Quan l'activista Gavrilo Princip va veure passar el cotxe de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria per davant seu, va desenfundar la pistola, va apuntar i va prémer el gallet. La bala va travessar el cos del príncep. Aquell 28 de juliol del 1914, l'assassinat d'un dels homes més poderosos de l'Europa central de l'època va desencadenar l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. El tret de Gavrilo Princip va sacsejar la vida de milions de persones, però també va deixar impactes del tot inversemblants: sense aquella seqüència de fets, els catalans potser no en diríem clínex, del mocador de paper. La responsable que avui els anomenem així va ser una empresa nascuda a la petita ciutat nord-americana de Neenah, a Wisconsin, que va saber aprofitar el context bèl·lic per fer-se d'or: Kimberly-Clark. 

És dimecres 18 d’abril del 1990 i ens atansem a la mitjanit a l’Estadi de la Llum de Lisboa. Som al minut 83 d’un partit clau: la semifinal de la Copa d’Europa entre el Benfica i l’Olympique de Marsella. El marcador mostra un empat a zero que, de moment, dona el passi per a la final als francesos, que a l’Stade Vélodrome van vèncer per dos a un. Però aleshores passa tot. Un córner a favor dels lisboetes acaba amb un gol marcat clarament amb la mà per un davanter del Benfica. Amb vuitanta mil portuguesos embogits a les grades, ni àrbitre ni liniers s’atreveixen a anul·lar la jugada i corren cap al centre del camp donant el gol per vàlid. El partit finalitza amb el marcador d’un a zero i els marsellesos, terriblement indignats, queden eliminats de la competició. El que passarà també a la història, al marge del gol amb la mà, són les declaracions del propietari del Marsella, Bernard Tapie, que diu: “Aprenc de pressa. Sé com fer-ho. Mai més tornarà a passar això”. Efectivament, fos com fos, l’any següent el Marsella aconsegueix arribar a la final de la Copa d’Europa –que perdria contra l’Estrella Roja a la tanda de penals– i el 1993 hi torna, aquest cop per vèncer el totpoderós AC Milan de Silvio Berlusconi i proclamar-se per primera vegada campió d’Europa.

De sobte, tornem a veure que el bitcoin obre els telenotícies i apareix en tots els diaris. I us podeu preguntar: què ha canviat en els últims dos anys perquè ara torni a ser notícia? És ben fàcil: ara torna a pujar. I ha pujat tant en els últims mesos que ha superat el seu màxim històric. I esclar, ara torna a ser la moneda del futur. Fa dos anys, quan queia, era una estafa. Segurament, ni una cosa ni l'altra.

El diumenge vinent, 10 de març, l’ARA presentarà la versió renovada del seu suplement econòmic. Amb aquesta aposta, el diari vol actualitzar el disseny i els continguts del suplement Emprenem, que s’ha estat publicant des de fa més d’una dècada. En la línia d'altres iniciatives editorials recents del diari, aquest suplement econòmic serà extraïble i es publicarà el diumenge amb l’edició de paper. Els articles del suplement en paper també tindran, com fins ara, una versió digital, que s’anirà publicant al llarg de la setmana.

Després de mesos de dures negociacions, el Bundestag, el Parlament d'Alemanya, va aprovar fa dues setmanes el pressupost del govern per al 2024, amb un límit autoimposat de la despesa malgrat la mala situació de l'economia del país. "Es pot descriure l'economia alemanya com en un període prolongat d'estagnació, sense creixement des del quart trimestre del 2022", indica un informe del banc francès BNP Paribas publicat un dia abans.

El creador de contingut Marc Lesan, nascut a Barcelona i resident a Nou Barris, és fill d’una família obrera i defineix la seva vida com “normal i proletària”. “De petit no vaig tenir mai setmanada, però recordo que un Nadal vaig veure un anunci d’un cotxe per cent euros. Vaig pensar que me’l podria comprar amb els estalvis, però la màgia va durar poc perquè era només l’entrada per finançar-lo”, rememora Lesan.

Anem al banc i preguntem pels diferents dipòsits que hi ha disponibles. Anem a mirar la renda fixa: les lletres del Tresor a 6 mesos i els bons a 5 anys. I sorpresa: ens paguen més interessos a curt termini que a llarg termini. Per exemple, l’estat espanyol ens paga més interessos per una lletra del Tresor a 6 mesos (3,58%) que el seu bo a 5 anys (2,83%). El mateix, amb un dipòsit a 6 mesos (3%) o a 2 anys (2,4%).

L’altre dia em vaig enganxar amb un company parlant de política i va ser molt desagradable. És un error parlar-ne a la feina?

Futbolistes professionals de renom, persones amb ganes de cuidar-se, adults amb problemes d'articulacions, malalts oncològics, corredors d'alt rendiment, nens amb malestar digestiu o pacients de quiròfan. Aquest és el ventall de clients que habitualment fan la comanda a Caldo Santapaciencia, una marca catalana de brous saludables, fets amb ossos de pollastre, vedella i porc, que no para de créixer. La clau del seu benefici terapèutic és l'alt percentatge de col·lagen, concretament 30 grams per cada 500 ml —la concentració més alta del mercat—. És una proteïna que beneficia la salut òssia i articular, l'elasticitat de la pell, la recuperació i cicatrització muscular i el benestar intestinal.

