Hi ha moments a l’òpera que, sempre i sense excepció, resulten absolutament memorables. Són aquests que quan el/la cantant acaba d’interpretar habitualment l’ària més famosa de la composició, els aplaudiments del públic tenen un to especial, molt eloqüent, fins i tot exigent. I, si gairebé sempre van perdent intensitat, en aquests casos els decibels augmenten de manera exponencial. El protagonista primer guarda silenci, respectuós i agraït, sense cap moviment, ni el més mínim que pugui interrompre la festa que han iniciat els espectadors d’allà dalt i han encomanat la resta. Mira el director. Aquest, atent, espera que el protagonista acluqui els ulls de manera afirmativa, corroborant el que qui més qui menys ja tenia clar. I així comença de bell nou l’apoteosi, el bis. Per als mallorquins que hi érem, tenia valor afegit, el primer que va fer Xabier Anduaga, amb Una furtiva lagrima, va ser al teatre Principal de Palma. El diumenge, a la tercera funció del seu primer Werther, el Liceu esclatà i convertí la vetlada en memorable, una de les que no s’obliden. Xabier Anduaga va bisar, per primer cop en el seu debut del personatge tràgic per excel·lència, la celebèrrima i llegendària Pourquoi me réveiller. Una circumstància que podria haver convertit la resta de la funció en pura anècdota.

El nom d'Àlex Ocete va lligat a diferents qüestions i cap s'entén sense l'altra: música, política, barriada i afició. El resultat de tot desemboca en Xarxa, un dels grups de música reivindicativa en català de referència a les Balears. Ell n'és el vocalista i, des de fa 11 anys, el seu projecte musical compartit amb set companys d'escenaris i de vida.