Teatre Principal.- Escalar un gegant va néixer al recer del VII Torneig de Dramatúrgia, una fórmula que no deixa de procrear descendència a un nivell estratosfèric. En un dels ‘combats’ d’aquesta edició hi participaven Clara Ingold amb La darrera opció i Bernat Molina amb Escalar un gegant. La primera ja va créixer fins a convertir-se en una bomba de rellotgeria que va esclatar molt prest sobre els escenaris i ens deixà a tots bocabadats. La grimpada de Molina ha estat una mica més lenta, però tampoc no ha arribat massa tard. Era clar que la lectura dramatitzada necessitava tan sols un embolcall escenogràfic, que tampoc no és poca cosa, per poder arribar als escenaris amb tot el seu esplendor i possibilitats. Per a l’ocasió, al del teatre Principal, com a cloenda de la recentment acabada Fira B!. Una bona opció. Escrita i dirigida per Bernat Molina i interpretada per Santi Pons, que ja ho va fer a la primera sessió del Torneig, i Xavier Núñez. Era tan rodona i completa des de la concepció que no hi havia lloc ni necessitat de la més mínima alteració ni evolució de l’argument. Això implica que els que l’havíem vista, sobre el paper, jugàvem amb una mica de desavantatge. Només teòricament, perquè de bell nou vàrem riure quan havíem de riure, ens vàrem emocionar quan ens havíem d’emocionar i les llàgrimes varen fer acte de presència sense donar cap opció al déjà vu. Escalar un gegant no ha perdut pel camí ni un sol gram de la seva essència, tot i que els primers dos minuts –l’arribada del fill a la casa del pare–, fins que comencen a parlar, necessiten polir. Un petit detall sense importància, perquè immediatament s’inicia l’ascensió. La progressió cap al cim argumental no dona treva i es van afegint elements que aporten cada cop més consistència a la història. Un in crescendo elaborat a la perfecció i dos actors que ho deixen tot sobre l’escenari, fins al punt de fer-nos perdre la noció d’estar dins un teatre. És com veure aquesta mateixa situació des de dins, sense poder fer res, mentre la gola es va escanyant més, de mica en mica. Cada cop li costa més respirar, fins que finalment et deixa sense alè.

Sala Max Aub/Matadero.- Carlota Gaviño, Marina Fantini, Rebeca Hernando, Mikele Urroz, José Juan Rodríguez i Íñigo Rodríguez-Claro són els encarregats d’interpretar La voluntad de creer, de Pablo Messiez, basada en la pel·lícula Ordret (1955), de Carl T. Dreyer, el qual es va inspirar en l’obra teatral de Kaj Munk. La pel·lícula, guardonada amb el Lleó d’Or del Festival de Venècia i amb el Globus d’Or a la pel·lícula de parla no anglesa, es pot veure en un petit monitor situat a un cantó de l’escenari, a tempo, mentre transcorre la funció. Messiez ha obviat el conflicte entre els progenitors de la parella que es vol casar, per situar-lo en les ja de per si complicades relacions entre els membres d’una sola de les famílies i a partir d’una frase que pronuncia Jeanne d’Arc a una altra pel·lícula de Dreyer sobre la llegendària i heroica santa francesa: “Ho he sabut perquè vaig tenir la voluntat de creure”.

