Hi ha novel·les que sembla que demanin una lectura en veu alta. Aquesta de Mishima n’és un bon exemple: no es tracta només del fet que la història sigui narrada en primera persona, perquè es presenta com un relat sobre l’aprenentatge sexual del protagonista, el jove Koo-chan, gairebé un monòleg dramàtic. Forma part, doncs, de la mena d’històries sobre el desvetllament sexual i l’educació sentimental d’un noi, com és ara El petit heroi de Dostoievski, Ernesto d'Umberto Saba i Agostino d'Alberto Moravia. Més enllà d’això, la bellesa de la prosa demana, a parer meu, la veu (que es pugui sentir distintivament), com també l’exigeixen els diversos fragments literaris, d’autoria pròpia, que el protagonista va redactant des de l’adolescència per mirar d’explicar-se la seva diferència, i que va intercalant al relat principal.