Els darrers dies hem presenciat un fet que semblava un experiment sociològic. ¿Com reaccionaria la societat si, de cop i volta, allò que teòricament generava una comprensible preocupació –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PSOE– fos bescanviat gairebé el mateix dia per uns altres assumptes simètrics –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PP–? En qüestió d'hores, molts ciutadans van passar d'estar molt atents a determinades peripècies personals i partidistes a contemplar-ne unes altres que, d'alguna manera, feien dubtar de les primeres (o a l'inrevés). Certes declaracions improvisades, convertides després en exercicis de sobreinterpretació de la realitat a còpia de trinxar-les a les tertúlies, es van creuar amb unes altres que, convenientment reescalfades a les xarxes socials, ja formen part de la petita història local de la frivolitat. Sort que aquestes coses mai no duren més de vint o trenta hores després de l'esclafit inicial... Tot plegat també té una dimensió global. Si avui Donald Trump anunciés que té la intenció de divorciar-se –és el primer exemple que m'ha passat pel cap– generaria una escolàstica efímera sobre el tema que deixaria en un segon o tercer pla la runa ignominiosa de Gaza. Que consti que no m'estic referint a grans desastres naturals o a altres coses que sí que justificarien un canvi brusc de tema, sinó a un fet intranscendent des d'una perspectiva col·lectiva. 

En un nou estirabot, Donald Trump ha proposat cancel·lar les subvencions a les universitats, entre elles la de Harvard, la més antiga del país, per provar de capgirar-ne la “ideologia”, que considera hostil als seus sorprenents ideals polítics. Es veu que troba que Harvard és woke.

L'arc va ser una tecnologia meravellosa, però inútil per a un manc. Les tecnologies eren pròtesis antropològiques que amplificàvem el que ja érem. Amplificaven la capacitat de visió per mitjà d'ulleres, telescopis i microscopis. Però quan semblava que un cec mai no podria conduir un cotxe (no es pot amplificar la ceguesa), va aparèixer el cotxe sense conductor, que anuncia la gran substitució (no només ampliació) tecnològica de les nostres capacitats.

El temps que ocupen les xarxes socials a la nostra vida quotidiana ha encetat grans recerques, debats i preocupacions més que justificades sobre la circulació de notícies falses i de desinformació. El seu impacte en l’empobriment dels resultats escolars, les interferències en la gestió de la salut, el descrèdit de la política i la crisi de la democràcia, la irrupció de noves formes de discriminació i desigualtat social i, en general, sobre el que creiem –erròniament– que sabem i el que ignorem, és d’una magnitud tan gran com encara poc coneguda.

Davant l'elecció entre la veritat i el poder, Hamlet de Shakespeare planteja la seva famosa pregunta existencial: “Ser o no ser?” La recerca d'una resposta posarà herois i dolents igual davant la perspectiva de la mort o la desesperació. Igual que la tragèdia de Shakespeare, les batalles per la infraestructura que tots fem servir per fer cerques a internet també estan plenes d'intriga i abús de poder. El malvat és Google, que no només és un motor de cerca, una empresa i una marca, sinó també un verb. Avui "buscar és googlejar", va dir un testimoni en el recent cas d'antimonopoli contra Google presentat pel govern dels Estats Units i 38 procuradors estatals.

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Fa ara uns dies, el conseller Joaquim Nadal deia en unes declaracions: “Som un país de primer nivell en ciència bàsica, però no en innovació” Coincideixo molt amb ell, i crec que aquesta realitat té més conseqüències del que molts pensen. El 26 de gener vaig publicar en aquestes pàgines l'article “Com rellançar Europa al món”, que seguia al del dia 13, titulat “La UE, residual al món?”. Són el reflex d’una preocupació sobre el futur de la UE, preocupació que sento, llegeixo i veig al meu voltant. Vaig anunciar la voluntat de seguir amb el tema assenyalant aspectes concrets. Ho faig parlant de casa nostra i del conjunt d’Europa, agafant com a primer tema el paper que hi jugaran la recerca, la tecnologia i la innovació. 

Fa uns dies, tot passejant per Girona amb una col·lega científica de Santiago de Xile, li explicava la llegenda de la bruixa de la catedral. De totes les gàrgoles de la catedral, la de la bruixa és l’única que té forma humana, i això l'ha fornit d’un misteri especial, fent que sigui una de les llegendes més populars de la ciutat. Expliquen que era una dona practicant de la bruixeria que llançava pedres contra les processons cristianes o contra la catedral i que per aquesta raó va ser petrificada i penjada d’aital edifici, condemnada a mirar sempre cap a terra.

A vegades la televisió produeix moments de gran bellesa. Com el que va passar dimecres a Els Matins de TV3. Estaven entrevistant Marina Martínez, geòloga i astrofísica, que al seu laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona es dedica a analitzar roques de la Lluna. (T’imagines el repartidor d’Amazon arribant a Cerdanyola amb el paquet de mostres lunars; "les pedres, firmi aquí"; però aquesta podria ser una arrencada –segurament descartable– per a un conte de Sergi Pàmies o de Carlota Gurt, o sigui que subjectarem la imaginació.) 

Rolf Tarrach Siegel (València, 1948) és catedràtic de física quàntica. Ha estat president del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), rector de la Universitat de Luxemburg i president de l'Associació Europea d’Universitats. 

“Soc un troià de l’autoajuda”. Quan Víctor Amat va publicar el seu primer llibre, Psicología punk. Contra el pensamiento positivo y naif, li van preguntar en quina secció de les llibreries creia que havia d’anar: “A la d’autoajuda. Perquè així cada llibre que vengui jo serà un que no vendran ells”.

El contingut argumental de la recent pel·lícula està basat en bona part en fets reals de la vida del científic americà que va contribuir de forma destacada al desenvolupament de la física quàntica i dels processos de fissió i de fusió nuclears, origen de les noves bombes. Les converses i els debats de la pel·lícula segur que provocaran en els espectadors molts pensaments, i obligaran a reflexions importants per al procés de creixement de l’espècie humana. No us deu estranyar que a mi m’hagi interessat molt, sabent el meu convenciment que l’augment dels coneixements científics i el desenvolupament de les noves tecnologies són la base del nostre progrés i de l’augment del nostre benestar, però que és un convenciment que ha de tenir també en compte la preocupació sobre la necessitat de regular un ús adequat d’aquests coneixements i tecnologies, per evitar que tinguin conseqüències no desitjades, o fins i tot funestes, en les nostres vides personals o col·lectives. La pel·lícula reflecteix molt bé un cas extrem, i no pas resolt, d’aquesta dualitat entre l’impuls i el suport del progrés i la necessitat de regulació del seu ús.

El món de la cultura menorquina ret aquest dilluns, deu anys després de la seva sobtada mort, homenatge a la figura de Josep Vidal Hernández, físic i investigador que va dedicar la seva vida a enriquir el coneixement de Menorca i contribuir a la seva difusió. Vidal va exercir de director de l'Obra Cultural de Menorca i també va desenvolupar tasques de coordinador científic de l'Institut Menorquí d'Estudis des de l'any 1986 fins a la seva mort.

És matèria i símbol, lloc i història, íntim i extern, actual i perenne. Sense dualitats: tot en un. El cos, sempre el cos, que cal mirar i pensar, que cal escoltar i viure. “Parlar del cos és parlar del món”, va dir David Le Breton.