Principal.- El teatre Principal de Ciutat inicià la temporada amb un espectacle a càrrec de la companyia Shakespeare Parking, la qual des del 2009 es dedica a revisar obres del bard, donar-los la volta i plantar-les enmig del carrer. Fora cap escenografia, tan sols el vestuari i la paraula com a estris per posar al dia la gran quantitat d’elements que manejà el mestre de dramaturgs per excel·lència. Per a l’ocasió han aprofitat l’avinentesa i han ampliat el discurs que sobre l’ambigüitat sexual, els transvestiments i els malentesos va desenvolupar Shakespeare, segurament per encàrrec. Els bessons, de Plaute va ser un dels embrions de la peça. “Una comèdia sobre les comèdies d’amor” diu Jordi Coca en el seu immens assaig El teatre de Shakespeare en el seu context. El títol oríginal és Twelfth Night or What you will i parla de la nit de reis, quan era costum celebrar-ho amb una espècie de carnaval on qui més qui menys canviava de gènere, campi qui pugui i en acabar comptarem. La trama de Nit de reis també és un embolic on qui més qui menys no és el que sembla i probablement ni el que no sembla. Tot és un bullit argumental protagonitzat per dos germans bessons, com els fills que tenia l’escriptor. Es deien Hamnet i Judith, i la seva existència es va convertir en best-seller gràcies a Maggie O’Farrell, però aquesta és una altra història, sense tan tràgic final. Ans al contrari, tot acaba bé. Orsino es casa amb Cesario, que en realitat és Viola. Una historia d’amor tan esbojarrada que des del seu plantejament queda clar que sembla com si el dramaturg obrís una gàbia de folls d’allò més estrafolari. I d’aquest guirigall, Marta Aran, amb molta perspicàcia, en treu profit fins a convertir-lo en una catilinària reivindicativa de la diversitat de gèneres, tan eficaç com enginyosa. Divertida i jocosa. Cada situació obre una nova porta a l’argument, guardant no poca fidelitat a l’original, com per exemple quan Orsino diu al seu estimat/estimada: “Veniu, Cesario, que així he de dir-vos mentre sou un home. Més quan us vegi amb altres vestidures, d’Orsino vos sereu la dolça mestressa i reina de les seves fantasies”. Tota una declaració de principis, com el joc amb el títol quan Cesario/Viola es proclama Drag King, o quan envien Malvolio a la “cambra obscura”, que era on tancaven els folls… Tot això i molt més, amb onze actors que no aturen i enmig de la plaça Major. Queda inaugurada la temporada.  

Pollença.- El Festival de Pollença ha abaixat el teló. Ha estat una edició memorable, la qual cosa significa que difícilment mai l’oblidarem. Els protagonistes d’aquesta edició ben segur que tindran un lloc d’honor a la nostra col·lecció de figures, les quals hem pogut gaudir, entre d’altres, perquè ja formen part de la història universal de la música, ara també de la nostra en particular, i elevant de bell nou, encara més, el prestigi de l’esdeveniment. Per exemple i prova evident són Il Giardino Armonico, la Camerata Salzburg i Les Arts Florisants, per no haver de fer un llistat amb noms i llinatges de tots els que han intervingut en la temporada en què, després de més de quaranta anys, hem tingut l’oportunitat de tornar a veure l’Orquesta Nacional de España (ONE), amb el seu director titular, David Afkham, al capdavant. Ells varen ser els encarregats de concloure la selecta llista de convidats, de posar el majestàtic punt final. No ho varen fer de qualsevol manera. No es varen limitar a fer una petita exhibició del seu immens repertori, del qual haurien pogut triar a voler. La gran sorpresa va ser l’estrena de l’Obertura Pollença, d’Antoni Parera Fons, per encàrrec exprés i per a l’ocasió de l’ONE. Un colofó extraordinari amb la presència del compositor. Valor segur, el manacorí del món. Amb la seva habilitat, mestratge i sapiència, va recollir tots els trets representatius de la localitat que dona nom a la composició. Pura ortodòxia, però amb el segell Parera. Una circumstància que reflecteix a la perfecció Bàrbara Duran a les notes del programa i que titula Sobre la bellesa de la proporció, en què parla, referint-se a ambdós protagonistes de la cloenda, d’equilibri formal i rara lluminositat interna. Una lluminositat que transcendeix l’escenari i la converteix, sempre, en un regal per als espectadors. Agermanant una mica més, tampoc no s’ha d’oblidar que la peça que va fer famós Mendelssohn va ser una obertura, El somni d’una nit d’estiu.

Pollença.- Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri, alguna cosa semblant a la quadratura del cercle, una manera de rompre motlles i barreres que tants cops semblen de ferro forjat amb un aliatge que no permet la més mínima alteració i en què qualsevol variació de la més estricta línia recta, dibuixada segles enrere, es considera anatema. Tot això i molt més, sense por d’exagerar, és el que oferiren els components d’Il Giardino Armonico en el penúltim concert d’aquesta edició del festival per excel·lència.

