The Konrads, The Riot Squad, el folk psicodèlic, el glam rock, el soul, el funk, The Thin White Duke, Berlín, els anys pop, Tin Machine, la música electrònica... La cronologia musical de David Bowie (1947-2016), que abraça quasi sis dècades, mostra una versatilitat fora de sèrie, una capacitat de mutació a l’abast de molt pocs mortals. El juny del 1972, en plena eclosió del glam rock, Bowie va treure’s de la màniga un alter ego: Ziggy Stardust, el rocker alienígena que li va propiciar fama eterna amb l’àlbum The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Aquell look tan extravagant i androgin de Bowie –que va ser un dels primers a trencar les barreres de gènere– va captivar el públic. També un fotògraf japonès que estava de pas a Londres, on havia anat a fer una sessió de fotos amb Marc Bolan, el cantant de T-Rex. Però Masayoshi Sukita (Nogata, 1938) no podia treure’s del cap un pòster que havia vist pel carrer. “En aquell moment jo no sabia qui era. Així que vaig preguntar al conserge de l’hotel on m’allotjava qui era Bowie. Em vaig quedar tan impressionat per aquella imatge que vaig saber que havia d’assistir a un dels seus concerts”, explica Sukita, de 87 anys, via e-mail des del Japó. El que llavors encara no sabia era que aquell pòster li canviaria la vida.

Les obres de Helmut Newton (1920-2004), un dels grans fotògrafs de moda del segle XX, no deixen ningú indiferent. Allà on s'exposen, el debat està servit: les dones que hi apareixen, ¿són guerreres o unes víctimes? El mateix Newton, ¿era un aliat o un fetitxista que no tenia aturador a l'hora de fer realitat les seves fantasies? La Fundació Marta Ortega Pérez dona una oportunitat formidable per debatre-ho amb una gran exposició titulada Helmut Newton. Fact & Fiction, que s'inaugura aquest dissabte al seu espai al port de la Corunya i que estarà oberta fins a l'1 de maig del 2024.

Bruce Springsteen explica al llibre de memòries Born to run que quan va començar a compondre sobre el que seria el disc Nebraska (1982) guiaven la seva imaginació músics com Bob Dylan, Woody Guthrie i Hank Williams, les pel·lícules de Terrence Malick, el film La nit del caçador de Charles Laughton, les novel·les negres de James M. Cain i els contes d'estil gòtic nord-americà de Flannery O'Connor, l'autora de The river, el relat que després convertiria en cançó PJ Harvey. El cinema i la literatura, doncs, han marcat notablement l'obra de Springsteen, que es va inspirar en el protagonista de la novel·la El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck per titular el disc The ghost of Tom Joad (1995). El mateix músic de Nova Jersey admet que havia arribat al llibre de Steinbeck a través de l'adaptació cinematogràfica que n'havia fet John Ford el 1940, i que tant l'havia influït durant la composició del disc Darkness on the edge of town (1978). En qualsevol cas, Springsteen va estirar el fil de l'explotació de la classe treballadora i dels desposseïts que denunciava la novel·la per explicar el mateix però en el context de desindustrialització i deslocalització dels anys 90. The ghost of Tom Joad, per tant, és un bon exemple d'adaptació musical d'un material l'origen del qual és literari. També ho són els 10 discos que es comenten tot seguit, i que poden ser la banda sonora perfecta per Sant Jordi.

'Blonde'

La controvertida mirada sobre Marilyn Monroe del biopic Blonde és l'estrena més comentada de la setmana, que ja està disponible a Netflix. A la crítica de l'ARA, Maria Adell apunta que al director Andrew Dominik "no sembla interessar-li el talent de Monroe com a actriu o les seves característiques singulars com a estrella (...), sinó la seva condició d'imatge eternament reproduïble i, per tant, consumible i d’un sol ús". En canvi, Adell lloa "l'increïble exercici de transmutació actoral" de l'actriu Ana de Armas, que es converteix en Marilyn i, alhora, insufla vida, emoció i calidesa a aquesta imatge gastada, grapejada per tots". En el darrer Festival de Sant Sebastià vam parlar sobre Blonde amb Dominik i De Armas, que assegura que a Hollywood "és tan difícil aconseguir bons papers com tenir una vida privada".

]]>

D’entrada, el més lògic seria creure que David Bowie és un narrador poc fiable: massa girs estilístics, massa alter egos, massa ficció aplicada damunt de la seva persona. Però, tal com demostra Moonage daydream, en realitat no hi ha ningú millor que l’autor de Space oddity per explicar-se a ell mateix. Brett Morgen, director de documentals com ara El noi que va conquerir Hollywood (2002), sobre el productor Robert Evans, i Cobain: Montage of heck (2015), ha tingut l’autorització dels familiars de Bowie per accedir al llegat audiovisual de l’artista, i editar-lo com cregués més convenient. Un privilegi i un repte que el cineasta californià intenta resoldre com qui aboca damunt la taula un puzle de 10.000 peces. No totes li encaixen, i el resultat no és tan exhaustiu com els 140 minuts de metratge ens volen fer creure, però hi ha certa bellesa caòtica en el remix que Moonage daydream fa de la biografia de Bowie, fragmentant i superposant pells, màscares i etapes de la trajectòria del músic i deixant que sigui la seva veu la que doni un fil conductor als seus canvis d’identitat i rumb.

