Netflix estrenarà el 29 de maig Rafa, una sèrie documental dedicada a la trajectòria personal i esportiva de Rafel Nadal. La plataforma va publicar aquest dimarts el tràiler de la producció, un avançament de dos minuts i mig que recorre alguns dels moments més determinants de la carrera del manacorí i posa el focus en la seva capacitat de superació després de les lesions.

Cossos musculats, ambicions i drames de tota mena. La nova proposta juvenil de Netflix, Olympo, confia en aquests tres elements i una protagonista a l’alça, la navarresa Clara Galle, per seduir els espectadors que van caure rendits a Élite, una de les sèries més populars de la història del servei d'estríming. Així i tot, més enllà del públic al qual es dirigeix i algunes escenes sexuals, totes dues tenen més aviat poc a veure. Olympo, que arriba aquest divendres a la plataforma, planteja l'eterna pregunta de fins a on s'està disposat a arribar per complir els somnis, en aquest cas esportius.

En les sèries procedimentals –aquelles que segueixen la investigació d'un crim– hi ha una variant que s'allunya de l'estereotípica imatge del policia torturat: els misteris criminals protagonitzats per dones. En les últimes setmanes s'han acumulat diverses opcions que opten per aquesta fórmula. Repassem les estrenes més recents amb investigadores que, com els seus col·legues masculins, també arrosseguen algun trauma i tenen singularitats que les fan especials. Una llista en la qual també podríem incloure la sèrie basca Desaparecido.

La fal·lera pel true crime no té aturador i Netflix segueix estirant el fil i acaba d'estrenar la pel·lícula La viuda negra, centrada en un crim real que va tenir lloc el 2017 a València. Ivana Baquero (Barcelona, 1994), que va saltar a la fama gràcies a El laberinto del fauno –i es va convertir en l'actriu més jove a guanyar un Goya–, dona vida a María Jesús Moreno, coneguda com "la vídua negra de Patraix".

Una neu que cau incessant sobre Buenos Aires marca l'imaginari apocalíptic d'El Eternauta, el còmic escrit per Héctor Germán Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano López que acaba d'arribar com a sèrie a Netflix. A l'obra original, publicada també en format serial entre 1957 i 1959, en la imatge de pols mortífera caiguda del cel que s'abat sobre el món ressona el record de la pluja negra d'Hiroshima. El còmic va aparèixer en ple context de la Guerra Freda i, dins dels codis de la ciència-ficció, es podia llegir des d'aquesta consciència antibel·licista. El destí posterior del seu creador va amarar El Eternauta d'una altra interpretació retrospectiva. Militant dels Montoneros a partir dels anys setanta, Oesterheld va ser segrestat per les forces armades del seu país en plena dictadura militar. Abans ja havien "desaparegut" les seves quatre filles, Marina, Beatriz, Diana i Estela, joves entre els 18 i els 26 anys. No se n'han localitzat mai els cossos ni s'han jutjat els culpables. La repressió dels Oesterheld va carregar la seva obra emblemàtica d'un subtext metafòric en què els protagonistes, una colla de supervivents d'una invasió extraterrestre, esdevenen una mostra de com es pot resistir en un estat de violència excepcional.

Gareth Evans és un dels cineastes occidentals que millor han entès els codis del cinema asiàtic d’acció. No en va, el gal·lès va treballar sobre el terreny, instal·lant-se a Indonèsia per realitzar documentals sobre arts marcials i crear odes al geni estomacador d’Iko Uwais a Merantau i les dues parts de The raid, convertides en ultraviolent èxit global. Després de crear la sèrie Gangs of London, Evans torna a les coordenades on es va forjar amb Estragos, producció de Netflix que ha recorregut un camí tortuós de quatre anys fins a arribar a les pantalles.