Pollença.- L’equador del 61è Festival de Pollença el va marcar el pianista italià Francesco Piemontesi amb un concert que finalment va constar de dues peces de Franz Schubert: Tres peces D.946 i la Sonata en mi bemoll núm. 21 D 960. Entre una i l’altra, una petita joia de Claude Debussy. Està clar que no era un concert per delectar multituds. Potser era el menys comercial dels sis concerts, però a l’altura de la resta, pel que fa als noms i programes. Era, d’alguna manera i per part del pianista, una autèntica declaració de principis, la reivindicació de dos noms que mai no figuren entre l’elit dels pianistes més coneguts i reconeguts. Però segurament cap dels que figuren en lletres daurades dins la història de l’instrument el varen fer evolucionar tant com ho aconseguiren tant Schubert, tot i que deixeble de Salieri, com sobretot Debussy. Una circumstància que d’alguna manera va fer que l’audició fos una mica més complexa, per críptica i enigmàtica, o fins i tot gairebé harmònicament inextricable. Va ser una primera part del programa rocosa, executada amb destresa, a més d’un plus de passió per part d’un Piemontesi molt intens amb dues interpretacions que sabia que no despertarien grans emocions; això no obstant, les interpretà amb la convicció de saber i voler mostrar que es tractava de dues tremendes obres de gran calat.

Pollença.- Tan sols el fet de poder contemplar en directe William Christie s’ha de considerar un luxe a l’abast en poques i comptades ocasions. Aquest nord-americà establert a Caen i ciutadà del món, com el cineasta Renoir, arribà al Claustre de Sant Domingo acompanyat per la cada dia més reconeguda mezzosoprano Lea Desandre i Thomas Dunford, per a l’ocasió amb el seu arxillaüt. Una de les moltes possibilitats de la formació, Les Arts Florissants, amb un nombre d’integrants que fluctua segons el repertori a interpretar. En qualsevol cas, un esdeveniment per a qualsevol mitòman musical i amb un programa si més no poc convencional, però sobretot eclèctic, amb el prou eloqüent títol de Les Recettes de l’amour. Setanta-cinc minuts de música de tots els temps. Cronològicament, el més antic, Marc-Antonine Charpentier, una composició del qual dona nom al grup, de qui interpretaren fins a sis de les vint-i-una peces de la vetllada. En realitat varen ser dues més, per les propines. El primer bis, Ma Plus Belle Histoire d’Amour, el gran èxit dels seixanta que interpretava la mítica Barbara. El segon bis va correspondre a un altre gairebé contemporani, Le cake d’amour, composició de Michel Legrand per a la pel·lícula de Jacques Demy La peau d’âne. Com que les mamballetes no afluixaven, ni en volum ni en intensitat, varen repetir la graciosa Moi, je m’apelle Ciboulette, del veneçolà Reynaldo Hahn, amb acurada i afinada participació del respectable.

Bellver.- Bellver fou Lammermoor, el castell on s’ubica la tragèdia romàntica de Walter Scott i que Donizzetti va immortalitzar pels segles dels segles. El lloc immillorable, com la idea d’incorporar l’òpera, en el més ampli sentit, als Estius Simfònics, tot i que fos semirepresentada. Un projecte que en la darrera edició ja preveia una Carmina Burana, ajornada per la pandèmia, la qual, per una altra banda, serà l’encarregada d’obrir la pròxima temporada a l’Auditòrium. La música no és competició, per tant, dins un hipotètic rànquing, gairebé impossible d’establir, perquè no hi ha classificació que no passi per la subjectivitat i d’altres circumstàncies; el que està clar és que, sense àries que figuren dins els Quaranta Principals, Lucia di Lammermoor és la més representada del compositor, per davant de Don Pasquale i fins i tot superant l’arxifamosa L’elisir d’amore. Ho deixarem en dada estadística.

