Koldo-Ábalos-Cerdán. I la Guàrdia Civil entrant a Ferraz 33 anys després. Ha tornat a passar –el mateix de sempre, caldria dir–. Quan tornar al passat sempre és regressiu, involutiu, depressiu. I això que la novetat és que no n’hi ha cap. I l’única sorpresa no és pas que torni a passar sinó que torni a passar, immutablement, de la mateixa forma, sense cap canvi i en la versió matussera més barroera –diners bruts i ministeris, enregistraments i sobres, prostitutes i constructores–. Sense cap sofisticació afegida. La fossa sèptica del trinco-trinco i avall. El mateix de sempre. Però l'any 25 del segle XXI. És a dir, que passa quan volíem creure que de la dècada anterior, l'ominosa dècada de la metàstasi de les corrupcions –1.611 casos de corrupció l’any 2014, 305 dels quals macrosumaris–, n’havíem après alguna cosa, s’havien establert tallafocs sòlids i ens havíem conjurat a un particular mai més perquè mai més passés. I no. Ja ho veuen. Sant tornem-hi. El mateix. Al cap del carrer. Tan gran el cràter del forat negre com denses la frustració, la impotència i la devastació democràtica. 

Fabulem una mica?

La presidència de Trump és un factor pertorbador per a tots els processos de formació de governs en el món. Especialment a Europa, objecte d’una forta hostilitat per part de Trump que, per raó de la guerra d’Ucraïna, esdevé molt rellevant.

Quan el govern anuncia ajudes per als llogaters, però la solució són 200 € que aniran a la butxaca del teu arrendatari: you have been psoed. Quan votes per reeditar el govern més progressista de la història, però anuncia propostes liberals com la baixa laboral flexible: you have been psoed. Aquest mem, en aquest cas una crítica satírica a les accions del PSOE, s'ha fet tan popular a les xarxes que és difícil no trobar-se'l a cada anunci que fan els socialistes. En els últims anys els mems han aflorat com a eina de comunicació política, ja que, tot i ser “elements aparentment senzills”, “condensen informació per fer-la atractiva”, explica a l’ARA Teresa Piñeiro, investigadora en comunicació a la Universitat de la Corunya.

Que abaixin el to. Això és el que el rei Felip VI ha demanat als partits polítics espanyols durant el seu tradicional missatge de la nit de Nadal. "És necessari que el debat polític, legítim, però sovint eixordador, no impedeixi escoltar una demanda encara més clamorosa: una demanda de serenitat", ha dit el monarca. En un context en què la trifurca política, sobretot entre el govern espanyol i l'oposició, i la dificultat per arribar a grans consensos són el pa de cada dia al Congrés dels Diputats, Felip VI ha posat d'exemple l'acord del gener passat a la cambra baixa espanyola, i en què només Vox es va abstenir, per eliminar el terme disminuïts de la Constitució i adoptar persones amb discapacitat per ajustar-se a la convenció de les Nacions Unides. "No podem permetre que la discòrdia es converteixi en un constant soroll de fons que impedeix sentir l'autèntic pols de la ciutadania", ha reiterat el monarca.

La política madrilenya necessita esvalotar-se constantment i aquesta setmana ho fa a compte de la gravació de la declaració de Pedro Sánchez davant del jutge Peinado (que investiga la seva dona, Begoña Gómez), el 30 de juliol a la Moncloa. El mateix jutge Peinado va distribuir dilluns còpies de l'àudio de la declaració a la Fiscalia, als advocats de Begoña Gómez i a l'acusació popular, representada per Vox, Hazte Oír i altres entitats de l'extrema dreta espanyola, a les quals els va faltar temps per filtrar la gravació. Que l'extrema dreta exerceixi l'acusació popular és una lletja pràctica que va ser oficialitzada al judici del Procés, i que s'ha convertit en habitual en els processos oberts per la justícia justiciera, la que vetlla per defensar la unitat d'Espanya.

Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.

Els que critiquen Pedro Sánchez per fer comèdia envegen, no gaire secretament, la seva habilitat per fer comèdia. S'ha dit ja a bastament, però aquest episodi dels cinc dies, en què ha dominat absolutament tota l'escena i tot el debat polític sense fer res més que mantenir-se absent, seria un guió magistral en qualsevol ficció sobre política. Pedro Sánchez és un deixeble avantatjat de Netflix. O tal vegada, sent el president d'Espanya, de Flix Olé. En l'era dels egos hipertrofiats ha aconseguit situar el seu ego com a únic tema i argument de la vida col·lectiva i ho ha aprofitat per denunciar que vivim envoltats d'un excés de renou i fúria. Naturalment, els egos que se senten desbordats per la jugada del president espanyol no l'hi perdonaran mai, que vol dir fins al següent episodi sensacional. Els comportaments que s'han vist en els dies anteriors, i també en els moments posteriors a l'anunci de la decisió de Sánchez, han evidenciat millor que mai el profund infantilisme, en el pitjor sentit de la paraula, que envaeix tant la política com la ciutadania: rebequeries, petarrells, gesticulacions, les inevitables comparacions amb el futbol i el repertori de criaturades amb què hem de conviure dia sí i dia també. Cesarisme, messianisme, providencialisme: no hi juguen tots? A la política espanyola i a la catalana. La diferència, si de cas, és que Sánchez hi juga millor.

