“Estava esgotada i vaig decidir deixar d’estar-hi abans d’entrar dins la roda de la docència definitivament. Ara som molt més feliç i estic agraïda d’haver pensat que seria millor canviar de feina”. És el testimoni de Lida (nom fictici), una graduada en Filologia Catalana de 26 anys que, després d’un any d’haver fet de professora, va abandonar –confessa– esgotada per les característiques de la feina, per l’actitud dels estudiants i per les tasques que havia de fer i que la consumien durant les 24 hores del dia.

El terme comunitat de jubilats ens fa pensar en butaques, menjar massa cuinat i televisors encesos tot el dia. Aquesta imatge ha estat desmentida per Latitude Margaritaville, una comunitat que s'està creant en un poble de Carolina del Sud. “Hi va haver una festa de togues el cap de setmana passat”, explica Lynette, una resident. “Hi havia un grup en directe i va ser un veritable descontrol”. Barbie, una altra de les “ambaixadores” de la comunitat, compara la vida en aquest lloc amb “tornar a començar la universitat”. La gent, diu, “beu en el camí d'entrada, pren còctels a terra”. Molt probablement, a la festa de togues no només abundaven les disfresses. Aquests adults ja grans pertanyen a una generació que va experimentar amb el sexe, les drogues i el rock'n'roll. I, a l'arribar a una edat més avançada, no sembla que abandonin els seus vells hàbits.

Els baby boomers van néixer entre el 1946 i el 1964, i són la generació més afortunada de la història. La majoria de la generació, que suma 270 milions de persones als països rics, no ha lluitat en cap guerra. Alguns van veure en directe els Beatles. Es van criar durant una època de fort creixement econòmic. No tots són rics, però en termes agregats han acumulat una gran riquesa gràcies a una combinació de tipus d'interès decreixents, una disminució de la construcció de cases i ingressos elevats. Els boomers dels Estats Units, que són un 20% de la població del país, controlen un 52% de la riquesa, uns 76 bilions de dòlars.

Onze milions de pensionistes i un terç del pressupost de la Seguretat Social fan de la reforma de les pensions aprovada dijous passat un tema prou rellevant. L’objectiu és poder pagar les pensions dels pròxims 25 anys, que coincideixen amb la jubilació dels baby boomers. Una generació que ha donat moltes alegries –sobretot mentre ha cotitzat i consumit– però que darrerament s'ha d'ocupar d'avançar la gestió de la seva pròpia vellesa.

"Tens la necessitat que altres persones t'apreciïn i admirin, i tanmateix ets crític amb tu mateix. Encara que hi ha algunes debilitats en la teva personalitat, generalment ets capaç de compensar-les. Disposes d'una considerable capacitat que de vegades no aprofites. Tendeixes a ser disciplinat i controlat de cara enfora, però preocupat i insegur per dins. De vegades tens seriosos dubtes sobre si has obrat bé o has pres les decisions correctes". Frases semblants a aquestes formaven part d'un text que el psicòleg Bertram Forer va distribuir el 1948 entre els seus estudiants després de fer un suposat estudi de personalitat a partir d'un qüestionari previ. El text de Forer no es basava, però, en la interpretació d'aquest qüestionari, sinó en fragments de prediccions zodiacals triades a l'atzar. Els estudiants, que òbviament no coneixien la jugada, van valorar la caracterització de la seva pròpia personalitat amb un 4,2 sobre 5. D'aleshores ençà, l'experiment s'ha repetit en múltiples ocasions. Sorprenentment, el resultat no es mou gaire d'aquesta xifra; és quasi una constant. Tot plegat es coneix avui com a efecte Forer. El fenomen no deixa de ser un tipus d'apofènia, és a dir, una projecció imaginària de patrons i significats que permet una simplificació autocomplaent de la realitat. Si el text que Forer va entregar als seus estudiants hagués començat amb la frase "ets un dropo insuportable que fa malbé tot el que toca", per exemple, la puntuació no hauria estat de 4,2 sobre 5, de ben segur. Més aviat s'hauria acostat al 0,42 sobre 5... 