Bellver.- Mozart, Haydn i Beethoven al Castell dels Estius Simfònics. Indubtable la relació entre els tres grans compositors. Haydn i Beethoven varen treballar un any junts i musicalment alguna influència varen rebre l’un de l’altre. Sobretot pel que fa al vigor de les simfonies del colèric gran geni de Bonn sobre les que va escriure –fins a noranta-quatre– l’home de qui sempre brollava optimisme, alegria i bondat. Per una altra banda, ambdós admiraven Mozart compulsivament, sense reserves, de la mateixa manera que aquest va dedicar els seus quartets a Haydn, el qual no va dubtar a qualificar el petit geni com “el millor compositor del món”, amb unes paraules prou significatives, “Al Padre, Guida et Amico”. Si volem trobar alguna altra ‘liason’ només cal anar a la primera Simfonia de Beethoven, dedicada al seu protector, el baró Van Swieten, que havia estat amic íntim de Haydn i Mozart. I així successivament… Tot i això, l’obertura de Les noces de Figaro com a prolegomen va sonar una mica fora de context, com un apèndix perquè el concert duràs el que ha de durar, que tampoc no ho entenc massa.

Can Vivot.- És la tercera versió que Studium Aureum fa de Dido i Eneas, de Henry Purcell. Diuen que és la primera òpera anglesa, però no tan sols per això és una de les més famoses. No sense entrebancs i molts de moments d’injust oblit, ha subsistit per les seves qualitats. Segurament les que tenen encisat Carles Ponseti i per això cada poc temps hi torna amb una nova lectura. Per a l’ocasió, per esbrinar dins la contemporaneïtat de la narració, la de la història d’amor impossible i, és clar, etern. El lloc per a la representació, d’allò més adient: Can Vivot, tant com ho va ser el Solleric quan muntaren Monteverdi-Venècia, d’una sonoritat exquisida i naturalment un marc incomparable per a una tragèdia règia. El pati de la casa senyorial, perfectament il·luminat per Miquel Fuster, tot just davant la imponent escala, servia amb absoluta senzillesa i major eficàcia per ubicar tots tres actes, per obra i gràcia de les habilitats de Rafel Lladó, també responsable de la direcció d’actors. Molt encertada i basada en l’austeritat de moviments, jugant tan sols amb la mirada per poder explicar tot el dolor que porten dintre seu ambdós protagonistes principals, Dido i Eneas, com també la maldat i les habilitats de la “mercuriana” Fetillera o la bondat infinita de Belinda, interpretats respectivament per Adriana Mayer, Bartomeu Bibiloni, Antonio Aragón i Raquel Ribas. Impecables tots ells, tant vocalment com dramàticament. Mesurats, intensos i delicats. En tot moment. Tot compensat i de segur que algun va haver de fer un petit esforç per abaixar una mica el seu registre per així poder obtenir la imprescindible homogeneïtat. Si els quatre actors principals ho varen brodar, el cor tampoc no va quedar enrere, sobretot dins un context que no és el seu habitual. Podria i m’agradaria citar, per importants en la valoració, tots els músics, des de Ramon Andreu fins a Marta Ambrós al clavicèmbal; amb els Aguiló, valor segur, al violoncel i al contrabaix -amb feina de valent-, com, també, per descomptat, Guillermo Femenias que té un solo sobre l’escenari amb la guitarra, a més de les seves intervencions amb l’arxillaüt; o Joan Rodríguez a l’oboè, molt responsable del salt musical en el temps. I per acabar, Kepa Arteche i María José Gómez de la Vega. Una delícia sota la batuta de l’artífex de tot plegat. Un vespre rodó que obre la porta a noves aventures operístiques de petit format? Qui ho sap?

Son Marroig.- Concert de primeríssim nivell el que va oferir Fahmi Alqhai a l’arxiducal Son Marroig i que en dies successius es va repetir a la Fundació Bartomeu March i al Festival de Música de Sineu. Alqhai és un dels violistes de gamba més coneguts i reconeguts del moment. Provinent de la música heavy, un dia es va trobar amb aquest ancestral instrument i junts varen començar a viure una història d’amor que va camí de durar segles. El músic no va oferir tan sols un concert, que ja hauria estat més que increïble. A més, el va guarnir i enramellar amb un petit recorregut de l’instrument: d’on havia nascut (Aragó), de com havia estat d’important en el passat, com havia anat minvant la seva presència dins el món de la música i com s’havia produït el seu renaixement a partir dels anys seixanta del segle anterior. Tot això, amb algunes pinzellades de les característiques de l’instrument i les diferències entre els uns i els altres. No cal dir que el concert va seguir un ordre cronològic, engaltat amb la història amb la qual ens instruïa Alqhai.