Aquest dilluns, quan varen aparèixer publicades les noves informacions sobre l'operació Catalunya que demostren la implicació directa de Mariano Rajoy en l'escàndol, l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, es va exclamar, en una entrevista a la SER, que es tractava d'uns fets d'una gravetat extrema, literalment “sense parió en les democràcies conegudes”, i reclamava arribar “fins al final” en l'aclariment de responsabilitats. El final d'una vulneració de l'estat de dret com aquesta, en què el govern utilitza els poders de l'estat per destruir un adversari polític, és de doble naturalesa: polític i legal. Hi ha unes responsabilitats a dirimir al Congrés de Diputats, i després unes altres, encara, davant dels tribunals.

L’article que fa quinze dies vaig publicar en aquestes pàgines tenia per tema presentar normes sobre el comportament parlamentari que són ara indicades per als partits que en termes generals donen suport al govern espanyol i que pretenen, és de suposar, articular una política sostenible, la qual cosa –donat el tarannà actual de PP i Vox– vol dir una política que sigui compatible amb evitar una majoria absoluta d'aquests dos partits a les legislatives que vindran dintre d’uns anys. Proposava dues normes: fer polítiques de centre i no fer guirigall parlamentari. Per a això darrer recomanava dues regles: negociar i pactar abans de tramitar lleis al Congrés i evitar la geometria variable, és a dir, per part del PSOE no cercar l’ajut del PP i per part de la resta no votar mocions del PP o Vox.

Fa unes setmanes, a la seu del Foment del Treball Nacional, es va presentar el llibre que el Cercle d’Economia ha dedicat a un dels seus fundadors i soci número 1, l’empresari Joan Mas Cantí, personatge decisiu en l’articulació política d’un sector important de la burgesia del país. Amb una envejable vitalitat als 94 anys, Mas Cantí va assistir complagut a una mena de funeral en vida, on va rebre els elogis que sens dubte s’ha guanyat amb escreix i que de ben poc li serviran el dia del seu comiat. Home de centre, provinent d’una família d’industrials de dretes, llest i pragmàtic, Mas Cantí va provar de fer-se seves totes les etiquetes, menys la de “separatista”: es va declarar catalanista, nacionalista, sobiranista i unionista (“de la Unió Europea”, va precisar), així com liberal, conservador i progressista (“l’empresa és el progrés”, va subratllar). Ingredients tots ells servits amb moderació: com va explicar al final de l’acte l’advocat Carlos Cuatrecasas, un dia que l’esperaven a una reunió més o menys clandestina i en Mas Cantí no arribava, en Fabián Estapé va ironitzar: “El deuen haver detingut per moderat”.

La llarga ressaca dels fets del 2017 ha acabat conduint a una etapa nova que demana serenitat. Si hi ha un principi de la política és no perdre mai la consciència dels límits. Saber a cada moment fins on es poden forçar les coses. I encertar els instants d’oportunitat. Aquell octubre no es va voler reconèixer que no tot era possible. I va acabar com tots sabem.

La darrera proposta constitucionalista del PP consisteix en una esmena a la totalitat de la llei d'amnistia, que serà el papus contra el qual els patriotes espanyolistes projectaran, en els propers mesos, odis i entusiasmes. L'esmena es presenta com una mesura dissuasòria contra allò que el PP anomena “deslleialtat constitucional”, i inclou dues propostes cridaneres: la il·legalització tant dels referèndums d'autodeterminació com de les declaracions d'independència, i la dissolució dels partits i/o organitzacions que els promoguin. Diversos juristes (progressistes, d'acord) alerten que es torna a tractar d'una proposta involucionista, i que, en concret, la idea de dissoldre partits polítics entra en un terreny altament fangós i dubtosament democràtic. En realitat, es tracta d'un clàssic de l'arsenal retòric de la dreta: enduriment del Codi Penal contra allò que no els agrada. En aquest cas, per partida doble: d'una banda, es tractaria de recuperar (ampliat, i rebatejat com a deslleialtat constitucional) el delicte de sedició. I de l'altra, el que es proposa torna a anar en la línia de la llei de partits de l'època Aznar: lleis fetes a mida per deixar fora de la llei l'adversari a qui es vol impedir que pugui participar en el debat públic. En aquell moment es tractava de l'esquerra abertzale, ara de l'independentisme català.

El novembre d’aquest 2024 hi haurà eleccions a la presidència dels Estats Units i, si res no ho impedeix, Joe Biden i Donald Trump es tornaran a veure les cares (contra el que voldrien més del 60% dels americans, que opinen que, amb 81 anys, Biden ja no té edat de presentar-se o que Trump és un perill públic, però aquesta és una altra història).

