Cristian Portugués, Portu, al costat de Cristhian Stuani, ha estat l'heroi de la permanència del Girona a Primera Divisió. El murcià ha sacsejat l’atac blanc-i-vermell en les últimes setmanes: a Leganés va donar una assistència i va provocar una expulsió, contra el Mallorca va fabricar la jugada del gol, a Valladolid en va fer un –anul·lat– abans que l'uruguaià posés la cirereta en un tram final d'infart que l'equip, amb coratge i determinació, va gestionar amb habilitat, i a Sant Sebastià –amb els deures fets– va marcar més d'un any després de l'última vegada. El destí de Portu i el del Girona, però, podien haver sigut molt diferents.

Tot just eren quarts d’onze del matí quan Míchel ha aparegut als camps d’entrenament que el Girona té a Vilablareix. Feia estona que hi era, treballant al seu despatx, ja amb l’alta mèdica a la butxaca. Cada segon és or, en aquest tram final de campionat. Després de l’ensurt del dijous, en què va ser hospitalitzat d’urgència, per una “trombosi venosa profunda a la cama esquerra”, el tècnic prepara la final d’aquest dimarts a Valladolid (19 hores, Movistar LaLiga).

Míchel Sánchez, entrenador del Girona, ha estat hospitalitzat per un problema de salut i està en observació mèdica per precaució, segons ha informat el club català aquest divendres a través d'un comunicat. Per aquest motiu, no podrà asseure's a la banqueta aquest dissabte en el partit a Montilivi contra el Vila-real (18.30 h, DAZN).

No cal ser un gran entès per saber que si el Girona vol tenir opcions de mantenir-se a Primera Divisió, ha de jugar les sis finals que li queden amb jugadors que sentin la samarreta com a pròpia. A aquestes altures, ja s'ha comprovat que cap dels fitxatges serà la solució i que la planificació de la plantilla no va ser la correcta. No cal insistir-hi més. Ja en el duel a Leganés, cal posar Portu, Stuani i nou més. Futbolistes que asseguren sentiment i rendiment, perquè només cal veure el que generen cada vegada que trepitgen el terreny de joc. Transmeten esperança. Al seu costat, es pot somiar.

Míchel Sánchez viu la pitjor ratxa de jornades sense guanyar com a tècnic del Girona. N’acumula vuit, tantes que l’equip ha passat en un parell de mesos d’una còmoda setena posició, en llocs europeus i amb deu punts de marge respecte al descens, a la quinzena, i a tan sols sis punts de la línia vermella, que si no ha traspassat ha estat perquè els rivals directes encara ho han fet més malament. Diumenge té una nova prova de foc al camp de l’Osasuna (14 hores, DAZN).

Definitivament, a Girona ja s'han encès totes les alarmes. La derrota contra l'Alabès, un rival directe en la lluita per evitar el descens, afegit a la mala imatge, un tret distintiu ja recurrent, ha provocat la indignació de Montilivi (0-1). L'afició, que no fa gaire idolatrava el seu equip, ara el xiula. De la passió desfermada que hi havia a la ciutat s'ha passat al pànic de comprovar com el vaixell s'enfonsa i ningú no hi posa remei. Els de Míchel tan sols han sumat 6 dels 33 punts en la segona volta, i han guanyat un partit dels últims tretze. Un desastre.

Fa dies que la preocupació està present al Girona. L'ambient és tens. Es reflecteix en les mirades dels jugadors, garratibats damunt del terreny de joc i en plena crisi de resultats. Tan sols han guanyat un partit de Lliga en les últimes nou jornades. També s'entreveu en el discurs verbal de Míchel, que ha passat de pronunciar massa aviat la paraula Europa a ser incapaç de donar explicacions convincents de la poca fiabilitat col·lectiva que desprèn el seu conjunt.

El penal transformat per Cristhian Stuani en el duel de dilluns contra l’Espanyol va permetre al Girona sumar un punt molt important per no prendre mal en la classificació. L’any en què han hagut de compaginar tres competicions a la vegada és discret pel que fa a joc i resultats. Estan lluny no ja dels números de la temporada passada, totalment inassumibles, sinó d’una regularitat que s’adeqüi al pressupost més gran de la seva història.

