Zuhaitz Gurrutxaga (Elgoibar, 1980) ha viscut diferents vides abans dels 40 anys. Quan era futbolista de Primera Divisió, amb la Reial Societat, amagava a tothom que patia problemes psicològics. Llavors ell encara no sabia que patia un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) que el portava a no voler canviar-se la samarreta amb els rivals, a voler perdre els partits o a evitar travessar les línies del terreny de joc amb el peu dret. Després de seguir jugant en equips més modestos, es va fer músic, presentador de televisió, monologuista i ara publica el llibre Subcampeón (Libros del KO), en què, conjuntament amb el periodista Ander Izagirre, explica sense perdre l'humor l'infern que va patir quan tothom el considerava algú que triomfava, ja que era futbolista professional.

Li deien que era un nin nerviós, molt caparrut. Fins i tot, li varen arribar a diagnosticar epilèpsia i dislèxia. Va començar a anar al psicòleg a set anys, però va passar-ne més de trenta rebent diag-nòstics equivocats. El punt d’inflexió va arribar amb la crisi anterior, quan va muntar un negoci amb la seva germana. Aleshores, la seva ansietat va arribar a nivells que no podia aguantar i el va fer ingressar a Son Espases, on va estar dos mesos a l’hospital de dia. D’allà, va sortir –a la fi– diagnosticat de TOC (Trastorn Obsessiu i Compulsiu) i amb una incapacitat que no li permetia tornar a fer feina. Joan Prunès, de 49 anys, ara està convençut que va néixer amb TOC, però fins que no li ho va dir un metge no es va sentir “alliberat” i es va poder “perdonar” a ell mateix.

El teatre Principal ha obert la porta a l’actor Seoane per convertir-se en el dramaturg Seoane. Héctor Seoane, actor carismàtic i versàtil, s’ha llançat en picat per aconseguir un vol ras amb el qual apropar la realitat i el teatre. La peça no és ficció, és document, mentre que el relat és coartada per posar sobre la taula no tant la història d’Ivan, l’únic protagonista, com el trastorn que habitualment es converteix en motiu de befa i rialla per a una gran majoria. Tot això i molt més és Bad Moon, títol que fa referència a la cançó de Creedence Clearwater Revival, que, entre d’altres, conta i canta: “I see trouble on the way… I see bad times today” –com no havia d’agradar a Ivan. Fet aquest pròleg, com passa a l'obra, després d'una petita introducció i presentació del personatge, arriben els títols de crèdit. És a dir, Héctor Seone és l’autor i finalment el protagonista, mentre que l’encarregat de dirigir-la ha estat Joan M. Albinyana, amb l’ajuda de Maite Villar, coproduïda entre el teatre Principal de Ciutat i la companyia Migrants, de la qual forma part el cappare d’aquesta tragicòmica història d’un foll amb música de fons.

“Per què has de comprovar les coses una vegada i una altra”, es demana a si mateix Ivan, d’11 anys. Ell és el protagonista de l’obra Bad Moon, un monòleg que “no vol explicar què és el TOC, sinó fer-lo sentir als espectadors”. Això és el que reivindica l’autor del text, Héctor Seoane, que també l’interpreta. El protagonista, Ivan, és un personatge inventat per Seoane a partir de tota la informació que ha arreplegat des de la pandèmia –moment en què es comença a gestar l’obra– fins ara. L’actor ha xerrat amb tres persones diagnosticades amb TOC i dos familiars de persones que pateixen el trastorn, i s’ha documentat per crear, sota la direcció de Joan M. Albinyana, aquesta peça coproduïda pel teatre Principal de Palma i la companyia Migrants. Bad Moon s’ha programat a l’escenari palmesà del 17 al 19 de febrer. 

'Professor T'

Escrita per Matt Baker i Malin-Sarah Gozin, i dirigida per Dries Vos per a la ITV. En emissió a Movistar+

Quan el 1887 es publica Estudi en escarlata, la primera novel·la protagonitzada per Sherlock Holmes, encara falten més de cinquanta anys perquè Hans Asperger defineixi el trastorn de l'espectre autista (TEA) que porta oficiosament el seu nom. Arthur Conan Doyle, per tant, no en sabia res d'allò que avui en dia entenem com a neurodiversitat. Però en els últims temps, en què s'ha incrementat el coneixement sobre el TEA, ja no resulta estrany rellegir molts dels trets de la personalitat del resident de Baker Street com els típics d'una persona dins de l'espectre. Sherlock disposa d'una ment amb una alta capacitat per a l'observació, l'anàlisi deductiva i la identificació de patrons. Pot clissar perfectament la personalitat i identificar les emocions del proïsme, però no els ofereix la resposta empàtica que se n'espera. Presenta, a més, un cercle d'amistats molt restringit, un absolut desinterès per les convencions socials, una sexualitat no normativa, unes addiccions que compensen els desajustos al cervell, una memòria visual fora norma i la tendència a refugiar-se fins a l'aïllament en la música. Característiques també definitòries de moltes persones amb TEA. Tant que fins i tot en el Sherlock que protagonitzen Benedict Cumberbatch i Martin Freeman, hi ha un moment en l'episodi inspirat en El gos dels Baskerville que Watson, en una conversa amb l'inspector que interpreta Rupert Graves, qualifica el seu amic d'Asperger.

]]>