<![CDATA[Ara Balears - poesia]]> 10 <![CDATA[Terres rares]]> Després d’onze anys de silenci editorial –que en el fons no vol dir que el poeta hagi estat callat, com ell mateix dona a entendre al magnífic pròleg que actua de boca d’entrada, ja que en realitat tot aquest temps ha estat congriant l’esdeveniment, esperant el millor instant i preparant-se per a l’esclat talment el bon caçador– Emili Sánchez-Rubio publica un nou poemari: Terres rares a la deliciosa col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Ho vull dir de bell antuvi: es tracta d’una obra colossal, visionària, prodigiosa que confirma l’autor com un dels millors de la seva generació. Per tant, ens trobam davant d’un retorn dalt de tot, d’un autèntic renaixement, d’un ressorgiment que mereix tota la nostra atenció i passió. Llegint aquestes pàgines il·luminades per una saviesa extrema he re-cor-dat, tornar les coses al cor, segons el centenarial Blai Bonet, com de molt m’ha fet al·lucinar sempre la proposta lírica d’aquest profeta nascut a Ciutat de Mal el 1983 que ha estat Nigromant i que ara torna com a Alquimista o, millor encara, un Presocràtic del Futur, un Científic Oracular.

]]> <![CDATA[La intel·ligència superdotada de les flors]]> “La humanitat, gairebé tota, ha perdut el valor natural” és una de les moltes i valuoses sentències que inunden conceptualment, i amb tota la raó i urgència del món, l’acabat de sortir i excepcional poemari de Laia Malo: Rum-rum a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda del segell Cafè Central. Dic que és excepcional perquè en efecte ho és: l’autora fa un salt brutal cap endavant en la seva trajectòria i ens brinda el seu millor llibre, un volum sedimentat i alimentat per totes i cadascuna de les múltiples tasques de la poeta, ja que a més a més de traductora de l’anglès i del rus, Malo també tradueix altres llenguatges del globus, sobretot els dels fascinants universos dels insectes, perquè entenguem i copsem altres realitats més enllà de les superfícies de les coses. Al costat de denúncies necessàries com les ja exposades hi ha, alhora i en tot feliç moment, un ferm sentiment d’esperança: la irrenunciable il·lusió que encara és possible un canvi que meni a una nova consciència global d’imprescindible retorn al medi natural. De fet, la poeta, més ambiciosa que mai, convida a una refundació de tota la Cultura enfront de la Natura: “En el principi fou el Verd”. I no, no es tracta només d’una troballa verbal fulgurant, és l’esperit renovador d’un llibre magnífic construït a partir de prodigiosos biopoemes polítics, no pas els primers en literatura catalana però sí els millors fins ara sense cap dubte.

]]> <![CDATA[“La poesia és l’oportunitat d’utilitzar les paraules d’una altra manera”]]>

Nascuda a Sant Joan l’any 1998, Júlia Febrer Bausà forma part d’aquesta nova generació de veus que arriben a la poesia amb una mirada pròpia, feta de paraula, imatge i matèria. El seu nom ha començat a ressonar amb força dins el panorama literari després d’obtenir el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025 amb Arrel inoïda, una obra que confirma la solidesa d’una autora encara jove, però amb un univers poètic ja ben definit. A aquest reconeixement s’ha sumat enguany el premi Martí Dot de Poesia, convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, pel poemari Llum de cendra, que es publicarà a la tardor.

]]> <![CDATA[Difàcil és]]> Feia temps que Edicions Poncianes no publicava res nou, per això ha estat una alegria que aquest segell tan especial hagi tret a la llum un volum interessantíssim: Difàcil, el nou títol de Manel Ollé, professor en Història i Cultura de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra, traductor, crític i, sobretot, poeta de destacada trajectòria que ha merescut guardons de prestigi com el premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia amb Mirall negre, el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Bratislava o Bucarest i el premi Jocs Florals de Barcelona amb Un grapat de pedres d’aigua, entre d’altres.

