitament subratllada en la nota que tanca el volum. No és, per tant, un exercici retrospectiu convencional, sinó més aviat una operació purament poètica: tornar a la pròpia vida per descobrir què persisteix i quins mots poden encara donar forma a allò viscut.

]]> <![CDATA[“Passen els segles i Shakespeare continua tocant l’ànima de les persones”]]>

Venus i Adonis arriba per primera vegada a Mallorca, els dies 13 i 14 d’agost, onze anys després de l’estrena, amb Jordi Bosch, Emma Vilarasau i el violoncel·lista Lluís Claret, de bracet de la Fundació Mallorca Literària

]]> <![CDATA[PoésArt reneix a Artà després de cinc anys i prepara una desena edició dedicada als poetes mallorquins]]>

Després de cinc anys d'aturada, el festival de poesia PoésArt tornarà aquest octubre a Artà amb una nova etapa impulsada per la recent constituïda associació PoésArt. El projecte reprèn l'activitat amb la voluntat de consolidar-se com un espai de referència per a la poesia contemporània i, en aquesta desena edició, posarà el focus en els poetes mallorquins.

]]> <![CDATA[La força d’una veu exiliada entre les barques]]> Lluís Servera Sitjar no és només una de les més bones persones amb qui puguis tenir la sort de topar, és també un home actiu que ha defensat projectes especials talment la revista de traduccions Superna, un poeta que sens dubte s’ha de tenir en compte per la qualitat dels seus versos plens de saviesa, un traductor d’absoluta referència que ens ha proporcionat excepcionals obres, un autèntic ambaixador cultural entre els Països Catalans i Itàlia. La seva darrera bella tasca ha estat traslladar a la nostra llengua La barca, primeríssim llibre del magnífic poeta Mario Luzi, per a l’emblemàtica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. No és la primera volta que gaudim de Luzi en català –ja que el mateix Servera Sitjar en va traduir La Passió. Via Crucis al Colosseu per a La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor– però l’aparició de La barca és una excel·lent excusa per tornar-hi: les millors lectures són relectures. 

]]> <![CDATA[Cuirassats]]> Darrerament he tornat a Friedrich Nietzsche i al seu poderós Ecce homo amb traducció de l’enyorat J. M. Terricabras a la desapareguda Accent Editorial. En un dels passatges més vibrants, el filòsof alemany que feia servir un martell per pensar i per escriure recorda un cim de decadència personal –poc abans de posar-se a escriure Humà, massa humà com a antídot– quan es va abocar a mètriques antigues amb meticulosa precisió i ulls malalts. Quin oi. Coincidesc amb ell: en efecte, perdre temps i esforços amb mètriques antigues i rimetes estantisses, reaccionarisme cultural que coincideix amb el reaccionarisme polític actual, és sinònim de decadència, i tal agonia, aquests darrers temps, fa l’efecte de prendre fua i volada al nostre voltant, sobretot entre les generacions més joves, que semblen haver sortit velles de l’ou. Per combatre tanta estultícia, tanta curtor de mires, convé llegir obres que desperten sentits nous, que es creen a partir de la independència més radical i d’una expressivitat rica en recursos i matisos, llibres amb l’originalitat com a fonament absolut i amarats d’obstinació d’escriure contra tot, malgrat tot. Poques obres combreguen més amb aquests principis que la de Lluís Maicas, un dels escriptors més prolífics, genuïns i singulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI.

]]> <![CDATA[“En poesia fa por incloure humor; pot parèixer que banalitzes el que escrius”]]>

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

]]> <![CDATA[Un raig de sol com un xanglot de raïm rosat]]> Fa bastant de temps que consider Ramon Ramon un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània. He aclamat amb furor obres seves com l’excepcional Els temps interromputs a Edicions del Buc i llegesc els seus dietaris amb la mateixa avidesa que m’impulsa davant títols canònics del gènere com els que ens han proporcionat Maria Aurèlia Capmany, Feliu Formosa i Lluís Maicas. L’últim volum del cicle vivencial de Ramon Ramon va ser el colpidor i inspirador L’any dels cinquanta. Dietari 2020 a Lleonard Muntaner, Editor. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que el confirma com un autèntic mestre de la precisió. Lluny de convertir el confinament per la covid o l’arribada a la cinquantena en mers motius autobiogràfics, el savi escriptor transforma tals experiències, la col·lectiva i la personal, en pilars que el propulsen cap a una mirada que s’expressa amb lucidesa clarivident sobre el pas del temps, la situació actual dels Països Catalans a través de paisatges ultralocals amb ressons universals, l’acte d’escriure en aquest dur segle XXI i la fràgil condició humana. Poques intel·ligències tenen el poder d’elevar la quotidianitat a la categoria d’idea refinada, compartida, i Ramon Ramon n’és un savi i eloqüent posseïdor.