Castell de Bellver.- Pablo Mielgo, tot just acabat el concert va voler dir al seu públic la gran emoció que li produïa tornar a Bellver tres anys després. Des de l’agost del 2019 la Simfònica no utilitzava el marc incomparable, que, el passat dijous, semblava fins i tot que tenia una acústica millor de l’habitual. Per descomptat, es va haver de posar el cartell d’entrades exhaurides. A l’ambient es respirava un aire de satisfacció i fruïció una mica més especial que de costum. El cartell també predisposava a favor d’aquesta circumstància, amb la parella formada per Amanda Forsyth i Pinchas Zukerman, al violoncel i al violí respectivament, com a solistes, acompanyats per la Simfònica dirigida per Pablo Mielgo, interpretant el Concert per a violí i violoncel op. 102, de Johannes Brahms. Una composició que s’ha de qualificar de raresa encara ara. Dos instruments que junts no solen compartir protagonisme des que el Barroc va passar a formar part del passat. Brahms va voler retre homenatge als dos instruments i amb la fusió aconseguí una altra peça mestra, que anuncia la seva condició de tal des del mateix començament, senzill estructuralment, però poderós per a l’oïda, fins que dona pas al recitatitiu del violoncel. Un contrast enorme, ja captivador. I així fins al final. Brahms incorporà alguns missatges subliminars, com és ara jugar amb les notes fa, la i mi per crear un acròstic de “Frei aber einsam” (F-A-E. Lliure, però sol), segurament dirigit a qui tots sabem. O el segon moviment, tendre, fins que arriba la proposició del violí contestada virulentament pel violoncel. Més contrastos, amb una orquestra que conreava la lleugeresa amb contundència. Una primera part per col·locar al prestatge de les difícilment oblidables, per la sintonia de la parella, amb el violoncel sempre a l’aguait de la veterania del violí; per ser una peça especial; per brollar d’ella una bellesa harmònica incontestable.

Finalitzà el I Concurs de Cant Joan Pons, amb un jurat de primeríssim nivell i uns finalistes a l’altura de l’esdeveniment. Cert que qualsevol dels participants que arribaren al darrer tram podria haver guanyat. De fet, gairebé segur que no hi va haver molta diferència de puntuació entre qui va fer primer i tercer, i probablement ni amb el quart ni el cinquè. No és fàcil, per qüestió de preferències, per l’habilitat i perspicàcia a l’hora d’elegir una ària o una altra, com també el treball de la Simfònica, per a l’ocasió, impecable . La guanyadora, Yuliia Kasimva, d’Ucraïna, qui no es podia creure que havia guanyat, no s’ho va posar gens fàcil interpretant la molt famosa Caro nome. Però el risc forma part important a l’hora de valorar una intervenció. Va tenir premi, el gros, com també va tenir el del públic Bozena Bujnicka, de Polònia, amb el llistó pels núvols amb la seva decisió de cantar la no menys coneguda O mio babbino caro. El tenor de Corea del Sud i els Estats Units, Duke Kim, va mostrar talent, tècnica i molt de futur amb una veu molt uniforme, vellutada i sòlida, interpretant Fra poco a me ricovero, de Lucia di Lammermoor i Questa o quella de Rigoletto. El tercer premi i el de millor baríton, que naturalment va entregar Joan Pons, va ser per al polonès Grzegorz Pelutis, qui, amb molta desimboltura, el que més, i una veu molt formada, molt rotunda, i amb tan sols vint-i-quatre anys, va mostrar el seu immens potencial amb Ha! Welch ein Augenblick!, de Fidelio i Tutto è disposto… aprite un po’ quegl’ occhi, de Les noces de Fígaro.