]]> <![CDATA[A punt per a un grandíssim periple?]]> Qui es pot atrevir a afirmar que la literatura catalana es troba en decadència? Jo només sé veure una creativitat cada cop més ambiciosa, cada vegada més poderosa. Aquests darrers anys han proliferat més veus, més estils, més generacions en convivència que mai, també més propostes que en tota la nostra història. Davant d’això, declar que és evident que sí que tenim estructures d’Estat: l’edició en llengua catalana, la traducció en llengua catalana i la literatura en llengua catalana ho són sense cap casta de dubte. Perquè hi ha llibres que contenen, dins seu, països i utopies. És la sensació que he tengut llegint èpiques epopeies recents que capturen l’essència del nostre món caòtic i apassionant com Cor pirinenc, de Lluís Calvo (Lleonard Muntaner, Editor, premi Jacint Verdaguer); Arnau, d’Adrià Targa (Editorial Proa, premi de la Crítica), i El Periple, de Damià Rotger Miró (Galés Edicions, premi Mallorca de poesia 2025).

]]> <![CDATA[Suca'm l'autonomia]]> A les entrevistes que respon Mahmud Darwix al bell volum La Palestina com a metàfora (Lleonard Muntaner, Editor), el poeta palestí indaga en temes cabdals, com la idea d’exili permanent i el trenc de la Història a causa de la fragilitat de les baules de transmissió –idea que Lluís Calvo analitza al magnífic assaig Els llegats (Arcàdia)–, també en el fet que el cos s’ha convertit en el darrer baluard, el darrer refugi, l’arma definitiva amb la qual continuar el combat en aquests temps de caos. M’atreviria a dir que aquesta és una de les claus per entendre la proliferació i exaltació de les poètiques del cos i de la poesia mòrbida, tendències imprescindibles de la poesia catalana del segle XXI en un moviment de forces que s’oposa, de manera marcada, a un neoformalisme recalcitrant que torna a la mètrica i a la rima com a fonaments de l’escriptura de versos. En tot això he pensat llegint, i gaudint, El cant de les cigales, el novíssim i brutalíssim títol de la poeta llucmajorera Cecília Navarro, obrassa més que mereixedora del 43è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.

]]> <![CDATA[Tríptic aterrat (II): Les roses]]>

Tocar de peus a terra és aterridor. Espanta, perquè la realitat és un present amb més de quaranta conflictes bèl·lics, en un planeta en què un 1% dels humans acumulen gairebé la meitat de la riquesa econòmica, i en un país en què només un 1% i busques de la població llegeix poesia. Tanmateix, la gravetat ens empeny a fer-ho. Saltironejant de puntetes o a peu coix, amb una cama enlaire, i fent com si tot plegat fos un atzar o voluntat de déus en els quals no creiem, podem aconseguir la il·lusió del vol. És en contacte amb l’escorça de la Terra, allà amb el 40% d’espècies d’insectes que ja estan en perill d’extinció, on trobarem una mena de recompensa immaterial i intangible: aterrats i enxarxats, ens sentirem part d’alguna cosa que hi ha la possibilitat de moure.

]]> <![CDATA[“El desig femení és molt brut, però ningú té els collons de dir-ho”]]>

“T’escric / perquè et cerc. / I perquè et vull matar”. “S’equivoquen: / la foscor no amaga res. / Ho fa brillar tot”. “M’arrancaré els ulls / per no veure / que estàs mirant”. Són només tres dels fragments amb què la periodista i col·laboradora de l’ARA Balears Clàudia Darder (sa Pobla, 1994) debuta com a poeta amb Com una cussa (Adia Edicions), poemari amb què va quedar finalista del premi Salvador Iborra. A un dels epílegs, el també poeta Joan Tomàs Martínez Grimalt el defineix com “un tros de carn calenta que encara batega”.

]]> <![CDATA[La II Marató Poètica de Vilafranca dona el sus a la Setmana del Llibre al Pla]]>

Vilafranca de Bonany dona el sus a la Setmana del Llibre al municipi amb la celebració de la II Marató Poètica, que va tenir lloc divendres 17 i dissabte 18 d’abril al restaurant d’Eliss (Ctra. Palma, 29).