]]> <![CDATA[Terres rares]]> Després d’onze anys de silenci editorial –que en el fons no vol dir que el poeta hagi estat callat, com ell mateix dona a entendre al magnífic pròleg que actua de boca d’entrada, ja que en realitat tot aquest temps ha estat congriant l’esdeveniment, esperant el millor instant i preparant-se per a l’esclat talment el bon caçador– Emili Sánchez-Rubio publica un nou poemari: Terres rares a la deliciosa col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Ho vull dir de bell antuvi: es tracta d’una obra colossal, visionària, prodigiosa que confirma l’autor com un dels millors de la seva generació. Per tant, ens trobam davant d’un retorn dalt de tot, d’un autèntic renaixement, d’un ressorgiment que mereix tota la nostra atenció i passió. Llegint aquestes pàgines il·luminades per una saviesa extrema he re-cor-dat, tornar les coses al cor, segons el centenarial Blai Bonet, com de molt m’ha fet al·lucinar sempre la proposta lírica d’aquest profeta nascut a Ciutat de Mal el 1983 que ha estat Nigromant i que ara torna com a Alquimista o, millor encara, un Presocràtic del Futur, un Científic Oracular.

]]> <![CDATA[La intel·ligència superdotada de les flors]]> “La humanitat, gairebé tota, ha perdut el valor natural” és una de les moltes i valuoses sentències que inunden conceptualment, i amb tota la raó i urgència del món, l’acabat de sortir i excepcional poemari de Laia Malo: Rum-rum a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda del segell Cafè Central. Dic que és excepcional perquè en efecte ho és: l’autora fa un salt brutal cap endavant en la seva trajectòria i ens brinda el seu millor llibre, un volum sedimentat i alimentat per totes i cadascuna de les múltiples tasques de la poeta, ja que a més a més de traductora de l’anglès i del rus, Malo també tradueix altres llenguatges del globus, sobretot els dels fascinants universos dels insectes, perquè entenguem i copsem altres realitats més enllà de les superfícies de les coses. Al costat de denúncies necessàries com les ja exposades hi ha, alhora i en tot feliç moment, un ferm sentiment d’esperança: la irrenunciable il·lusió que encara és possible un canvi que meni a una nova consciència global d’imprescindible retorn al medi natural. De fet, la poeta, més ambiciosa que mai, convida a una refundació de tota la Cultura enfront de la Natura: “En el principi fou el Verd”. I no, no es tracta només d’una troballa verbal fulgurant, és l’esperit renovador d’un llibre magnífic construït a partir de prodigiosos biopoemes polítics, no pas els primers en literatura catalana però sí els millors fins ara sense cap dubte.

]]> <![CDATA[“La poesia és l’oportunitat d’utilitzar les paraules d’una altra manera”]]>

Nascuda a Sant Joan l’any 1998, Júlia Febrer Bausà forma part d’aquesta nova generació de veus que arriben a la poesia amb una mirada pròpia, feta de paraula, imatge i matèria. El seu nom ha començat a ressonar amb força dins el panorama literari després d’obtenir el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025 amb Arrel inoïda, una obra que confirma la solidesa d’una autora encara jove, però amb un univers poètic ja ben definit. A aquest reconeixement s’ha sumat enguany el premi Martí Dot de Poesia, convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, pel poemari Llum de cendra, que es publicarà a la tardor.

]]> <![CDATA[Difàcil és]]> Feia temps que Edicions Poncianes no publicava res nou, per això ha estat una alegria que aquest segell tan especial hagi tret a la llum un volum interessantíssim: Difàcil, el nou títol de Manel Ollé, professor en Història i Cultura de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra, traductor, crític i, sobretot, poeta de destacada trajectòria que ha merescut guardons de prestigi com el premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia amb Mirall negre, el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Bratislava o Bucarest i el premi Jocs Florals de Barcelona amb Un grapat de pedres d’aigua, entre d’altres.