Iván Martín somiarà amb Klagenfurt. No oblidarà mai ni els carrers ni la seva gent ni l'àrea petita de l'estadi. Perquè allà, en aquell minúscul racó de la terra, va tenir l'oportunitat de mantenir amb molta vida el Girona a la Champions. No ho va fer i l'equip gironí es va disparar un tret al peu perdent contra l'Sturm Graz (1-0). El seu futur a Europa penja d'un fil.

"No ens podem entrenar, no podem", lamenten fonts de la plantilla del Girona, que està patint una crisi mèdica sense precedents i que va més enllà del calendari, en què aquest curs ha de compaginar tres competicions. Els problemes tenen l'origen a l'estiu, quan la pretemporada va estar carregada de conflictes. Jugadors lesionats a l'Eurocopa, fitxatges esglaonats, un virus i una càrrega individual diferent entre els mateixos futbolistes, a més del fet que no va haver-hi prou sessions per igualar els nivells entre els integrants del grup, ja van provocar que el col·lectiu comencés descompensat a escala física. Una realitat que esperaven rectificar amb el temps, però que no ha fet més que empitjorar.

A Montilivi, com passa en altres llocs, mentre s'està jugant el partit, aquest s'emet pel videomarcador. Això vol dir que els espectadors poden veure, en directe, el senyal de televisió, que sovint registra imatges de punts en concret de l'estadi, com la llotja presidencial. A les últimes files, s'hi asseuen els futbolistes que, per diferents motius, han estat desconvocats. Contra la Reial Societat, de tantes baixes que pateixen els de Míchel, la imatge no va ni tenir temps d'enfocar-los a tots. Blind, Romeu, Tsygankov, Portu, Solís, Bryan Gil, Pau López, Asprilla –del qual no hi ha un diagnòstic clar, però va aparèixer en crosses, símptoma que lleu no és–, i els joves Jastin i Artero. Deu baixes en un panorama desolador que deixa l'equip amb tan sols catorze futbolistes de camp i dos porters, planter a banda. I a l'horitzó un calendari estressant de set compromisos en vint-i-dos dies. Perdre, doncs, entrava en l'equació. I això és el que va passar (0-1).

"Els partits de Champions s'acaben el mateix dia. No els analitzaré en profunditat. El que ens ocupa és la Lliga, aquest és el focus. Europa és per gaudir". Són paraules de Míchel Sánchez, que va aparcar de pressa la derrota a París, la més feliç de la història del Girona, però no la de Mestalla. Allà, de fet, va emetre la seva preocupació. Contràriament al que es pugui pensar, les queixes no assenyalen l'estressant calendari dels blanc-i-vermells, sinó la manca de futbol que els ha dut a acumular tres derrotes consecutives sumant la del derbi contra el Barça. "Pel que fa a punts, és una mala setmana. I, pel que fa al joc, estic preocupat. El nostre ritme és lent. A València vam tenir el 70% de la possessió, però no vam generar suficient perill. La circulació de pilota no fa mal als rivals i això em té intranquil. No superem les pressions, no som capaços de canviar de costat amb velocitat per generar superioritats. Vam dur el partit a una moneda a l'aire, i no és el que volem que passi. Estem lluny de la nostra idea, actualment", confessava en calent.

Mirada a terra i gest pensatiu. Aquest era el semblant de Míchel durant el partit, quan el Girona ja sabia que de València només se n'enduria un disgust (2-0). L'onze, estrany, ja advertia que l'equip sortiria per la porta gran o aniria a la infermeria. El camí escollit va ser el segon. Mal senyal.

El fitxatge d'Abel Ruiz pel Girona, consensuat absolutament a escala interna, no va ser tan ben rebut de portes enfora. L'alta inversió realitzada, xifrada en nou milions d'euros més l'extrem Gabri Martínez a l'Sporting de Braga, i els dubtes pel fet de no ser un golejador contrastat, sinó més aviat un davanter dinàmic que ofereix una alta varietat de recursos poc visibles per a l'espectador, van obrir un meló que el mateix jugador ha tancat a còpia de gols: n'ha marcat un parell sent protagonista en les dues victòries consecutives dels gironins.

