En Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

En ple segle XXI i a l’era de les xarxes socials i dels influencers que mostren cossos irreals, molta gent es creu amb el dret d’opinar sobre els cossos que no s’ajusten als cànons imperants. Tradicionalment, les persones amb sobrepès han estat més estigmatitzades que les primes. Ara bé, les més magres també pateixen el seu particular viacrucis quan a l’estiu s’han de posar roba que els tapa menys. Reben comentaris que, si bé no van amb mala intenció, poden ferir-los fort. “M’han dit de tot: que tall l’aire, que si em menjassin passarien fam, que som ossos que caminam…”, explica Marc Garcia, un jove de 23 anys, d’1,85 metres d’altura i 68 quilograms de pes.

Potser pel fet d'anar amb xandall, per fer l'entrevista descalça asseguda en un sofà de casa o pel clima de proximitat que crea Vicky Martín Berrocal amb els convidats al seu pòdcast, el cas és que els entrevistats se senten còmodes. Després de les converses amigables que ha tingut la presentadora de televisió amb Victòria Frederica i José Luis Martínez-Almeida al pòdcast A solas con, aquest dilluns s'ha publicat un episodi amb Malú. La cantant va acabar confessant que durant anys va patir un trastorn alimentari que va evitar tractar per prioritzar la seva carrera musical, un fet que fins avui dia no havia explicat públicament.

Fa dos anys que no es veu en un mirall i ni tan sols reflectida en un aparador. Quan va a la perruqueria demana que l'hi apartin. Tampoc sap quant pesa (ni hi té gens d'interès) i fins fa poc no entrava al supermercat i desconeixia quina era la seva talla de pantalons. A més, tenia prohibit portar-ne dels que es corden amb botó. Paula Turon, de 27 anys, va caure en el món dels trastorns alimentaris durant la pandèmia. Està diagnosticada d'anorèxia. De la seva etapa més fosca en tot el llarg trajecte que està fent per recuperar "la seva vida", n'ha sortit el llibre Soc així (BABIDI-BÚ), amb què vol conscienciar nens i nenes a partir de 5 anys que les persones són molt més que una imatge.