]]> <![CDATA["La poesia és inútil i necessària en aquest sistema de guerra"]]>

L’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.

]]> <![CDATA[“La poesia no t’evita cap dol”]]>

Un premi nou s’afegeix a la trajectòria de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), reconegut ja amb guardons com el Carles Riba, el Sant Jordi i els Jocs Florals de Barcelona, entre d’altres. Però en rebre el Josep Maria Llompart a millor obra de poesia en català per Sala Augusta, seguit de Llengua materna (Proa), que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en el marc dels premis Cavall Verd, l’escriptor considera que és ell que s’afegeix a una llista d’autors que, diu, espera no desmerèixer. Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Antònia Vicens, entre d’altres, l’han rebut abans que ell. “Fa una il·lusió especial perquè qui et reconeix la feina són els teus col·legues, la gent amb qui comparteixes ofici”, confessa.

]]> <![CDATA['Trast', el crit més coratjós de Biel Mesquida]]> Amb Trast, acabat de sortir del forn de la factoria LaBreu Edicions en un vintè aniversari que està assolint un munt de reconeixements, Biel Mesquida signa un dels llibres més pletòrics i necessaris de la seva trajectòria, una obra poètica que arriba en el moment just: després del merescudíssim reconeixement del premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també en un període sociològic i polític de grans turbulències mundials, amb un nefast retorn a tendències d’ultradreta que ens haurien de preocupar molt més. Trast és un manifest, una abrandada proposta textual que ens rebenta a la cara per recordar-nos que la veu d’aquest creador pancatalà és fonamental car fa fonament i, a més a més, es troba en plena combustió catalitzadora, en furibund carnatge. Aquest nou volum fet de versos exaltats és una explosió de ràbia lúcida i d’energia reivindicativa que no concedeix treva: un poema llarg i torrencial fragmentat en vuit cants que sorgeix d’una urgència gairebé física i que es desplega ben igual que una font ufana que no deixa de rajar fidel a l’impuls propulsador. Aquí la cruel bellesa no és evasió sinó lloc sagrat des d’on s’alcen exigències de radical justícia que es diuen amb tots els noms i totes les cicatrius, tant les del cos com les de l’esperit. Biel Mesquida estableix un diàleg tens i vibrant amb els desajustos de la Història. La consciència perceptiva, sempre afinadíssima, es veu travessada per les injustícies que sagnen, tant les heretades com les d’ara, com si la guerra (in)civil del 36 no s’hagués tancat del tot. Trast és, en aquest sentit, una polifonia de rebel·lia però també de revelació: el títol mateix condensa una diagnosi devastadora del present, d’un paisatge illenc convertit en residu, d’un temps massacrat en què el territori, el llenguatge i el costum semblen dissoldre’s sota el pes de perversions materials i simbòliques. I, tanmateix, lluny de qualsevol temptació apocalíptica, la poesia de Mesquida no es resigna, s’atreveix a continuar irradiant potències lingüístiques que reactiven sensibilitats i sacsegen memòries fins a fer-les de nou incisives, crítiques, vives. Hi ha en aquest volum quintaessencial una densitat temerària, una personalitat definida que es nega a clausurar-se tot escorxant-se de pinte en ample: cada vers està escrit al límit, amb una intensitat que convida a llegir amb tots els forats oberts. En diàleg amb peces majors de la seva obra talment el poema 'Sgt. Pepper Wants You: Auca', el mosaic que és Trast reprèn i multiplica la capacitat de fer confluir èpica i barbàrie, cultura i experiència, collage i càntic en un flux que és alhora tradició i postmodernitat. El resultat és un artefacte extraordinari que cavalca entre segles i registres, i que confirma Biel Mesquida com un creador imprescindible: un escriptor que escriu i que transforma la llengua en una força capaç de resistir, denunciar i somniar.

