Independentment del desastre electoral d’Alemanya, ens queda el consol que el país centreeuropeu és un bressol musical de tradició més que provada i que en manté viva l’herència. Teatres, sales de concert i orquestres que poblen d’est a oest i de nord a sud les terres germàniques fan pensar que si prevalen la cultura i la civilització en forma de diàleg, així com el mestratge dels clàssics, no tot està perdut.

Obrir temporada amb un concert com el de dilluns al vespre és deixar el llistó molt alt en aquesta 41a temporada d’Ibercamera. I és que l’equip que lidera Josep Maria Prat ens té molt (massa) acostumats a coses grans. Programàs, doncs, per començar temporada i setmana, amb una peça clau del pianisme de principis de segle XX com el tercer concert de Rakhmàninov i, a la segona part, la segona simfonia de Sibelius. I a sobre amb una formació com la Filharmònica de Hèlsinki. Sobre el paper, la cosa semblava grossa i ens venia salivera. Dues hores més tard, vam necessitar una bona passejada per tornar al planeta Terra.

Dilluns va fer vint anys que, l'11 de març del 2004, després d’una jornada tenyida de sang pels atemptats islamistes a Madrid, Ibercamera va celebrar l’únic concert en una Barcelona que, per respecte a les víctimes i en senyal de dol, va tancar sales de festes i d’espectacles. Però aquella vetllada a L’Auditori tenia sentit, perquè s’hi interpretava la Simfonia núm. 6, Tràgica, de Gustav Mahler. Vint anys després, el mateix dia, s’ha celebrat un concert promogut per la mateixa empresa i amb un programa que també podria sonar a homenatge als més de 190 morts de Madrid. Perquè el Rèquiem de Mozart és la resposta que el músic de Salzburg, el darrer any de vida, dona a la idea de la mort, “la millor amiga de l’home” segons havia escrit quatre anys enrere en una carta adreçada al seu pare.

Ibercamera ha obert la 40a temporada amb un concert estrany. Sobretot pel contrast abismal entre el Beethoven més íntim de la Sonata núm. 5 (Primavera) i el majestuós de la darrera simfonia, la celebèrrima Novena. Programa, tanmateix, interessant, malgrat que no va ser dels millors que ens ha ofert la prestigiosa entitat musical, capitanejada amb la tossuderia i l’excel·lència de Josep Maria Prat, que en un breu discurs inicial va voler dedicar la vetllada al recentment desaparegut mecenes Antoni Vila Casas.

El cicle Ibercamera està a punt de celebrar la 40a edició. En la presentació de la temporada 2023-24, aquest dimecres, el fundador d'Ibercamera, Josep Maria Prat, ha assegurat que no vol convertir l'aniversari en un "exercici de nostàlgia" i està més interessat en mirar cap al futur. Malgrat tot, sí que s'ha permès una llicència: ha fet la presentació a La Catedral, un dels espais més imponents del taller del desaparegut arquitecte Ricardo Bofill a Sant Just Desvern. Allà és on Prat va organitzar el primer concert, el maig del 1980, amb obres de compositors com ara Johann Sebastian Bach, Bernd Alois Zimmermann, Joan Guinjoan, Krzysztof Penderecky i Zoltán Kodaly. Ara han sigut els fills de Bofill, Ricardo i Pablo, qui li han tornat a obrir les portes.

La Simfònica de Viena, la de Düsseldorf, la de Stuttgart, la de Ràdio Suècia, la del Mariinski, la de la Ràdio d’Hongria... les grans orquestres internacionals tornaran a la programació d’Ibercamera la temporada 2021-2022, que a Barcelona inclou una desena de concerts repartits entre el Palau de la Música i L’Auditori. Les grans formacions orquestrals han sigut unes de les principals damnificades arreu, i especialment a molt països d’Europa, on l’activitat cultural amb públic ha sigut molt restringida, a diferència de casa nostra, on han pogut mantenir activitat tant l’OBC com la Simfònica Camera Musicae, la Simfònica del Vallès i la del Liceu. De fet, l’anomenat oasi cultural espanyol fins i tot va permetre que l’Orquestra del Teatre Mariinski fes una gira al gener que va passar per Barcelona i Girona. “Ibercamera no ha parat durant la pandèmia”, recorda el president de la promotora barcelonina, Josep Maria Prat.