]]> <![CDATA[A punt per a un grandíssim periple?]]> Qui es pot atrevir a afirmar que la literatura catalana es troba en decadència? Jo només sé veure una creativitat cada cop més ambiciosa, cada vegada més poderosa. Aquests darrers anys han proliferat més veus, més estils, més generacions en convivència que mai, també més propostes que en tota la nostra història. Davant d’això, declar que és evident que sí que tenim estructures d’Estat: l’edició en llengua catalana, la traducció en llengua catalana i la literatura en llengua catalana ho són sense cap casta de dubte. Perquè hi ha llibres que contenen, dins seu, països i utopies. És la sensació que he tengut llegint èpiques epopeies recents que capturen l’essència del nostre món caòtic i apassionant com Cor pirinenc, de Lluís Calvo (Lleonard Muntaner, Editor, premi Jacint Verdaguer); Arnau, d’Adrià Targa (Editorial Proa, premi de la Crítica), i El Periple, de Damià Rotger Miró (Galés Edicions, premi Mallorca de poesia 2025).

]]> <![CDATA[Suca'm l'autonomia]]> A les entrevistes que respon Mahmud Darwix al bell volum La Palestina com a metàfora (Lleonard Muntaner, Editor), el poeta palestí indaga en temes cabdals, com la idea d’exili permanent i el trenc de la Història a causa de la fragilitat de les baules de transmissió –idea que Lluís Calvo analitza al magnífic assaig Els llegats (Arcàdia)–, també en el fet que el cos s’ha convertit en el darrer baluard, el darrer refugi, l’arma definitiva amb la qual continuar el combat en aquests temps de caos. M’atreviria a dir que aquesta és una de les claus per entendre la proliferació i exaltació de les poètiques del cos i de la poesia mòrbida, tendències imprescindibles de la poesia catalana del segle XXI en un moviment de forces que s’oposa, de manera marcada, a un neoformalisme recalcitrant que torna a la mètrica i a la rima com a fonaments de l’escriptura de versos. En tot això he pensat llegint, i gaudint, El cant de les cigales, el novíssim i brutalíssim títol de la poeta llucmajorera Cecília Navarro, obrassa més que mereixedora del 43è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.

]]> <![CDATA[Tríptic aterrat (II): Les roses]]>

Tocar de peus a terra és aterridor. Espanta, perquè la realitat és un present amb més de quaranta conflictes bèl·lics, en un planeta en què un 1% dels humans acumulen gairebé la meitat de la riquesa econòmica, i en un país en què només un 1% i busques de la població llegeix poesia. Tanmateix, la gravetat ens empeny a fer-ho. Saltironejant de puntetes o a peu coix, amb una cama enlaire, i fent com si tot plegat fos un atzar o voluntat de déus en els quals no creiem, podem aconseguir la il·lusió del vol. És en contacte amb l’escorça de la Terra, allà amb el 40% d’espècies d’insectes que ja estan en perill d’extinció, on trobarem una mena de recompensa immaterial i intangible: aterrats i enxarxats, ens sentirem part d’alguna cosa que hi ha la possibilitat de moure.

]]> <![CDATA[“El desig femení és molt brut, però ningú té els collons de dir-ho”]]>

“T’escric / perquè et cerc. / I perquè et vull matar”. “S’equivoquen: / la foscor no amaga res. / Ho fa brillar tot”. “M’arrancaré els ulls / per no veure / que estàs mirant”. Són només tres dels fragments amb què la periodista i col·laboradora de l’ARA Balears Clàudia Darder (sa Pobla, 1994) debuta com a poeta amb Com una cussa (Adia Edicions), poemari amb què va quedar finalista del premi Salvador Iborra. A un dels epílegs, el també poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt el defineix com “un tros de carn calenta que encara batega”.

]]> <![CDATA[La II Marató Poètica de Vilafranca dona el sus a la Setmana del Llibre al Pla]]>

Vilafranca de Bonany dona el sus a la Setmana del Llibre al municipi amb la celebració de la II Marató Poètica, que va tenir lloc divendres 17 i dissabte 18 d’abril al restaurant d’Eliss (Ctra. Palma, 29).

]]> <![CDATA["La poesia és inútil i necessària en aquest sistema de guerra"]]>

L’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.

]]> <![CDATA[“La poesia no t’evita cap dol”]]>

Un premi nou s’afegeix a la trajectòria de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), reconegut ja amb guardons com el Carles Riba, el Sant Jordi i els Jocs Florals de Barcelona, entre d’altres. Però en rebre el Josep Maria Llompart a millor obra de poesia en català per Sala Augusta, seguit de Llengua materna (Proa), que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en el marc dels premis Cavall Verd, l’escriptor considera que és ell que s’afegeix a una llista d’autors que, diu, espera no desmerèixer. Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Antònia Vicens, entre d’altres, l’han rebut abans que ell. “Fa una il·lusió especial perquè qui et reconeix la feina són els teus col·legues, la gent amb qui comparteixes ofici”, confessa.

]]>