]]> <![CDATA[Inca ret homenatge a Blai Bonet amb una edició del Festival de Poesia que fusiona versos i música electrònica]]>

Inca tornarà a convertir-se en centre de la lírica les pròximes setmanes amb la nova edició del Festival de Poesia, que arrenca el 20 de març al claustre de Sant Domingo. L’Ajuntament ha presentat un programa amb clara vocació interdisciplinària, en què els versos es combinen amb música electrònica i les arts visuals per crear experiències poètiques úniques.

]]> <![CDATA[Restitució de Joan Alcover]]> En el marc del centenari de la mort del poeta Joan Alcover, una de les efemèrides fonamentals d’aquest 2026 al costat de l’Any Clementina Arderiu i de l’Any Blai Bonet, Edicions 62 treu a la llum l’edició completa i crítica de les seves Poesies a càrrec d’Ignasi Moreta, que ressegueix les circumstàncies d’escriptura dels textos, en fa una útil interpretació crítica, n’ofereix els detalls mètrics i rítmics, i, per acabar de rematar una continuada lliçó magistral, comenta les possibles variants d’edicions prèvies. Quin compendi! Estam davant d’una obra cabdal, importantíssima, que fixa, ordena, aclareix, estructura i acosta, com mai abans, el corpus de la producció alcoveriana en llengua catalana.

]]> <![CDATA[Ja no tinc ales, però el meu àngel encara creu en mi]]> Vaig descobrir el poeta Ramon Guillem gràcies a les cançons que havia creat el cantautor Miquel Gil a partir d’alguns dels textos més emblemàtics de l’autor de Catarroja. Des d’aleshores el vaig anar llegint amb avidesa i fins i tot vaig tenir la sort de conèixer-lo, i dic “sort” perquè era un exemplar excels d’ésser humà. El nostre primer encontre en persona va ser, precisament, a Llucmajor durant la celebració d’uns premis Cavall Verd de l’AELC organitzats per Miquel Bezares i dedicats a Maria Antònia Salvà. Entre rialles li vaig parlar de l’antologia de poesia jove que estàvem preparant llavors, Pedra foguera, i el rostre se li va descompondre en un dels blancs més pàl·lids que he vist mai abans de dir-me que aquell era el títol que ell havia pensat per al poemari que estava escrivint. El va haver de canviar, però cap a millor, ja que el seu llibre es va acabar dient Abisme i ocell, com a homenatge al compositor Olivier Messiaen i al famosíssim moviment “Abîme des oiseaux” del Quatuor pour la fin du temps. 

]]> <![CDATA[Sexes pinçant-se com crancs que es xuclen]]> Poema del desig és un cant èpic que assumeix des del principi una elevada ambició filosòfica i poètica. Rosa Font Massot modula el seu nou cant a partir d’un marc teòric que ella mateixa explicita: un diàleg amb Baruch Spinoza i Simone Weil. Del primer pren la idea que l’essència de l’ésser humà és el desig. De la segona, la intuïció que el desig projecta l’ésser humà cap a l’absolut i cap a l’il·limitat. Aquestes dues columnes pensamentals sostenen una investigació literària que entén el desig no només com a impuls eròtic sinó com a pensament, llenguatge i potència de projecció ontològica. L’obra basteix un espai literari on el desig no es tanca en la relació entre cossos, s’expandeix fins a fondre’s amb el món: el desig és fusió amb la natura, amb el que es percep i amb el que som. Aquesta expansió converteix l’experiència del desig en una manera de conèixer, de dir i d’habitar la realitat. El cos no és tan sols pura matèria desitjant, també és un fascinant vehicle cognitiu.