]]>

“Viure per sempre!”, cantava Irene Cara a la pel·lícula Fama (Alan Parker, 1980), i insistia: “M’adoraran”. Billy Joel, menys entusiasta, deia a The entertainer: “Pot ser que hagi conquerit els vostres cors, però conec el joc i sé que oblidaràs el meu nom”. La fama i les penyores de l’ofici de músic són també dos dels temes que planen sobre el disc Motomami, de Rosalía, concretament a les cançons La fama i Genís. Són temàtiques recurrents a la història de la música. La mateixa Rosalía, alineant-se amb el somni d’Irene Cara, anhelava la part més material de l’èxit a Milionària: “Que jo sé que he nascut per ser milionària / que em tanquin el Louvre així com el Macba”. Però tres anys després admet que la fama no és de fiar. I a Genís, remenant el batut del sacrifici, lamenta que un dels peatges per ser artista sigui “estar on no vol ser”, allà on no hi ha pau “entre estrelles i xeringues”.

]]>

El dissenyador japonès Kansai Yamamoto, conegut per vestir el músic britànic David Bowie, ha mort als 76 anys després de ser diagnosticat de leucèmia, segons ha informat aquest dilluns la seva filla, l'actriu Mirai Yamamoto. "El 21 de juliol el meu pare, Kansai Yamamoto, va morir a l'edat de 76 anys. Va deixar aquest món en pau, envoltat dels seus éssers estimats", ha informat Yamamoto a través d'una publicació al seu perfil de la xarxa social Instagram, en la qual dedica un sentit adeu al seu progenitor.

]]>

El cineasta britànic Nicolas Roeg ha mort aquest dissabte als 90 anys, segons han confirmat fonts familiars en diversos mitjans britànics. Roeg, nascut a Londres el 15 d'agost del 1928, va dirigir pel·lícules com l'inquietant 'thriller' 'Amenaça a l'ombra' ('Don't look now', 1973), protagonitzat per Julie Christie i Donald Sutherland, i 'L'home que va caure a la Terra ('The man who tell to Earth', 1976), en què David Bowie interpretava un extraterrestre.

]]>

Sala Barts

3 de novembre

Quan estem a prop que es compleixin dos anys de la mort de David Bowie, el seu llegat continua sent objecte de tota mena d'homenatges, com el que porten a terme els Holy Holy, un supergrup britànic format per retre homenatge al repertori d'entre el 1969 i el 1973 que aquest divendres va actuar a la sala Barts dins la programació del 49 Festival de Jazz de Barcelona. A l'escenari hi havia dos grans noms: Tony Visconti (baix), un dels productors de capçalera de Bowie al llarg de tota la seva trajectòria, i Mick 'Woody' Woodmansey (bateria), l'únic supervivent dels Spiders from Mars, la banda que va acompanyar el britànic en aquella eclosió de glam-rock de principis dels 70 en discos com 'The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' (1972) i 'Aladdin Sane' (1973).

]]>

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va retre homenatge a David Bowie i a la seva música reinterpretant aquest dijous a L’Auditori tots els temes del seu darrer àlbum, 'Blackstar', publicat dos dies abans de la seva mort el 10 de gener del 2016.

]]>

Una cita de Plató i el vestit dissenyat per Kansai Yamamoto per a la gira del disc Aladdin Sane donen la benvinguda a l’exposició 'David Bowie is', que es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona des d’avui fins al 25 de setembre. Tokyo pop, es diu el vestit, i és una combinació de tradició, en aquest cas japonesa, i modernitat, aquí la dels anys 70. El diàleg, a vegades a crits, entre tradició i modernitat és un dels relats d’aquesta mostra sobre David Bowie (1947-2016) comissariada per Victoria Broackes i Geoffrey Marsh que es va inaugurar al Victoria and Albert Museum de Londres el 2013 i que ja s’ha vist a Toronto, Berlín, Chicago, París, Melbourne, Groningen, Bolonya i Tòquio.

]]>

David Bowie no va saber que moriria fins als últims mesos de la seva vida. Segons el documental que la BBC emetrà aquest dissabte, 'David Bowie: The last five years', l'artista va descobrir que patia un càncer terminal només tres mesos abans de morir. En aquell moment, mentre enregistrava el videoclip del tema 'Lazarus', inclòs a 'Blackstar'.