Trui/Auditorium/Palau de Congressos.- Ha costat un parell d’anys aconseguir-ho, però ja és aquí. La dimensió de l’esdeveniment: sideral. Musicalment, ben segur que estam en el moment més important de tots els que han succeït en aquesta terra des de fa molts anys. Potser tan sols comparable a quan Eaktay Ahn es va fer càrrec de l’orquestra o quan Luis Remartínez va sembrar la llavor del que és ara la Simfònica. Des de la Fundació de l’Orquestra s’ha tornar a conrear un guaret inabastable. Així, a partir del pròxim diumenge tindrem el guanyador del Primer Concurs de Cant Joan Pons, a qui mai, per molt que ho intentem, no li retrem suficient compliment en comparació amb els mèrits adquirits, per la importància de tot el que ha significat i per tot el que ha aconseguit dins el món de l’òpera a escala universal. Joan Pons ha estat un dels millors barítons de la història. Poca broma. Si el comparessin amb un esportista, per dimensionar-lo en la justa mesura, tan sols amb un podria compartir peanya amb ell. Ni un mil·límetre per davall. Si, per una altra banda, volem saber, sense dubtes, la importància del concurs tan sols cal donar un cop d’ull als integrants del jurat. Directors artístics, de càsting o de programació del Colón de Buenos Aires, de l’Òpera de Stuttgart, de l’ABAO de Bilbao, de San Carlo de Nàpols, de La Maestranza, de l’Òpera de Los Angeles, del Bolxoi de Moscou, de l’Òpera de Viena, de l’Òpera de Washington i de l’Òpera d’Hamburg. Presideix el jurat Joan Pons Álvarez. Serà diumenge, 19 de juny. Han estat un centenar els candidats. Finalment se’n varen seleccionar quaranta-un. Diumenge serà la final. Que no hi falti ningú. Serà important poder dir “jo hi era”.

Teatre Principal.- La història i el recorregut d’Els contes d’Hoffmann dona per escriure no poques pàgines que omplirien més d’un llibre, ja des del seu origen com a obra teatral, a càrrec de Jules Barbier, després també llibretista, i Michel Carré. Es tractava d’escenificar tres narracions d’E.T.A. Hoffmann: L’homme au sable, Le reflex perdu i Le violon de Crémone, amb un parell de pinzellades que reflectien el perfil d’un home tan peculiar com el protagonista, pintor, compositor, caricaturista, funcionari, escriptor i aficionat o, millor, professional de l’alcohol. Jacques Offenbach, a qui Rossini va batejar com “el Mozart dels Camps Elisis”, va morir pràcticament sense ni tan sols començar l’orquestració de la seva opera magna. A partir d’aquí s’han anat succeint les versions, o com es puguin qualificar, de la composició. La primera d’elles va suprimir el conte de Giulietta i va incloure La barcarola en el conte d’Antònia. El 1887 l’incendi de l’Opéra Còmique du Paris destrueix les anotacions que havia deixat el compositor… Amb els anys, han anat apareixent partitures per dintre d’uns calaixos que es veu que feia molts anys que no s’havien obert, com per exemple la de l’any 1941, però sobretot a principis dels setanta hi va haver un altre rampell per trobar l’autèntic Grial offenbachià. El darrer calaix es va obrir fa pràcticament un any i, és clar, pot ser bé que alguns trossos al llarg dels anys passin a ser irreconeixibles. Tot val? Sembla que sí i amb ganes pel que fa a Els contes d’Hoffmann. N’és una bona prova la que ens ofereix el Principal de Palma amb Vincent Huguet com a director artístic, que, a més de tot el que li ha passat a la composició al llarg dels anys, hi ha posat collita pròpia. Per exemple, a la icònica narració de la pepa robòtica, aquesta perd la seva condició de tal i tota la gràcia, i queda convertida en una senyoreta bulímica que es presenta a un concurs, i no se li acaba la corda, sinó que se suïcida, ves a saber per què, mentre Hoffmann canta: “Un autòmat!, un autòmat”, i el cor respon: “Ha esclatat la bomba. Estimava un autòmat!”. Per una altra banda, La barcarola no la canten a Venècia, sinó mentre es fa el funeral d’Antònia, que originalment vivia a Munic…

Auditori Conservatori.- Final de temporada de la formació Studium Aureum amb un concert per a cor i piano, mancat de qualsevol tipus d’espectacularitat, però farcit d’exquisideses i no exempt de dificultats. El títol del concert era La Mélodie i el gust francès, amb una sèrie de peces que bevien de les famoses lieds imperials. Gounod, el primer compositor que va fer acte de presència en el concert, va ser el cappare d’aquest gènere i també, d’alguna manera, el precursor d’una nova manera d’entendre la música al seu país, un ressorgiment més que un renaixement, no tant compositivament com conceptualment. Ell va ser el gran defensor de Wagner i, posteriorment, d’un incipient Debussy, tot i que a la seva música sempre hi va pesar més una flexible elegància que qualsevol classe d’insurrecció.