¿Cansat de perdre el temps buscant una sèrie idònia per a tu? Netflix vol posar remei a la infinitat de contingut a la cartellera, que fa que molts usuaris acabin desistint abans de trobar algun producte que els encaixi. Per això, la companyia està provant una nova tecnologia de cerca que permet als usuaris trobar els programes i pel·lícules ideals per a ells mitjançant intel·ligència artificial. Aquesta funció ja està disponible per a alguns usuaris d'Austràlia i Nova Zelanda, i es preveu que en els mesos vinents es continuï expandint.

Netflix acaba d’estrenar Manual para señoritas, una comedieta d’època romàntico-carrinclona que imita Los Bridgerton, tant en la forma com en el contingut. En aquesta versió, la protagonista és la Señorita Bianda, una jove que es guanya la vida fent de dama de companyia de noietes en edat de casar-se per garantir que els homes que escullen respectaran el seu honor. Un vidu la contractarà per gestionar la vida sentimental de les seves tres filles. I un fillol ociós serà l’últim en discòrdia en tota mena de triangulacions i embolics eròtico-festius. Ara bé, si algú espera veure els culs, els pits, les exhalacions de plaer i les cavalcades intenses dins dels carruatges, que no es faci il·lusions perquè aquest Manual para señoritas és força més pudorós que la seva referent nord-americana. Aquesta sèrie té els efluvis de la literatura de Benito Pérez Galdós, amb intrigues matrimonials, discussions entre germanes, conflictes reputacionals i estratègies per mantenir l’estatus. Un còctel mal barrejat de Fortunata y Jacinta, La de Bringas i Tormento. Com és habitual en aquest tipus d’arguments, es busca el diàleg enginyós, el sarcasme picantó, la coqueteria trapella i el decòrum impostat. Ara bé, les trames són extremadament previsibles i busca seduir l’audiència més adotzenada pel pessigolleig dels flirtejos que no pas per l’esperit crític i l’audàcia per construir conflictes.

Molts de vosaltres, que m’esteu llegint, ja deveu haver llegit la crítica de la Mònica Planas en aquest mateix diari que adverteix del cop de puny a l’estómac que fa sentir la sèrie Adolescencia, que cal trobar a Netflix barrejada, gairebé diria que amagada, entre altres productes menors.

Adolescence (Adolescencia) és, sens dubte, la millor sèrie que s’ha estrenat en els últims mesos. No te l’esperaves a Netflix, per l’enfocament narratiu que va més enllà de l’acció, per la voluntat d’exploració social i per la tècnica fílmica que determina el ritme. Creada i protagonitzada per l’actor Stephen Graham, és un drama familiar que arrenca quan la policia esbotza la porta d’una casa per detenir el seu fill de tretze anys, acusat d’assassinar una companya de l’escola. La història es desenvoluparà en quatre capítols: la detenció, la investigació de la policia a l’institut, una sessió del Jamie amb la psicòloga i, finalment, els esforços de la família per tornar a la rutina malgrat l’estat de devastació. La sèrie recorda la pel·lícula Hem de parlar d’en Kevin, de Lynne Ramsay, basada en la magnífica novel·la de Lionel Shriver, en què ens endinsem en les circumstàncies familiars d’un adolescent que ha provocat una massacre en el seu institut. En tots dos casos, la ficció ha vingut motivada per històries reals que irrompen en els mitjans de comunicació i que ens obliguen a preguntar-nos per les causes d’aquestes atrocitats.

Quan els Sussex van decidir fugir esperitats de Buckingham l'opinió pública es va dividir enormement. No hi havia punt de trobada entre els partidaris del matrimoni a la fuga i els partidaris de la resta dels Windsor. Tant dins com fora del Regne Unit, el pes dels dos bàndols estava molt igualat, cosa que no sol passar mai perquè la família reial britànica sempre juga amb molt d'avantatge. Però el sussexit –com es va anomenar aleshores l'adeu d'Enric i Meghan Markle– havia sigut molt erosiu per a la royal family en termes d'opinió pública. Els ducs de Sussex havien creat de cop tants contraris als Windsor que, fins i tot, hi havia gent que opinava que aquella era la crisi més gran de la monarquia britànica des que el rei Eduard VIII va abdicar per amor, es va casar amb Wallis Simpson i se'n va anar a viure a París.