72 hores després de divertir-se, el Girona va posar-se la granota de fer feina. El que fa sempre, vaja, perquè res no li ha arribat mai de franc. La cantarella que deia que tot el que passava a Montilivi era gràcies al Manchester City, si ja no colava abans, ara encara cola menys. Competint sota un calendari terrorífic, amb visites al Benito Villamarín, el Cívitas Metropolitano i el Sánchez-Pizjuán en tres dels primers quatre partits, i amb el repetitiu mantra de comparar la temporada passada cada dos per tres, un fet que a Míchel el té ben fart, els gironins estan oferint un nivell altíssim. Té molt bona pinta aquest any, també. La segona victòria consecutiva contra el Sevilla (0-2), permet estabilitzar l'equip en la zona alta de la classificació.

Un jugador del Girona ha destacat al mig del camp per sobre dels altres. Parlem d'Aleix Garcia, que ho ha fet tan bé que aquest any s'ha convertit en el primer futbolista de la història blanc-i-vermella que vesteix la samarreta de la selecció espanyola. De fet, el d'Ulldecona és a la prellista de 29 homes per a l'Eurocopa que es disputa aquest estiu a Alemanya. Luis de la Fuente n'haurà de descartar tres, així que encara no es pot posar la mà al foc per la seva presència al torneig.

No hi cabia ningú més, no es podia ni caminar. 30.000 persones van sortir als carrers de Girona per commemorar l'extraordinària temporada d'un equip de futbol que perdurarà per sempre. Generacions de gironins en parlaran, de l'equip de Míchel. "Jo el vaig veure jugar", diran presumint. Sota l'himne de la Lliga de Campions, una melodia que ressonava a les goles de tots els que abarrotaven la plaça del Vi, grans i petits retien homenatge a l'equip i respiraven felicitat en una festassa que va començar a mitja tarda i va acabar al vespre, amb concerts a la Copa.

12 d'agost del 2023. S'apuja el teló. Es veu Míchel al vestidor del Girona, envoltat dels seus futbolistes. El tècnic madrileny els diu que està molt bé el que han aconseguit fins ara, en les dues temporades anteriors, la de l'ascens a Primera i la de la permanència a l'elit. Però que per ser tres vegades immortals, per transcendir de veritat i ser recordats, és el moment de fer coses que a Montilivi no s'han vist mai. Els jugadors l'escolten, atentament. I es dirigeixen mirades de complicitat. Transmeten desig per fer-ho.

"Em preocupa molt que l'equip es debiliti la temporada vinent". La frase és de Míchel Sánchez, l'entrenador d'un Girona que tindrà maldecaps per confeccionar una plantilla que tingui el do d'afrontar tres competicions: la Lliga, la Copa del Rei i la Champions League. Aquest divendres els gironins s'acomiaden del millor curs de la seva història, en què acabaran tercers de Primera, rebent el Granada (21 hores, Gol). Montilivi serà una festassa, com ho seran diumenge els carrers de la ciutat amb la rua programada per celebrar la fita de disputar competició europea per primera vegada.

Va ser rematar al fons de la porteria i sortir corrents cap a Míchel. Savinho, una de les sensacions de la Lliga i, per descomptat, del Girona, tenia ben presents les paraules del seu entrenador la setmana passada, a la gespa de Vitòria, segons després de canviar-lo després de desaprofitar un munt d'ocasions en un partit en què els gironins haurien d'haver golejat, però que els van empatar al noranta-nou. Míchel, amb cura, va dir-li que no podia malgastar segons quins xuts. Que, amb el potencial que té, el brasiler ha de marcar més gols dels que marca. Ho va fer agafant-lo de les espatlles, mirant-lo als ulls. Savinho, penedit, va demanar perdó davant dels micròfons. "Em sap greu, n'he fallat tres de claríssimes".