Auditori de Manacor/Teatre Principal.- Final de partida, com Wozzeck, no és actual perquè Putin hagi envaït Ucraïna. Les guerres, d’ençà que Samuel Beckett va escriure la claustrofòbica peça, estrenada l’any 1957, com els genocidis, les aniquilacions i els exterminis, no han tingut ni un sol minut de treva. Comptant que cada any té, aproximadament, 525.000 minuts i n’han passat seixanta-cinc... Calculi! Final de partida és actual perquè, des del principi dels temps, la condició humana ha canviat poc. Potser en el vestuari hi trobaríem alguna diferència, però poca cosa més. Bé, també les armes, una mica més sofisticades. O és que ja hem oblidat Hiroshima i Nagasaki? Però la raça humana no n’és culpable, com la Jessica de Roger Rabbit, tan sols és que ens dibuixaren així. Per això no resulta difícil veure’ns reflectits en algun dels quatre personatges amb els quals Samuel Beckett va dibuixar tan estereotipats representants de la civilització. Són Clov, Hamm, Nagg i Nell, eternament contemporanis, confinats dins un rol del qual no tenen cap possibilitat de sortir, per molt que ho intentin, com és el cas de Clov, decidit a partir i sense saber on anar fora del domini de Hamm. Per no parlar dels progenitors d’aquest darrer, enclaustrats i resignats dins un metafòric poal de fems. 

Quaranta-cinc concerts per celebrar el XLIV Festival Internacional de Música de Deià, que tindrà lloc a sis escenaris diferents. Naturalment, continuarà essent Son Marroig la casa pairal de l’esdeveniment i l’acompanyaran a la singladura Sa Bassa Rotja, a Porreres; el celler Tiannanegre, a Binissalem; la Fundació Bartolomé March, a Ciutat, l’hotel Belmond La Residència, a Deià, i el Claustre de Sant Francesc, seu de la III Edició del Festival Internacional de Sineu. Sense poder fer una relació completa d’artistes, concerts i ubicacions, el millor és començar per les novetats, com per exemple els quatre concerts que tindran lloc als cellers Tiannanegre, amb una característica comuna, les recaptacions dels tres darrers aniran destinades al Grup de Teràpies Avançades i Biomarcadors en Oncologia Blínica de l’Idisba, mentre que les del primer seran per a l’ONG del xef José Andrés, World Central Kitchen, i destinades a les víctimes de la guerra d’Ucraïna. Per aquest motiu, serà el pianista nascut a Moscou Boris Berman, dia 4 de juny, l’encarregat d’inaugurar Wines & Music, interpretant algunes de les peces del compositor ucraïnès Valentín Silvéstrov, que serà present a la funció. Els següents concerts a la seu binissalemera seran a càrrec de Dina Nedéltcheva, dia 16 de juny, que, juntament amb l’orquestra Deià Chamber Players, oferirà els dos concerts per a piano i orquestra de Frederic Chopin. Dia 30 de juny serà el torn per a l’Ensemble de Tangos La Cuarentena i, finalment, dia 11 d’agost, Enric Pastor & Co, que no són altres que Sergi Sellés al piano, Wojtek Sobolewski al contrabaix i Jaume Ginard a la bateria.

