L’atac brutal que té en marxa la nova administració Trump i els seus aliats de la tecnooligarquia contra tot el que sona a públic és tan exagerat que ens pot semblar simplement estrambòtic, i com a tal passar a formar part del que anem comentant amb els companys de feina i els amics i amigues quan tenim una estona. Però la cosa és molt més seriosa, ja que quan s’ataca la despesa pública, els servidors públics, els impostos i tots els anomenats “xiringuitos“ institucionals, darrere seu hi ha polítiques i serveis públics essencials per a una gran part de la població. Per altra banda, no és només una excentricitat més de la nova era trumpiana, sinó que a Europa (i a Catalunya) hi ha molts partidaris d’aplicar la mateixa lògica a un sector públic al qual acusen de malbaratar recursos, de preocupar-se només dels que s’aprofiten del sistema i d’haver crescut de manera desmesurada.

L’evolució a curt termini –un any?– de la relació transatlàntica és incerta. Tant si ho mirem des d’Europa –avui diumenge veurem si les eleccions alemanyes donen esperança a la formació d’un lideratge europeu mínimament fort– com si ho fem des dels EUA, que, penso, serà el factor més decisiu. En mode optimista, no excloc que el trumpisme, americà o europeu, comenci a ser víctima de les seves contradiccions.

No vull créixer, diu en anglès aquesta pintada en alguna paret de Palma. Banksy, per descomptat, té deixebles, i les ciutats dels cinc continents són plenes d’artistes de l’esprai que somien que un dia els seus grafits siguin valorats en milions de dòlars. És per aquest motiu que les firmen: aquest mateix, que representa un home vell que es mou en caminadors i que tanmateix continua fent pintades amb esprai a les parets amb un somriure al rostre, va signat justament amb el pseudònim Sonríe. A baix, per fer-se bo de trobar, el seu nom a xarxes @inkterrorist. Si el cercau a X, trobareu que hi té publicat un fil en què explica que va estar un any tancat a casa a causa d’una depressió, però que finalment va trobar forces per sortir “a deixar un bocí de mi mateix a una paret” (ho diu així). L’artista anima qualsevol que el llegeixi i que també se senti malament a fer el mateix. Afirma que no cerca doblers ni reconeixement artístic i, en canvi, ofereix un missatge de superació de les pròpies pors. “Tu pots fer-ho, no estàs tot sol”, conclou, sempre en anglès i amb aquestes darreres paraules en majúscula. Sobre els grafits urbans hi ha opinions de tota casta, amb una majoria favorable. Personalment, crec que pertanyen a la mateixa categoria de les estàtues a les places o a les rotondes: art a la via pública no sol·licitat pels vianants.

L'exjugador de la NFL i escriptor nord-americà Chris Kluwe ha estat detingut a Califòrnia després de pronunciar un discurs contra el trumpisme en una assemblea municipal. Durant la seva intervenció al consell de Huntington Beach, Kluwe ha protestat contra la decisió de la ciutat de col·locar una placa a la biblioteca de la localitat que contenia l'acrònim MAGA. Així és com s'abrevia l'eslògan del president Donald Trump, Make America Great Again, que és també un moviment que li dona suport. L'exesportista ha dit, en concret, sobre MAGA: "És bàsicament un moviment nazi".

Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se’n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s’han d’espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?

L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d’efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.

Donald Trump ha estrenat el segon mandat insistint en la seva intenció de recuperar el control del canal de Panamà, i ha amenaçat fins i tot amb una intervenció militar sobre el pas que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic i pel qual circula el 5 % del comerç mundial (14.000 vaixells cada any). La justificació del mandatari és posar fre al seu gran rival econòmic: la Xina, el país a qui acusa sense proves de controlar el Canal. “No el vam donar a la Xina. El vam donar a Panamà”, va deixar anar el president. “Hem estat molt maltractats per aquest imprudent regal que mai no havíem d'haver lliurat i la promesa de Panamà s'ha trencat. Els vaixells nord-americans estan sobrecarregats amb tarifes i no els tracten de manera justa”, va denunciar Trump.

La sociolingüista, professora de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i exfundadora de Podem a les Illes, Laura Camargo, acaba de presentar el llibre Trumpisme discursiu (Verbum), que analitza el discurs de la dreta radical global. Una estratègia de comunicació que, remarca, imiten Vox i alguns dirigents del PP, com Isabel Díaz Ayuso.

Una cadira seria menys cadira sense la paraula cadira. Què vol dir la paraula trumpisme? El nom mai no fa exactament la cosa. Però sense llenguatge no aniríem enlloc. Som paraules o les paraules ens fan ser. En filosofia, ja fa temps que es va produir l’anomenat gir lingüístic amb Saussure i sobretot Wittgenstein. Les maneres com ens referim a un fet, una cosa, una realitat o una idea són decisives per entendre-les i acaben conformant-les.

Mentre a tot el món estem expectants per saber com ens impactarà la presidència de Trump (si és que abans no ens impacta un míssil rus), continuem preguntant-nos com un tipus així (colpista, racista i mentider) ha pogut tornar a guanyar.

“No hauria de ser una gran sorpresa que un Partit Demòcrata que ha abandonat la gent de classe treballadora es trobi ara que la classe treballadora l’ha abandonat a ell. Mentre el lideratge del partit continuï defensant l’statu quo, el poble americà estarà enfadat i voldrà canvi. I tindrà raó”. Firmat: Bernie Sanders, el senador de Vermont més a l’esquerra de tot l’arc parlamentari.

Dimarts que ve és el Dia Mundial de la Conscienciació dels Tsunamis, instaurat el 2015 a instàncies del Japó arran del terratrèmol del 26 de desembre del 2004 a l’Oceà Índic, que va provocar 230.000 morts i va afectar catorze països. D’això fa vint anys, dues dècades marcades per l’augment dels fenòmens naturals extrems.

La calor que fa aquests dies a Washington és quasi tan sufocant com les preocupacions entorn de la salut del president i que han dividit el Partit Demòcrata. Amb màximes que arriben als 36 graus (i mínimes que no baixen dels 25), Joe Biden haurà de rendir al cent per cent per convèncer el país (i els seus propis congressistes) que als seus 81 anys està capacitat per seguir en la cursa presidencial. Per sort per a ell –i per a la resta de líders i assistents–, totes les compareixences que protagonitzarà el president al llarg d'aquests dies se celebraran a l'auditori Andrew W Mellon amb els sistemes d'aire condicionat funcionant a tota màquina.