A Estado eléctrico, la pel·lícula més cara produïda per Netflix, uns monstruosos robots voltor es dediquen a destrossar els seus companys mecànics per robar-los les peces i acoblar-les als seus propis cossos. El film dels germans Anthony i Joe Russo, un fallit xec en blanc de la totpoderosa plataforma als directors de Venjadors: Endgame (segona pel·lícula més taquillera de la història), és com aquells robots carronyaires: no hi ha res d'original, només peces reciclades d’obres anteriors.

"Per què el teu poble té tantes ànsies de matar?", li pregunta una integrant del poble dels xoixons a una colona blanca en el quart episodi d'American primeval. El western que triomfa a Netflix (a l'Estat amb el títol d'Érase una vez el Oeste), i del qual hi ha versió subtitulada en català, s'apunta a la tradició de revisar el gènere fundacional per excel·lència dels Estats Units des d'una òptica poc complaent amb els pioners que van arribar d'Europa, per deixar clar com la violència forma part intrínseca de la nació nord-americana.

"La felicitat d'una dona rau a viure sense generar onades", escriu una persona anònima en una carta al diari en què explica com ha descobert l'adulteri del seu pare. Som a Tòquio, el 1979, i això és just el que acaba de passar a les quatre germanes Takezawa. La Takiko (Yu Aoi) va contractar un detectiu per corroborar les sospites que el pare mantenia un vincle amb una altra dona. Fins i tot sembla que han tingut un fill plegats. La mare de les noies potser ho sap, però no en diu res. Quedar-se callada és la seva manera de ser feliç?

Després d'un 2024 ranquejant pel que fa a les sèries a conseqüència de les vagues de guionistes i actors, el 2025 estarà marcat per una allau de ficcions de tota mena. Hi haurà retorns sonats (Stranger things, Separación) i estrenes que generen moltes expectatives. Repassem 25 títols que arribaran aquest 2025.

1992, la nova sèrie d’Álex de la Iglesia que ha estrenat Netflix, és més que prescindible. És possible que el valor nostàlgic que té l’any que dona nom a la ficció ens indueixi a escollir-la entre el menú de la plataforma. 1992 ens transporta a un altre marc mental d’aquella data: el de l’Expo 92 a Sevilla i no el de la Barcelona olímpica. És un thriller que s’ajuda de les reminiscències d’aquella època. La sèrie s’endinsa en uns crims macabres les víctimes dels quals, malgrat els anys que han passat des d’aleshores, estan vinculades a l’organització d’aquella Exposició Universal. Totes elles, una darrere l’altra, acaben ben socarrimades i amb un ninotet del Curro a la mà, la mascota de l’Expo. Un expolicia alcohòlic i la vídua d’un dels assassinats investigaran el cas davant la sospitosa inoperància de la policia i les reticències de les altes esferes del govern. La ficció té el segell dramàtic i visual d’Álex de la Iglesia: personatges obsessius i una mica marginals atrapats en situacions conflictives, combinació de dramatisme i humor negre, elements grotescos, escenes d’una certa brutalitat i amb efectisme visual. La càmera ens porta a espais urbans i edificis fàcilment identificables, amb punts de vista exagerats, accentuant l’esteticisme que ens remet al cinema de gènere, en aquest cas el thriller. Formalment, la sèrie vol ser tan ambiciosa que acaba quedant pretensiosa. Tant, que s'aboca a l’artificialitat. Reprodueix l’estètica de Seven, la pel·lícula de David Fincher, d’una manera tan descarada com gratuïta. A Seven, tota la part visual embolcalla un joc simbòlic i emocional vinculat als personatges que fa de la pel·lícula una obra mestra. A 1992, la pluja permanent i la sensació d’atmosfera urbana asfixiant esdevenen un simple recurs d’imitació molt irregular i buit de significat. És tan forçat que és fals. És efectista per als ulls però no aporta res ni a la narrativa, ni a la psicologia dels protagonistes, ni a l’emoció de l’espectador. La interpretació de l’actor protagonista (Fernando Valdivieso) és molt justeta en el rol d’expolicia alcohòlic. S’insisteix tant a remetre’ns a l’estètica del policia que interpretava Brad Pitt que conduir el públic a aquesta comparació és precipitar la sèrie al fracàs. Només pot sortir perdent en aquest joc poc subtil d’imitacions. La resta de personatges són plans i estereotipats. La química entre els actors protagonistes és inexistent i la manera com es força a construir una tensió sexual entre tots dos resulta fins i tot incomprensible. Els personatges van per una banda i les intencions del guió per una altra. Els diàlegs són tòpics i algunes seqüències són tan inversemblants que més que generar emoció són ridícules. El guió de 1992 es delata com un trencaclosques molt senzill que intenta infructuosament que sembli complicat, amb una gestió nefasta dels obstacles i els conflictes. Si us ve de gust fer un exercici de nostàlgia norantera recupereu Seven, que aquest 2025 es compleixen trenta anys de la seva estrena, i no perdeu el temps amb homenatges tronats i vanitosos.