Trui Teatre.- Darrer concert de la temporada al Trui Teatre, mentre que el pròxim, al teatre Principal, serà la cloenda, la fi de curs que donarà pas als inabastables festivals d’estiu. Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte i si és així no tenia massa importància que no s’iniciés el concert, tal com estava anunciat en un principi, amb els dos primers dels set moviments de la suite de La Strada, la que Nino Rota havia compost, o almenys es varen estrenar, dotze anys després del gran èxit de la pel·lícula de Fellini. El cert és que la postil·la va quedar com una mica penjada de la festa major que significava el gros del concert. Concert que tampoc no va seguir l’ordre cronològic de les tres peces. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Álvaro Albiach, per tant, va iniciar la seva actuació amb les Fonts de Roma. Quatre fonts, La Fontana di Valle Giulia, all’alba, La Fontana del Tritone al matino, La Fontana di Trevi al meriggio i la Fontana di Villa medici al tramonto. Un passeig musical d’Ottorino Respighi al llarg de tot el dia per les més famoses fonts de la ciutat que el va acollir com a músic. Una composició delicada o penetrant, segons el moment i el lloc, però sobretot molt colorista. Una immensa paleta per reflectir infinites sensacions per a tantes percepcions, que varen traspuar l’escenari, des d’on quedava clar que els mestres estaven disposats a transmetre, sota la intensa elegància d’un Albiach en funcions de gran nigromant. La segona de les peces interpretades va correspondre a les Festes romanes, que, com calia, varen ser gran rebombori, des de la concepció fins a l’execució. Espectacular és poc per qualificar el que varen encomanar amb el poderós primer moviment dedicat al Circ. Pel que fa al segon, el Jubileu, que s’inicia amb el principi del camí que fan els pelegrins fins a la joia de l’arribada a la Ciutat Eterna, presidida pels sons de les campanes de les esglésies romanes. A continuació, la festa dels camperols i un nou canvi de terç musical per manifestar l’alegria d’una bona collita, per finalment arribar a l’Epifania, amb la qual Respighi va mostrar el seu vessant més transgressor i Albiach i els seus músics varen suar de valent per culminar l’enèrgica i esplendorosa rematada final. Segurament aquesta va ser la raó principal per canviar l’ordre, poder arribar amb la plenitud de forces a una peça que necessita una dosi addicional de precisió perquè soni com ho va fer.

Lloseta.- Com una targeta de presentació. Així i això és la Medea que vàrem poder veure al Teatre de Lloseta. Una obra que significa el retorn de Sara Sánchez després d’anys pel teatre madrileny i alguna incursió, com la d’Electra, que va interpretar per a la Clitemnestra que Agustí Villaronga, inspirada en el text de Colbin, va estrenar al Principal. Potser tot sorgeix una mica d’aquesta llavor. Esbrinar la tragèdia crea addicció i a partir d’aquí Sara Sánchez aconseguí una residència amb el Principal de Palma i el C.IN.E. de Sineu, que ha vist la llum a Lloseta, el teatre on segurament, per qüestions de l’espai i la seva multifuncionalitat, podia lluir els seus encanteris en tota la seva dimensió. Anant a pams, el procés és una mica més alambinat del que podria semblar el títol. No ve del text d’Eurípides, almenys directament, perquè el sedàs de Chantal Maillard és el que apuntala l’estructura dramàtica de l’espectacle. La Medea de Maillard no és una nova versió de la tragèdia que va marcar la seva existència o la seva història d’amor amb Jasó, el dels argonautes. Maillard el que planteja en el seu poemari ho diu al preàmbul: “Aquesta no és la història que vostè ha vingut a escoltar. Aquesta la coneix o creu que la coneix…”. La proposta de la poeta és la reflexió d’una protagonista ja envellida, que, entre altres coses, diu: “Vaig matar els meus fills, sí. O aquesta és la hitòria que us explicaren… Tan sols vaig accelerar el final d’un procés…”, per posar un exemple dels infinits suggeriments que fan els protagonistes, o quan interactuen amb el públic, amb preguntes sobre on col·loca cadascun el detonant de la violència. Sara Sánchez i David Soto Giganto són Medea, i més personatges, amb una interpretació que es podria qualificar d’intensa, d’aquestes que requereixen un esforç físic i emocional suplementari. No és tot. La posada en escena també juga un paper fonamental per desenvolupar tot aquest seguit de referències sobre la vida, la mort, la coartada o la culpa –“Quina culpa?, preguntau. De què som culpables?”, diu Maillard. Essencials són les imatges hologràfiques de Marc Sánchez, les quals donen a l’espectacle una dimensió especial, irreal, impecable. Però també hi ha enregistraments videogràfics en directe, que es veuen a una gran pantalla que presideix l’escenari. Tot per separat té una factura de nivell superior, tot junt potser és una mica massa, i es fa difícil digerir tanta informació, tanta metàfora visual, i el discurs queda una mica obscurit dins l’apoteosi d’un espectacle majúscul i gens convencional en cap dels vessants.