]]> <![CDATA[Un home nu salta al buit]]> Si la setmana passada vaig elogiar un assaig que convida a volar (Els alats d’Elisabet Riera a l’Editorial Males Herbes), avui celebraré un recull poètic que convida a endinsar-se en l’exultació de la blavor. Es tracta d’El capbussador de Ricard Martínez Pinyol publicat a LaBreu Edicions, un volum en què cada composició és un artefacte sonor, peça d’enginy verbal on la paraula no només significa sinó que ressona, reverbera i s’enllaça amb les altres com si teixís una xarxa orgànica. El poeta escriu amb una consciència gairebé escultòrica del llenguatge, treballant l’equilibri entre ritme i emoció, entre el batec intern del vers i la idea que el travessa. La pàgina esdevé un espai viu, petit ecosistema on la tinta no degota inútilment sinó que flueix, i on la música interna del text sosté una arquitectura precisa però no pas rígida. Aquesta voluntat de crear una experiència sonora i física situa el lector dins l’escenari aquàtic dels versos no com a espectador, sinó com a cos que s’hi propulsa en un capfico, que n’escolta els corrents i en percep, grecollatinament, la pressió, sensual i perillosa.

]]> <![CDATA[Any Blai Bonet]]> Si aquest 2025 hem celebrat el centenari de naixement de Josep M. Llompart, el 2026 hi haurà festa grossa amb Blai Bonet, ja que farà cent anys que aquest escriptor il·luminador va arribar al món per sacsejar la vida i la poesia. Gràcies a Edicions de 1984 tenim la sort d’entrar en aquest Any Blai Bonet amb l’edició crítica corregida i augmentada de la Poesia completa, de l’escriptor santanyiner a cura de Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol amb pròleg, també revisat, de Margalida Pons. Aquest fantàstic volumot de 1.374 pàgines amplia el que va veure la llum fa onze anys tot recuperant textos inèdits degudament recuperats de l’Arxiu Bernat Vidal i Tomàs, i també incorpora poemes nous o poemes ja coneguts però amb variacions destacables. 

]]> <![CDATA[Alcem les copes!]]> El filòsof neokantià Ernst Cassirer va definir els éssers humans com a animals simbòlics, és a dir, criatures que gaudim del fet de configurar símbols, de jugar amb metàfores i de celebrar rituals de tota casta. Activitats com aquestes enforteixen els vincles i ajuden a bastir memòries individuals i col·lectives. Al voltant d’aquests fonaments tribals també orbiten les efemèrides: dates concretes que commemoram per diferents raons, totes vàlides per continuar mantenint el teixit comunitari. Per exemple: donam un sentit de compleció als centenaris de naixement de figures destacades –de fet, i com bé se sap, enguany celebram l’Any Llompart i el 2026 serà Any Blai Bonet–, però també afaiçonam esdeveniments significatius al voltant dels números rodons, que ens semblen més atractius, tal com asseguren els estudis, que els números irregulars, tot i que convé que no oblidem que tot plegat és una convenció…

]]> <![CDATA[El poder i la glòria d’Antònia Arbona]]> La filòloga, escriptora i traductora Antònia Arbona publica a Documenta Balear el seu setzè poemari, El poder i la glòria, una versada epopeia metaliterària que dialoga amb tòtems catalans (ineludible esmentar les presències clares de Josep M. Llompart o de Blai Bonet) i amb plomes universals (William Wordsworth, Walt Whitman, Ezra Pound, Paul Celan, Graham Greene). Ve acompanyada d’una vintena de paratextos entre pròlegs, epílegs i comentaris a cura de Pere Perelló i Nomdedéu, M. Magdalena Gelabert i Miró, Sebastià Bennasar i Llobera, Gabriel Janer Manila, Pep Siset, Nicolau Dols, Miquel Cardell, Cristina Àlvarez Roig, Lluís Calvo Guardiola, Jaume Santandreu Sureda, Miquel Ensenyat Riutort, Jaume Garau Amengual, Carles Duarte i Montserrat, Lluís Servera i Sitjar, Joan Cabalgante i Guasp, Pep Girbent, Joan Antoni Cerrato Rosselló, Miquel Serra Magraner, Antonio García Lorente, Josep Ramon Cerdà, Pau Faner i Coll, Hèctor Bofill, Eusèbia Rayó i Ferrer i Jaume Mateu i Martí. L’obra plàstica que il·lustra la coberta és d’Israel Clarà.

]]>