Heu de conèixer l’Orin O’Brien. La descobrireu a Netflix, en un documental preciós de només trenta-cinc minuts que us robarà el cor. No us perdeu The only girl in the orchestra (La única mujer de la orquesta). L’any 1966 va ser la primera música contractada a temps complet per la filharmònica de Nova York. Leonard Bernstein, el director, va dir d’ella: “Adoro l’Orin perquè irradia llum a la nostra orquestra. La seva implicació musical és absoluta. I cada vegada que miro cap a ella, i inevitablement me la trobo mirant-me fixament, m’admira la seva concentració. Com s’ho fa? ¿Té memoritzada cada nota de cada part de contrabaix de cada obra? Resulta tan impossible com qualsevol altre miracle”. Però no tot van ser afalacs a la seva trajectòria. En el documental, dirigit per la seva neboda Molly O’Brien, podem veure com recupera alguns retalls de premsa que es van fer ressò de la seva contractació: “La senyoreta O’Brien té tantes corbes com el seu contrabaix”, “A les gires, els homes l'hi compensen barallant-se per portar-li l’equipatge i guardar-li un seient al seu costat”. O’Brien, horroritzada per uns comentaris que havia oblidat, nega que això fos veritat. Quan Zubin Mehta era el director de la filharmònica de Los Angeles va fer referència al fitxatge d'O’Brien dient que en una orquestra no hi havia lloc per a les dones. “Si és atractiva, no puc actuar amb ella. Si no ho és, tampoc”. Mehta afegia: “El seu recorregut en l’orquestra no és tan llarg com el d’un home. No són tan bones als seixanta com ho és l’home a la mateixa edat”.

Tot i que se l'associa amb drames d'època, Keira Knightley també és dona d'acció, com va demostrar a Pirates del Carib. Passats molts anys d'aquella saga que li va donar fama arreu del món, però poc reconeixement crític, com ella mateixa ha explicat, la britànica torna a demostrar que pot ser una actriu que reparteix puntades de peu i cops de puny amb Palomas negras, un thriller amb grans dosis d'humor ambientat en un Londres vestit de Nadal. En la sèrie, que arriba aquest dijous a Netflix, Knightley interpreta Helen Webb, esposa del ministre de defensa del Regne Unit amb una doble vida com a espia. De fet, fa deu anys que aquesta dona aparentment entregada a la vida familiar i la criança dels bessons Oliver i Jacqueline es dedica a filtrar els secrets professionals del seu marit, que aspira a ser primer ministre, a una organització misteriosa anomenada Coloms negres, una entitat que bàsicament es dedica a fer negoci amb informació confidencial.