]]>

Sebastià Portell (ses Salines, 1992) és un d’aquells joves que transmet pura sensibilitat en els seus actes i les seves obres. Acaba de publicar El dia que va morir David Bowie (La Breu Edicions), una novel·la que “és un camí, un fil, un garbuix de pensaments i de textos, meus i d’altri, literaris i no tan literaris, que volen ser un retrat d’un personatge. Volia dibuixar la decadència d’una societat, d’una generació, d’un jove que ben bé podria ser jo o qualsevol altre jove gai que visqui a Barcelona. Un jove que surt de festa i menja malament, com la majoria, i que té una feina i una vida personal que l’incomoden”.

]]>

La pàgina oficial de Facebook de David Bowie va anunciar ahir el llançament d'una nova caixa del músic britànic, que va morir al gener. Encara no s'ha revelat tot el material que inclourà l'antologia, però sí que contindrà un àlbum inèdit de Bowie. 'The Gouster' mai va arribar a veure la llum, tot i que els temes del seu 'tracklist' van acabar formant part de 'Young Americans' (1975), novè disc de l'artista londinenc. Així, doncs, no contindrà les cançons noves, però possiblement sí versions inèdites.

]]>

La creativitat de David Bowie tenia moltes cares. El músic, que va morir al gener, va col·laborar amb nombrosos modistes i dissenyadors per donar encara més volada a la seva música. Sotheby's de Londres revelarà aquesta tardor un altre vessant de la vida de Bowie, la de col·leccionista d'art i de disseny. Aquesta cada de subhastes traurà a la venda al novembre 400 peces de la col·lecció de l'artista, més de 200 de les quals són obres d'importants artistes britànics com Frank Auerbach, Damien Hirst, Henry Moore i Graham Sutherland. En el camps del disseny, entre els lots que sortiran a la venda hi a peces de noms consagrats com Ettore Sottsass i el grup Memphis.

]]>

La gran retrospectiva que el Victoria & Albert Museum de Londres va dedicar a la figura de David Bowie -un èxit de públic incontestable, amb un milió de visitants, que ara està girant arreu del món: París, Berlín, Melbourne, São Paulo, Toronto, Chicago, etc.- podria arribar a Barcelona el 2017 si es troba l’emplaçament adequat. La promotora argentina de Daniel Grinbank, que té els drets per portar-la a un museu de l’estat espanyol, juntament amb la madrilenya Sold Out, explicava ahir a l’ARA que pretenien obrir-la aquesta primavera, però que cap espai de la ciutat (ni el Macba, ni el MNAC, ni el Museu del Disseny, ni el CCCB, ni el CaixaForum) va donar-los el sí, o per falta d’espai (requereix 1.000 m) o perquè no tenien forat a la programació. Asseguren que la mostra no suposaria cap inversió, perquè el risc el corren els promotors.

]]>

“Adéu al segle XX”, deia un dels milions de comentaris consternats a les xarxes socials. Ahir al matí es feia oficial la notícia de la mort de David Bowie, després d’una lluita de 18 mesos contra el càncer, només tres dies més tard d’haver entregat el seu esperat vint-i-setè disc d’estudi. I avui, després de la notícia inesperada de la mort del cantant, s'ha sabut una altra dada que no va transcendir en tota la jornada d'ahir: el càncer que patia era de fetge, segons ha revelat a la premsa anglesa el director de l'obra teatral 'Lazarus', el belga Ivo van Hove, amb qui el músic ha treballat els darrers mesos.

]]>

Segons fonts municipals, la ciutat de Barcelona estudia acollir l'exposició 'David Bowie is', que explora la figura del cantant a partir dels seus objectes personals: instruments, vestuari i fotografies. La mostra, organitzada pel museu Victoria & Albert, es va inaugurar a Londres el 2013 i, després del gran èxit a la capital anglesa, es va fer una gira mundial que va portar la intimitat de Bowie a Chicago, París, Melbourne, Toronto, São Paulo, Berlín i Groninger, i va sumar més d'un milió de visitants a tot el món.

]]>

Porto tot el dia amb la mateixa sensació d'irrealitat que et provoca una nit en blanc, com si em fos igual creuar una autopista a peu. David Bowie s'ha mort, se m'ha mort, i em vénen al cap moments que he passat tot sol amb ell a través de la seva música. Fa 28 anys, el meu amic Jaume em va demanar, a 8è de bàsica, si li podia treure els acords d'una cançó que li encantava: 'Lady Stardust'. Em va passar una casset verge on havia gravat algunes cançons del Ziggy Stardust. Vaig aprendre que podies passar d'un fa major a un fa menor consecutivament i l'efecte de malenconia que provocava aquesta seqüència. Els Beatles de primera època que jo coneixia feien altres coses molt bones, però no aquesta.

]]>