El comunicador Jair Domínguez retorna a la seva infantesa per parlar dels seus primers records amb els diners. Nascut a Barcelona, de nen es va traslladar a l'Alt Empordà amb els seus pares i els seus tres germans: “Els meus pares no podien pagar un lloguer a la capital en aquella època i tenien feines per mantenir-nos, però mai ens va faltar de res”. Com a anècdota, l’humorista també destaca una de les seves grans obsessions, els llibres. “Un dia em van donar 5.000 pessetes, una fortuna per a mi i que volia destinar a comprar un llibre de bricolatge i electrònica per fabricar coses. Eren il·lusions de nen, però quan vaig veure que realment només valia 400 pessetes i em van donar tot el canvi, vaig ser molt feliç”.

La productivitat és un concepte que està en boca de tots els economistes, però que deixa freda la majoria de la gent. Malgrat això, és un dels elements que millor expliquen l'evolució econòmica de Catalunya i Espanya els últims anys, des de la desindustrialització dels anys 90 fins a la bombolla immobiliària dels 2000 i la crisi del 2008. És un element indispensable per entendre per què tenim els problemes que tenim.

Els diners sempre han estat presents a la vida del guionista i humorista Òscar Andreu. “Vinc d’una família humil de l'extraradi de Terrassa i els diners eren allò que no teníem. Els havíem de buscar per arribar a final de mes i tampoc es discutia gaire al respecte”, rememora. Segons explica Andreu, els seus pares havien tingut tota mena de feines i van muntar diversos negocis, com una botiga d’alimentació o un bar, entre d’altres. “Al final, a casa ja teníem assumit que els Reis potser ens portaven només un regal en lloc de quatre o que no marxàvem de vacances. Era una realitat molt interioritzada”, recalca el comunicador vallesà.

De tant en tant, en el món dels fabricants d’automòbils, apareix algú capaç de trencar paradigmes i constituir-se en un punt i a part d’aquesta indústria. Avui dia tothom coneix Elon Musk, el propietari singularíssim de Tesla, la marca de turismes cent per cent elèctrics, que des de Texas intenta inundar el planeta amb els seus models. Més enrere en el temps podem recordar a Lee Iacocca, factòtum de la Ford Motor Company durant dècades i, per descomptat, al gran pioner de la fabricació de cotxes mitjançant treball en cadena, el llegendari Henry Ford.

La recepta misteriosa de la Coca-Cola, la fórmula secreta del quètxup de Heinz, la combinació intrigant de les espècies que aromatitzen el pollastre de Kentucky Fried Chicken (KFC)... Ben poques persones al món coneixen els procediments exactes per elaborar aquestes tres icones gastronòmiques del fast food nord-americà. Però no tan sols les marques insígnia d'alimentació custodien les seves receptes amb pany i forrellat. Al sector de la cosmètica, Nivea és una de les empreses que té una bona caixa forta. Dins hi amaga des de fa 113 anys els ingredients i les instruccions per fer la crema hidratant que, dècada rere dècada, s'ha guanyat un lloc fix als tocadors d'arreu del món. De la seu central que la companyia té a Hamburg, a Alemanya, cada dia en surten camions carregats amb les emblemàtiques llaunes blaves arrodonides. Cada hora, se n'omplen 8.000, segons la companyia. Però, qui és el grup empresarial que hi ha darrere aquest or blanc i com s'ho ha fet per evitar l'envelliment d'una crema que ja es venia fa més d'un segle?

M'està costant moltíssim el retorn a la feina després de les vacances. Què puc fer per estar més motivada i contenta amb el que faig?

El periodista Abraham Orriols, nascut a Berga el 1996, recorda la seva infantesa per explicar l'origen de la seva família: “La meva mare és perruquera i el meu pare treballa al polígon del poble. Jo he nascut i m’he criat al Berguedà fins que vaig haver de marxar a Barcelona per estudiar a la universitat”. Diu que ell no tenia la vocació periodística de petit: “He acabat en aquesta professió de rebot i no tinc gens el discurs idíl·lic per dir-te que era el meu somni de nen”.

De manera habitual treballo més hores de les que marca el meu horari, però és una dinàmica que seguim tots els companys i no sabem com aturar-ho. Què em recomanes?

La idea que Hollywood ens ha transmès de Wall Street, el districte financer de Manhattan, està molt relacionada amb l’obsessió pels diners, l’avarícia al límit i la manca d’escrúpols. Però molt abans de tot això una dona va aconseguir multiplicar el seu patrimoni mantenint sempre un perfil auster fins a l’extrem, i alhora mostrant una gran generositat durant els moments de crisi.

La periodista lleidatana Mari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) arrenca la seva història pel principi, en el seu entorn familiar. “Vinc d’una família pagesa, el meu pare s’ha dedicat al camp tota la vida”, detalla. La comunicadora narra com, de petita, passava les estones fora de l’escola al tros: “A casa sempre em deien que si volia fer carrera i continuar estudiant, havia de guanyar-m’ho a pols; els altres nens anaven de colònies i jo em quedava recollint fruita amb els meus pares. Aleshores em dolia, però avui dia ho valoro profundament”.

Estic avorrida de la meva feina de tota la vida i em pregunto si podria fer del meu hobby –la ceràmica– un mitjà de vida. És una imprudència?