El ministeri d’Inclusió i Seguretat Social ha plantejat als agents socials –sindicats majoritaris i patronals– un augment de les cotitzacions de manera temporal per omplir la guardiola de les pensions –que actualment conté 2.000 milions d’euros– i fer front a la despesa de les prestacions un cop es jubilin els baby boomers (la generació d’entre 1957 i finals dels 70 i la més nombrosa), la principal preocupació de Brussel·les per com pot afectar la “sostenibilitat” del sistema espanyol de pensions. 

Les paraules perfectament premeditades sota una falsa aparença de sortida de to del ministre José Luis Escrivá sobre qui pagarà la festa són tota una lliçó d'economia socialdemòcrata, és a dir, de la creença en els sistemes piramidals com a base de les pensions. Aquest mite ja va caure aparatosament a la dècada del 1990 a Suècia, però sembla que les persones necessitem miratges atractius per anar tirant. La successora d'aquell país mític va ser Finlàndia, on lligaven els gossos amb llonganisses pedagògiques. És el prestigi de la llunyania. De l'omnipresència de la violència de gènere, de l'índex de suïcidis o de l'alcoholisme d'aquell país fabulós no cal parlar-ne, perquè es comença així i s'acaba explicant als infants que els Reis són els pares (les infantes Elionor i Sofia sempre ho han sabut). El sistema piramidal de la socialdemocràcia sueca va funcionar en l'especialíssim context demogràfic, productiu, etc. de la postguerra mundial. Després va arribar la realitat –sempre tan desagradable, tan tossudeta– i, una mica més tard encara, el triomf de l'extrema dreta que voten les classes baixes autòctones. Una història més vella que l'anar a peu. Escrivá la coneix, evidentment, però ha de fer veure que no. Coses del càrrec. 

Han aixecat polseguera les declaracions del ministre Escrivá en què afirmava que els baby boomers haurem de treballar més anys o cobrar menys. No perquè no tingui raó, sinó perquè és un tema sensible que requereix grans pactes, emmarcats en el Pacte de Toledo. De fet, al novembre la comissió parlamentària d’aquest pacte ja va avançar recomanacions en aquesta direcció, com l’increment de l’edat de jubilació fins als 67 anys de manera progressiva. Davant d’aquestes afirmacions, es fan estranyes les converses amb companys i companyes de generació que es troben davant d’una decisió vital als tendres 55: acollir-se o no a les jubilacions anticipades que ofereixen el BBVA o Nissan. Mentrestant, els que no treballem en grans empreses i encara tenim al davant més de deu anys de treball, se’ns comença a generar una sensació de “tonto l’últim” o que haurem de jugar al joc de les cadires, en què cada cop que la música s’atura algú es queda sense seure.

El ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha trigat 24 hores a admetre que es va equivocar en les declaracions que va fer ahir dijous sobre les pensions de la generació baby boomer. Mentre ahir assegurava que aquesta generació nascuda entre els anys 50 i mitjans dels 70 hauria de triar entre cobrar menys jubilació o treballar més anys, aquest divendres s'ha afanyat a corregir les seves pròpies paraules. "Ahir no vaig tenir el meu millor dia", ha admès durant la roda de premsa de valoració de les dades de l'atur del juny. "[Les meves paraules] Es van entendre malament, eren reflexions en veu alta", ha afegit.

Hores abans que el govern espanyol i els agents socials hagin signat l'acord de la reforma de les pensions, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha enviat un missatge directe a la generació coneguda com a baby boomers, la nascuda entre els anys 50 i mitjans del 70. En una entrevista a TVE, Escrivá els ha avisat que o "treballen una mica més" (més anys) o patiran un "ajust força moderat" de les seves pensions amb el nou mecanisme d'equitat intergeneracional que preveu la reforma. Aquest mecanisme, que encara s'ha de definir amb els agents socials, substituirà el polèmic factor de sostenibilitat (el que recollia que les noves pensions s'ajustessin a la baixa si augmentava l'esperança de vida) de la llei que es deixa enrere i que, de fet, mai s'ha arribat a aplicar perquè se'n va ajornar l'entrada en vigor fins al 2023.