El comportament del PP de Feijóo negant-se a, o fent-se pregar per, concertar una reunió amb Pedro Sánchez, a pesar de les reiterades propostes formulades des de la presidència del govern espanyol, té similituds amb el del PP de Rajoy quan es va negar, de manera igualment repetida, a reunir-se amb Puigdemont per discutir sobre el referèndum d'autodeterminació. En tots dos casos, els motius adduïts per obstruir el que hauria de ser el normal funcionament institucional i la interlocució entre els diferents partits polítics (el cap de l'oposició en relació amb el president del govern, en el cas de Feijóo i Sánchez, o el president d'Espanya davant del president de Catalunya, en el de Rajoy i Puigdemont) són d'índole patriòtica, i en tots dos casos, també, Puigdemont hi apareix com a antagonista. Rajoy solia dir que “no podia ni volia” accedir a debatre una qüestió que, segons la doctrina del PP en aquells dies, no es podia ni posar a l'ordre del dia d'una reunió sense atemptar contra la Constitució i l'ordenament jurídic. En l'actualitat, Feijóo i Cuca Gamarra es resisteixen a reunir-se amb Sánchez justament a causa de les “altres reunions” que diuen que manté, justament, amb Puigdemont. De manera més àmplia, afirmen que defugen trobar-se amb el líder socialista perquè s'ha associat amb els que volen destruir Espanya només per satisfer la seva ambició personal, etc. A més de fer les coses difícils, el PP aconsegueix d'aquesta manera realitzar una maniobra de desviament de l'atenció en què exhibeix autèntica mestria: fent parlar de les aliances de Sánchez (suposadament il·legítimes, il·legals i fins i tot immorals), es deixa de parlar de l'única aliança veritablement tòxica per a una democràcia, que és amb l'extrema dreta.

Són dies de gran complexitat per als polítics. També són dies en què tothom se sent implicat en allò que els polítics estan negociant, perquè tot plegat és ben excepcional. La veritat és que, des de l’inici del Procés, cada convocatòria electoral a les Corts Generals ha estat complicada –hi ha hagut dues repeticions electorals–, i també ho han estat les eleccions catalanes. La gran diferència és que, des de 2010, és la primera vegada que els partits d’obediència catalana poden condicionar, a favor seu, la política espanyola. Això està provocant el terratrèmol que tots veiem a la dreta espanyola, que és la que més es defineix pel seu caràcter nacionalista dominant.

La visió més freqüent de les constitucions és la que aporten els juristes; són els encarregats de dictaminar si una determinada mesura té cabuda o no en el text aprovat. Des de la sociologia, però, les veiem d’una altra manera: una Constitució és l’acord al qual arriben les diverses forces socials en un moment concret; és una situació de relatiu equilibri entre els diversos interessos que s’institucionalitza perquè no es pot estar sempre mesurant forces. Ara bé, els equilibris sempre són precaris; i, de fet, quan una Constitució és votada, ja hi ha, habitualment, alguns partits polítics que no s’hi senten prou representats, i que es proposen canviar-la. Si s’aprova, però, vol dir que l’acord ha estat majoritari, i que s’espera una situació estable durant un cert temps.

Suposem que en les passades eleccions legislatives del juliol, el PP o el PSOE haguessin obtingut el nombre suficient de diputats per poder governar en solitari, o bé fer-ho amb pactes estables i ideològicament còmodes. Convé recordar que no estem plantejant una quimera, sinó una possibilitat real (ara no desviarem absurdament el tema cap a la qüestió del bipartidisme, perquè això és un article, no una tertúlia radiofònica). En aquestes circumstàncies, ¿algú podria imaginar-se un acostament dialèctic, ni que sigui a nivell de mínims, entre el PP i ERC o Junts, o entre el PSOE i Bildu, posem per cas? La interpel·lació és retòrica, òbviament: es respon sola. La següent pregunta, en canvi, mereix més atenció, malgrat que s'assembli a l'anterior: més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, ¿tindria algun sentit polític que un partit amb majoria absoluta dialogués en profunditat i de manera periòdica amb formacions que en aquell moment fossin aritmèticament irrellevants? Consti que la cosa val també per al Parlament català i per a qualsevol cambra de representants imaginable.

Vox veu marxar un dels seus fundadors. El fins ara portaveu de la formació d'extrema dreta al Congrés de Diputats, Iván Espinosa de los Monteros, renuncia a l'acta de diputat a la cambra baixa espanyola i abandona la cúpula del partit. "Els anuncio que en el dia d'avui renunciaré a l'acta de diputat per motius personals i familiars", ha confirmat Espinosa de los Monteros des de la sala de premsa del Congrés de Diputats, on ha comparegut aquest dimarts al migdia per explicar el seu pas al costat.

De la confrontació al debat. Aquesta és l'estratègia que els socialistes volen seguir abans de les eleccions generals del 23 de juliol, i una manera de materialitzar-ho és posant cara a cara el seu líder i actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb el principal cap de l'oposició, el popular Alberto Núñez Feijóo. El mateix Sánchez ha proposat a Feijóo fins a sis cara a cara que començarien la setmana que ve i durarien fins al 23-J. "Claredat i contrast de projectes per al futur d'Espanya", ha sintetitzat Sánchez aquest dilluns en el marc d'un acte sobre els fons europeus Next Generation organitzat per Eldiario.es.